Sanitaris per la llengua

L’associació acaba de néixer, però en el moment d’escriure aquest article ja té més de tres-centes persones que la integren, a les Illes Balears. Es diu Sanitaris per la Llengua i ha publicat un decàleg on s’hi afirmen/reivindiquen qüestions que haurien de ser totalment elementals, més i més tenint en compte que el català és una de les dues llengües oficials de la nostra comunitat autònoma. Si a llocs com el Friül, on el friülès no té ni de bon tros l’estatus oficial del català a les Balears, el coneixement de la llengua pròpia, en aquest cas el friülès o furlà, és considerat com a necessari per poder atendre bé tots els pacients, molt més indiscutit hauria de ser entre nosaltres. Però bé, la realitat se’ns apareix d’una altra manera i sota unes altres formes.

Els integrants de Sanitaris per la Llengua diuen, per exemple, que tot malalt té dret a passar la seua malaltia sent atès en la seua llengua (més i més si aquesta és una de les dues llengües oficials de les Illes Balears), que ningú no l’ha de fer canviar de llengua... Així mateix, animen tots els metges, infermers, etc, a escriure normalment en català els seus informes, indicacions, receptes, etc. De seguida, em faig la pregunta: i no ho fan, normalment? Encara estarà pitjor l’índex d’informes mèdics en català, posem per cas, que el de sentències judicials (que, per cert, no arriben al 8%)!! Quin percentatge d’informes mèdics, a Can Misses, és en català? (Seria interessant de saber-ho, per poder constatar, diguem-ne, la magnitud de la tragèdia).

També animen a parlar normalment en català amb els pacients, cosa que hauria de formar part del bagatge de qualsevol facultatiu, a la nostra part del món. Es veu que tampoc no ocorre de manera regular. I a usar el català sense entrebancs a qualsevol tipus de reunió o de compareixença pública. Quin percentatge de cadascuna de les llengües oficials hi ha, a Ibiza, a les reunions entre professionals de la sanitat?

Per les denúncies que anam llegint, a través de les xarxes i a través dels mitjans de comunicació, fa la impressió que, a hores d’ara, la Sanitat constitueix un bastió del supremacisme espanyol. Hom intueix que és més difícil fer servir la llengua pròpia de les Illes Balears en un centre sanitari que no en una caserna de l’exèrcit o a les dependències d’un cos de policia estatal. Però el fet que hi hagi moltes denúncies públiques també ens mostra que la gent no s’arronsa com ho feia abans. Cada vegada més, els ciutadans són conscients dels seus drets, i saben que poden parlar en català (i escriure-hi) on vulguin, quan vulguin i amb qui vulguin, dins els límits dels territoris de llengua catalana, i que ningú no els pot obligar a canviar de llengua. I, com que la gent, cada vegada més, es va decidint a exercir els seus drets, les anomalies estructurals que patim es van posant, dia rere dia, de manifest.

Les denúncies, així mateix, ens mostren un panorama esfereïdor. Ens hi trobam metges que afirmen que fa anys i panys que viuen aquí i que no han volgut aprendre la llengua de bona part dels seus pacients; d’altres que directament es neguen a atendre’ls, carregant-se de dalt a baix el seu codi deontològic; alguns arriben a l’extrem de no deixar que s’expressi en català un major amb demència senil, i l’envien a caixes destrempades! Tot això està passant entre nosaltres, per cert, davant la indiferència més absoluta de les autoritats que haurien de fer complir la llei i d’assegurar que es respectassin els drets (també els drets lingüístics!) dels pacients. Què hi fa, la conselleria de Salut, davant l’allau de denúncies de maltractament lingüístic a les dependències sanitàries de les Balears?

Esper i desitj que Sanitaris per la Llengua ajudi a desvetllar consciències en l’àmbit de la Salut, que els tres-cents i escaig que són avui siguin molts més ben aviat (de fet, tots els sanitaris de les Illes Balears, sense excepcions, haurien d’estar a favor d’atendre tant en català com en castellà qualsevol pacient que se’ls presenti), i que d’aquí a poc temps no faci falta una associació com aquesta, perquè els drets lingüístics dels pacients ja estiguin totalment garantits.

No acab de veure clar, emperò, que els que formen part de l’associació portin cap mena de distintiu, ni que siga per ajudar els pacients. Els pacients sabem que tenim dret a expressar-nos en català amb qualsevol sanitari, siga d’on siga, siga quina siga la seua llengua materna, parli el que parli amb els seus parents o voti qui voti. L’oficialitat no fa excepcions. I el dret de cada ciutadà tampoc. I té dret a exercir-lo, com a ciutadà, encara que tots els conciutadans hi renunciïn. Tenint això clar, tota la resta esdevé palla.