IA/AI
Fa uns dies, vaig tenir ocasió de veure una exposició, molt ben treballada i organitzada, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre Intel·ligència Artificial (IA en les sigles en català; AI, en anglès). La visualització em va portar al vell debat sobre la independització de les màquines (que ja preveia S. Butler, allà pels anys quaranta del segle XIX), sobre la incidència dels robots en la societat futura (i actual!), sobre el control a què podem ser sotmesos els humans (per altres humans, però també, eventualment, per les màquines), i sobre la disparitat entre els avenços científics i la nostra capacitat de posar la reflexió filosòfica al mateix nivell.
El terme Intel·ligència Artificial no és nou. Va ser encunyat a la Universitat de Darmouth l’any 1956, en plena etapa de desenvolupament dels primers ordinadors, en un congrés en què participaren gent com Minsky (del Massachussets Institute of Thecnology, el cèlebre MIT), o Newell i Simon, tots ells cappares de la criatura. És comunament acceptat que l’avi de tot plegat va ser Alan Turing, un científic de vida tempestuosa, a qui la societat no va retornar tot el que ell li havia donat, puix que va fer coses tan extraordinàries com ajudar a guanyar la Segona Guerra Mundial, treballant per a la intel·ligència britànica, desxifrant missatges xifrats del bàndol nazi i creant maquinària per xifrar-ne en el bàndol aliat. Certament, el desenvolupament científic, històricament, ha anat molt lligat a la guerra, i la intel·ligència artificial no podia ser menys, en aquest aspecte. Sense la II Guerra Mundial, probablement avui seríem en un altre estadi científic i tecnològic.
Sobre què entenem per Intel·ligència Artificial no hi ha hagut gaire acord fins ara, ni ara mateix existeixen convencions prou clares al respecte. Així, tenim des de posicions com la de l’economista Xavier Sala i Martín, que afirma que, si és artificial, no pot ser intel·ligència, fins a la del mateix Turing, que considerava que amb el temps les màquines acabarien pensant, desenvolupant llenguatge, olorant i àdhuc sentint de manera prou semblant a com ho feim les persones humanes.
Actualment, la definició més comunament acceptada és la que va formular John McCarthy, allà cap a mitjans dels norantes, segons la qual IA és «fer que una màquina es comporti d’una manera que seria considerada intel·ligent en un ésser humà». I això, com és possible? Durant aquests darrers anys, les xarxes han permès que existeixin milions i milions de dades circulant, i que la capacitat de relacionar-les i de creuar-les pugui incidir poderosament en les nostres vides. Ja ens ha passat a tots que estam buscant informació sobre un lloc determinat del món, i al cap de cinc minuts ens apareix al mòbil tot un feix d’informació sobre com arribar-hi, quins hotels hi ha, quines excursions hi pots fer, què hi ha publicat sobre l’indret i un llarguíssim etcètera.
De l’exposició al CCCB hi va haver diverses coses que m’impressionaren (reconeixent que, a la meua edat, ja no som un individu gaire impressionable). Per exemple, que una màquina em rebutjàs en una determinada enquesta perquè no tenc Tik-tok. No ens interesses. Et volem vendre un producte que ja sabem que no ens compraràs; per tant, fora! O veure nanorobots emprats per a proves mèdiques complicadíssimes. El pacient s’empassa una càpsula i robots diminuts penetren, posem per cas, una vena i te n’arrangen un tros que està desendreçat.
O, ja molt més conegudes, les partides d’escacs de Gary Kasparov amb una màquina que el portava de corcoll. O, més modernes, partides d’altres jocs (se n’esmentava un d’oriental que fa més de dos mil anys que s’hi juga, i una màquina preparada per a tal efecte, va tardar dos minuts i mig a posar-se al nivell d’una primera espasa mundial). Segurament els queda una mica per avançar, a les màquines, amb la qüestió de la capacitat d’enganyar, de dir mentides. O de ser irònics. Però també s’està avançant en tots aquests aspectes, més específicament humans.
Entre les coses que m’impactaren, al capdamunt hi ha un manifest signat per prominents científics (entre ells Stephen Hawking o Noam Chomsky) en què es demana als que desenvolupen material bèl·lic que posin tallafocs per evitar que les màquines de guerra algun dia es puguin fer completament autònomes i prendre decisions al marge dels humans. Imaginem una mediació entre humans i màquines en un conflicte bèl·lic entre uns i altres.
Per acabar, no puc deixar de referir-me al ChatGTP i a la primera ministra danesa Mette Frederiksen, que va començar un discurs al parlament fet amb una parrafada escrita per aquest instrument. És obvi que als instituts els professors ja no poden posar treballs per fer a casa.
