Opinión

Negociar amb el PPE

«Els afers concernents a les relacions entre JxCAT i el PP espanyol passen, inexorablement, per Brussel·les»

La setmana passada ens va deixar una imatge que va aixecar butllofes entre determinada opinió pública espanyola: la de Carles Puigdemont parlant distesament amb Manfred Weber (president del grup parlamentari del Partit Popular Europeu al Parlament Europeu), a la gala dels premis Público, donats als que ells consideren els europeus més influents (tant Puigdemont com Weber formaven part de la llista).

De la xerrada a Brussel·les durant el còctel, n’ha transcendit que en Puigdemont li va dir a en Weber que Junts per Catalunya no necessàriament ha de pactar amb el Partit Socialista. Si es donassin unes certes condicions, també ho podria fer amb el PP. Les condicions perquè el PP espanyol pogués pactar amb Junts per Catalunya li devien sonar prou bé, a l’alemany Manfred Weber. Una d’aquestes condicions seria no pactar amb l’extrema dreta, és a dir, situar-se en una posició més centrada, més pròpia de la democràcia cristiana europea històrica. En això, els alemanys són escrupolosos. La CDU -partit alemany del PP Europeu- pacta abans amb els Verds o amb els Socialistes que no amb Alternativa per Alemanya, l’equivalent germànic de Vox. El PP espanyol, en canvi, té més fàcil un pacte amb Vox que no amb Sumar, o fins i tot amb el PSOE. Coses de la modèlica transició a la democràcia!

La segona condició seria reconèixer Catalunya com a nació i, per tant, el dret d’autodeterminació, recollit entre els valors europeus (per molt que, fent-se l’orni, hi hagi formacions polítiques que, en determinades circumstàncies, facin tot el possible per dissimular-ho). El dret d’autodeterminació ja és reconegut, dins els Tractats de la Unió Europea, i dins el dret internacional. Per tant, no s’hauria de fer cap esforç extraordinari, sinó ben al contrari: bastaria tenir en compte quelcom que ja forma part, si més no teòricament, de l’agenda europea. Tenc el record de magnífics companys del Partit Popular Europeu a l’Intergrup sobre Minories Nacionals i Regions del Parlament Europeu. Ningú no els guanyava, a l’hora de defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, a gent com Kinga Gál o Vytautas Landsbergis!

A Madrid estan completament desorientats. Pensaven que, si JxCAT ha de tractar alguna cosa amb el PP, hauria de fer-ho amb Alberto Núñez Feijóo. Però va ben errats d’osques. Puigdemont, evidentment, l’ha encertada. Els afers concernents a les relacions entre JxCAT i el PP espanyol passen, inexorablement, per Brussel·les. Com el verificador dels acords entre la mateixa formació política catalana i el PSOE passen per Suïssa. (Algú, dit sigui entre parèntesis, pot continuar considerant que la qüestió catalana és un «afer intern» d’Espanya, però només si porta ulleres de batre). No ha de ser Carles Puigdemont qui digui als populars espanyols que això de fer pactes amb Vox és una astracanada majúscula. No ha de ser el president de Catalunya a l’exili qui li digui al PP espanyol que s’hauria de comportar com un partit conservador estàndard dins la Unió Europea. Potser si ho fan en Manfred Weber, na Ursula von den Leyen o fins i tot la ja retirada Angela Merkel la cosa pugui tenir una mica més èxit.

Del debat sobre l’amnistia que va tenir lloc fa uns dies al Parlament Europeu (instrumentalitzat per la dreta espanyola per a afers interns del Regne d’Espanya), l’eurodiputada irlandesa Clare Daly va dir que havia estat «una baralla de gossos» i que la gent ho troba «patètic». A Europa estan poc acostumats al llenguatge violent que fan servir des de la dreta espanyola. El president en funcions del parlament va haver de corregir diversos oradors que parlaven de l’acord per formar govern a Espanya com d’un «colp d’estat». I fins i tot algun d’aquests oradors se’l mirava estupefacte, perquè no acabava d’entendre per què li estava cridant l’atenció.

L’encontre entre Puigdemont i Weber forma part de l’ABC de la negociació. Si només pots negociar amb el PSOE, no tens cap posició de força. Per poder, realment, negociar, ho has de poder fer amb els dos partits amb més votants al Regne d’Espanya, no només amb un. I tothom hi pot sortir guanyant. Catalunya, perquè pot negociar a dues bandes. El PP espanyol perquè es pot centrar una mica, i adequar-se millor als estàndards europeus. Europa, perquè així pot evitar una deriva autoritària del mateix Partit Popular Europeu. Fins i tot les Illes Balears i el País Valencià hi podríem sortir guanyant, si a Europa no es parla de nosaltres en termes «regionals», sinó tenint en compte tota la Catalanofonia.