Primers dies de l’octubre. Inici de tardor. Cau (o no) una finíssima pluja discretament perceptible, malgrat tot sonora, quasi matèria sobre un paisatge estàtic, de silenci on la intimitat i la paraula, el mot escenifiquen el dolor probable de la teva absència. Bufa un lleuger llevantet que m’embriaga el cor, el petit rectangle de l’ànima. Potser tornarà a ploure. No. No plourà. A les illes la pluja no sap ploure. Paciència. De tota manera no cal desanimar-se tan aviat. Després d’un sopar simple -avui no he pogut anar a Mercadona, la vida és així de cruel- de ritual gastronòmic que no passarà a la història he sortit a la terrassa. Em sorprèn la seva solitud, la manca de presència humana a un lloc que fou de gent, càlida seductora que protagonitzaren un temPs la seqüència si se’m permet el llenguatge cinematogràfic. Per un temps diluït pel territori de la memòria aquesta terrassa -evidentment Puig des Molins/Beverly-Hills- fou concentració de gent diversa i amable que en arribar la darrera setmana d’agost s’aplegaven de forma ¿solidària?. Esclataven cançons dels seixanta. ‘Tombe la neige’, ‘Sentimental journey’, ‘Il nostro concerto’. Si, dies de vi i roses, days of wine and roses. Lletra i música d’un pretèrit inevitable com inevitable el record, les cares, carn, ossos, alguns malauradament desapareguts abans d’hora. Entro a la cambra mentre observo la lluna que avui no em diu absolutament res. Una lectura m’espera, ‘Assassinat a Hickory Road’. Agatha Christie obre la tardor.