Can Bufí

En atenta, pulcra, metòdica crònica, el periodista David Ventura a les planes de Diario de Ibiza, escriu: «Los vecinos no tienen ninguna de las comodidades que gozan las personas que viven en una zona residencial regularizada. En la calle no hay aceras, y el único tramo en el que existe, el que está junto enfrente del bloque de pisos lo construyeron los propios vecinos...». Sí, aleshores parlaria una vegada més de Can Bufí, una zona, un barri brut quasi catastròfic on la vida quotidiana, la vida de cada dia -i amb aquesta calor impossible encara la cosa empitjora-produeix un clima de misèria. De misèria a nivells del tercer món, un concepte que aquí, entre nosaltres té sentit i significat gloriós si em permeten el mot en qüestió. Sembla que a Can Bufí és difícil viure, almenys amb les condicions mínimes per una supervivència inevitable. Però no, els habitants de la zona tenen una vida humanament deficitària. Falta de tot, o de quasi tot, hi manca tot allò necessari a qualsevol barri, a qualsevol zona. I Can Bufí és un exemple, un mal exemple, és clar, de tot allò que no pot ser... però és. I amb una violència que hauria de fer reaccionar als responsables i evitar a un clima degenerador d’altres mals que aviat, molt aviat arribaran amb virulència. Tot això era de preveure. Perquè no només Can Bufí presenta aquesta duríssima problemàtica, altres territoris i paisatges de l’illa es troben en idèntica situació. A principis dels setanta el turisme agafà una embranzida, una força considerable. Era el moment d’actuar, il·lustres ciutadans de l’època varen donar les primeres veus d’alarma. Ni puta cas.

Suscríbete para seguir leyendo