El pes de Catalunya

Durant les passades eleccions generals espanyoles, celebrades el 23J, en plena canícula, els líders estatals varen fer mans i mànegues per no parlar de Catalunya. Per a uns Catalunya ja estava “pacificada” i el “procés” era mort i enterrat. No se n’havia de parlar. La normalitat és que a Catalunya guanyi el PSC i que, a les autonòmiques, les fluixes, les que no importen, guanyi algun partit “nacionalista”. Que no es parli d’independència i qui ningú no reivindiqui obertament l’autodeterminació. I que, de tant en tant, peguin la murga amb això de la llengua o que facin com si tenguessin una cultura diferent. Per tant, no calia parlar-ne. Catalunya, per a aquests sectors, havia desaparegut del mapa. O del discurs, que ve a ser el mateix.

Per a d’altres, no era evitable alguna petita referència al fet que l’autodeterminació encara no es pot discutir, que s’ha d’anar molt amb compte, i que seria una llàstima que una qüestió enganxifosa com aquesta impactàs en plena campanya electoral cent per cent fàixon, cent per cent cool, cent per cent simpàtica. Parlar de Catalunya, per a aquests sectors d’esquerra caviar (gràcies Cohn-Bendit!), era àdhuc de mal gust. Uix, quina peresa!

Fins i tot se l’han estalviada els neofranquistes, els tardofranquistes i els directament franquistes. Com que la regió del nordest estava més o manco sotmesa a les togues i a les porres, es podien extasiar clamant contra els perills del feminisme, de la presència d’homosexuals per qualsevol carrer de la ciutat o, sobretot, de l’allau d’immigrats que es cruspeixen tot allò a què els espanyols de pura cepa tenen dret i més.

Com que Catalunya no existia, els líders sobresortien més, i així fins i tot el més curt podia veure com a Feijóo se li anava escolant la campanya entre les mans, com anava perdent pistonada, com la seua maldestresa (allò de no anar al debat amb Sánchez, Díaz i Abascal va ser antològic!) l’enviava pel pedregar. I de Sánchez es podien observar també un grapat d’inconsistències manifestes, com les mostrades en el debat a dos (o hauríem de dir tres contra un?) amb el candidat suposadament conservador. En aquell mateix debat, tothom podia observar com els suposats periodistes ni dissimulaven qui votarien, cosa que ja passa sovent, però no d’una manera tan desacomplexada.

Però, ai las!, va venir la nit electoral. El poble havia parlat. I havia dit coses ben clarament. No hi hauria govern de Feijóo (encara no se sap, però tot apunta en aquesta direcció). PP i Vox no sumen. Per als més abrandats de les esquerres, s’havia “aturat el feixisme”. Però, a veure, qui ho havia fet, això? La resposta té un nom, només un: Catalunya.

Sense Catalunya, sense la victòria contundent del PSC i, malgrat les davallades, els catorze diputats que sumen JxCat i ERC, Feijóo i Vox sumats haurien tengut majoria absoluta. Si es traguessin les nacionalitats històriques del mapa del regne hispànic, PP i Vox comptarien amb una folgada majoria absoluta. No fa falta dir que, en cas de tenir-la, pactarien sense el més mínim problema, com ho han fet a les Illes Balears i al País Valencià. O a d’altres indrets, aquests de la Castella estricta, que alguns anomenen Espanya.

La cosa ha estat tan espectacular, al cap i a la fi, que al final qui governi el Regne d’Espanya dependrà de Junts per Catalunya, o, per posar-hi un nom i dos llinatges, de Carles Puigdemont i Casamajor. Ara les forces progressistes espanyoles (les retrògrades ni ho intentaran) no tenen altre remei que posar-se a negociar amb qui té la clau del futur govern de l’Estat. Per cert, les forces retrògrades també ho podrien fer, però després de tot el que han garlat i de l’ús que han fet de la seua garlància, la cosa sona a pura ciència-ficció. I és evident que es negociarà amb Waterloo. De fet, fa una setmana ja s’hi estava negociant.

Els resultats de les últimes eleccions posen de manifest els problemes d’articulació d’això que anomenen Espanya, per no dir-li Castella, que no acabaria de sonar prou bé. La qüestió nacional aflora de manera descarnada, i cap hipocresia altiplanera no pot aturar-la. Això, evidentment, quan parla la democràcia. Les urnes han parlat. I, quan parlen les urnes, Catalunya recupera el pes que tots els líders estatals malden sempre per reduir-li tant com poden. Visca la democràcia!

Suscríbete para seguir leyendo