Milena i Juanjo molts anys i bons

Recordava el poeta emèrit per la gràcia de Déu -un humilíssim servidor- el títol d’una clàssic de la literatura catalana ‘La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua’, d’Aurora Bertrana, portada després al cinema per Rovira-Veleta i filmada a Ibiza a les acaballes dels seixanta, amb Joan Manuel Serrat de protagonista principal. I evocava la novel·la en el sentit del frenètic ritme a mesura que es comptabilitzaven els vots una vegada obertes les urnes i el cor, el sentiment, era tot un pàlpit. Eren llavors hores d’impaciència, nirvis, una mica de col·lapse i gintònic per tranquil·litzar (o no) la cosa. Amunt i avall les ones radiofòniques -lògicament vaig seguir la tensa nit a través de la ràdio, la Ser en aquest cas- donaven un excel·lent part informatiu punt per punt, fil per randa. Mentre la caiguda brutal de Vox, la merda de Francisco Franco, era evident i aquí voldria citar les paraules d’una amiga meva de l’ànima, la perifèria contribuí de forma notable a véncer aquesta colla de salvatges. Aleshores a casa nostra les notícies era bones notícies. D’una banda Juanjo Ferrer em va portar a la nit gloriosa, tot un èxtasi, quan Pilar Costa, sempre/sempre guapa, conquerí el Senat per Ibiza i Formentera. D’altra banda Milena Herrera era diputada. «La derecha tuvo su oportunidad de no blanquear a la ultraderecha, de crear un cordón sanitario que hubiera cambiado mucho la historia de este país...». Són paraules de la diputada electa pel PSOE. I a la fi d’aquesta presumpta crònica política un fragment de l’escrit a El País d’Antonio Muñoz Molina, «La vileza nos intoxica a todos con solo respirarla. Pero a quién más ofende es quienes más sufrieron, a las víctimas de un terrorismo y del otro, a los inocentes que perdieron sus vidas y a los que quedaron dañados para siempre ...». Al·lusió a la miserable consigna de ‘Que te vote Txapote’. Quin horror mare meva, quin horror.