La classificació de premsa canallesca fou un dels invents quan la gran merda del franquisme entrava en estat d’agonia. Semblava que tot aquell que escrivia -com podia, com li deixaven els fills de puta del règim- era simplement un canalla al servei de l’anomenada Unió Soviètica. Quins anys, mare meva, quins anys, i Fraga al capdavant de tota la sinistre maniobra contra la informació. Ara, però, a la gran capital de cuyo nombre no quiero acordarme, la santíssima trinitat informativa i altres radiofonies/televisives extensives també a altres territoris i comunitats autònomes de perversitat il·limitada semblenb voler recuperar el concepte canalla. La diferència és notable. Els periodistes dels 60/70 eren inevitablement demòcrates i el règim lògicament els tancava a la presó. Aquells ‘canalles’ eren d’esquerra i desitjaven enderrocar Franco i els seus assassins. Els d’avui, grans fabricants de la mentida i de la manipulació, cal ubicar-los dins l’extrema dreta més sinistre possible. El periodista ha de ser, és la seva obligació, crític amb el poder, però ni han de ser reaccionaris ni tampoc utilitzar el llenguatge del populisme i el de la demagògia al servei de fons obscures i ombrívoles. No és possible la mentida i sí la veritat. Però a la gran capital això ho ignoren. Són dolents i actuen amb la mala llet -mala lleteta diríem els eivissencs- pròpia de periodistes que odien i amb intensitat els polítics. A tots els polítics. De dreta o de esquerra, no importa. Aleshores a una altra capital important, Madrid, grupets de músic canten ‘Vamos a volver al 36’. «Las feministas protestan por una violación grupal. Hay diez más que investigar, me da igual, son de Senegal...». Total, un desastre i el canvi climàtic ens torrarà com pollastres a l’estil Kentacky. Al·leluia.
