Ha pres possessió com a nou president de Colòmbia el líder del Pacto Histórico (coalició de forces progressistes del país) Gustavo Petro. Al voltant de la presa de possessió, ha dit algunes coses que pens que es poden subratllar i que són ben interessants. La primera, que accepta el mercat lliure com a sistema econòmic, no perquè sigui ideal, sinó perquè Colòmbia encara vivia en el feudalisme. I, en relació al feudalisme, evidentment, el capitalisme constitueix un avanç notable. En segon lloc, s’ha referit a problemes d’abast universal, com ara la crisi climàtica, cosa relativament poc freqüent en aquest tipus d’acte. També hem de remarcar la seua posició favorable a les minories i la seua voluntat integradora, així com el rebuig dels posicionaments guerracivilistes. No venim a carregar-nos l’adversari, ha dit.
Tot plegat potser encara resulta més interessant si tenim en compte que Gustavo Petro va ser membre de la guerrilla M-19, que va ser condemnat per terrorisme i que va empunyar les armes per oposar-se al poder establert. Hem de remarcar també que Petro va ser dels que va participar en la negociació perquè l’M-19 deixàs les armes i es passàs a convertir, encara dins el segle passat, en l’Alianza Democrática M-19. A Colòmbia, igual que a Irlanda del Nord, igual que posteriorment al País Basc, antics participants en moviments armats han estat clau per aconseguir la fi de l’ús de la violència com a arma política. Pel que es pot veure, tant la societat colombiana com la del Regne Unit han reconegut a bastament aquest esforç. Tant que a Colòmbia tenen un president que va ser membre de l’M-19, a Irlanda del Nord la reina tracta deferentment els vells terroristes, i a Espanya... bé, Spain is different.
Petro va fer evolucionar l’AD cap a una nova visió de la política. Ell mateix va fundar el partit Colombia Humana, que s’ha integrat, més recentment, en el Pacto Histórico, que ha unit totes les forces de l’esquerra colombiana i ha portat Gustavo Petro a la presidència de la nació. I és precisament l’acte de presa de possessió de Petro com a president que capta la nostra atenció a l’hora d’escriure aquest paper. I el capta per una qüestió cerimonial i per una actitud que té a veure amb la diplomàcia i amb l’educació.
Resulta que, a la presa de possessió del president de Colòmbia, s’hi desenvolupa un acte de profunda simbologia: s’hi porta, com a símbol del naixement de la nació i de la legitimitat del poder que la representa, l’espasa de Bolívar. Simón Bolívar és conegut com el Libertador, perquè va aconseguir la independència d’Espanya d’un territori que ara és ocupat per les repúbliques de Colòmbia, Veneçuela, Equador, Panamà, Perú i Bolívia. Hi ha una característica del Libertador que molta gent desconeix, però que es fa ben present si hom visita la casa-museu (ca seua) que li és dedicada a Bogotà: la seua condició de parlant d’euskera, d’euskaldun. Per l’ascendència dels seus pares, perquè ell ja havia nascut a Caracas, capital de Veneçuela. Als bascos els passa com als catalans: han fet a d’altres contrades del món les independències que no han pogut (encara) aconseguir per als respectius països. Idò bé, posem-ho en majúscules: l’Espasa de Bolívar té un component simbòlic de gran calada, entre els colombians (i entre els ciutadans de totes les repúbliques esmentades).
Quan arriba l’Espasa de Bolívar, a la presa de possessió del president Gustavo Petro, tots els mandataris internacionals que són presents a l’acte s’aixequen, en senyal de respecte. Tots, excepte un: el rei d’Espanya. Es veu que encara li cou que la Guajira, Vichada, Antioquía o Tolma no siguin províncies d’Espanya i ho siguin, ai las!, d’una Colòmbia que fa més de dos segles que és independent. En veure el gest, em deman: qui li ha pagat l’educació, a aquesta llumenera? Qui li ha pagat la formació? La resposta és evident: nosaltres. Jo mateix. I, per tant, puc exigir, he d’exigir com a ciutadà, que aquest home de llinatge Borbó sigui mínimament diplomàtic, i, si és possible, també ben educat. No aixecar-se quan es presenta el símbol nacional de Colòmbia en un acte oficial és propi de xulàpies de barri -de barri senyoret, per cert- madrileny, és una actitud ayusista, impròpia d’un cap d’estat que, especialment si no l’han triat, ha de mantenir en tot moment una conducta impecable i ha de ser finament educat i tothora diplomàtic. Vull que em tornin la part alíquota dels diners que he pagat a aquest individu per a la seua educació! I crec que ho hauríem de demanar tots els ciutadans que portam passaport espanyol a la butxaca, no per gust, sinó perquè així ens obliga la Història, fins al moment. Hi tenim tot el dret, perquè la inversió d’aquests diners, pouats dels nostres impostos per l’Agència Tributària, ha estat un fiasco. Borbó, com hem pogut veure, no rima amb educació. El públic assistent a l’acte li ho va fer pagar amb una sonora pitada. Que ha passat pràcticament desapercebuda als mitjans de comunicació espanyols.