Aquesta setmana ha saltat una d’aquelles notícies en les que Ibiza sempre triomfa. Resulta que el Consell d’Ibiza ha pagat a una colla d’influencers perquè venguin a Ibiza a fer promoció. A costa de repetir-me, perquè no fa ni un any del més d’un milió d’euros del Govern balear i altres institucions públiques de les Illes Balears destinat a pagar el festival de los 40 principales (’Resacón en Ibiza’, publicat en aquest mateix diari el 26 de novembre de 2011) val la pena tornar-hi.
Abans de res, diguem que no escric des del desconeixement o l’apriorisme. Conec estudiants molt interessats en desenvolupar carreres professionals en aquest món. Alguna, que ja té centenars de milers de seguidors a les xarxes, comença a guanyar-s’hi la vida i vol dedicar-s’hi a temps complet en acabar la carrera. Aquests dies, com cada any per aquestes dates, estic avaluant més de 100 treballs de fi de grau d’estudiants de negocis i màrqueting internacional i el màrqueting d’influencers està a l’ordre del dia. No hi ha cap pla de màrqueting de nous productes, sobretot en els sectors de la moda, la cosmètica, el lleure i el turisme que no basi bona part de la promoció en l’acció d’influencers. La gent jove ha abandonat, més aviat no hi han arribat a entrar, els mitjans de comunicació tradicionals i es dedica a informar-se i entretenir-se a les xarxes socials.
Els influencers són els nous prescriptors com abans ho eren en exclusiva els futbolistes, els actors, els cantants, etc. Ara han de compartir la feina. Els influencers, en definitiva, son la versió dels famosos de tota la vida, però desenvolupada pel món de les xarxes socials i per a un públic cada vegada més jove. D’influencers n’hi ha de moltes classes. Dalt de tot hi ha els que tenen milions de seguidors, i que no són més que empreses de comunicació potents que operen en mitjans alternatius als tradicionals. Després, com en qualsevol negoci, van baixant els seguidors i la influència. El món dels influencers, com els actors, els músics o els futbolistes, és una indústria de superestrelles, on la minoria de guanyadors s’emporta la major part dels beneficis o salaris generats a la indústria i la immensa majoria es reparteix les restes. Els anglosaxons en diuen “the winner takes all” (el guanyador s’ho emporta tot) d’aquesta mena de negocis.
Si anem baixant la piràmide de la influència, tothom s’ha de guanyar la vida d’alguna manera i que una part de la població ho faci exhibint-se se a les xarxes és una opció professional i de vida que no s’ha de jutjar. Pel que diuen els psicòlegs, hi ha un problema d’emulació de conductes que afecta sobretot als adolescents i que afecta a la salut física i mental, i distorsiona el sistema educatiu i el mercat de treball. No ho sé. No és la meua especialitat. Que a un país com Espanya, amb el rècord europeu d’atur juvenil i de fracàs escolar sortir en roba interior (o sense roba interior) a les xarxes socials es vegi com una sortida laboral interessant és possible que vulgui dir coses sobre aquest país, sobre el seu present i el seu futur. No ho sé. No és la meva especialitat.
Des del punt de vista de l’usuari també hi ha un problema en la relació amb el prescriptor. Si un veu un actor famós a la tele explicant que cada matí es pren un determinat iogurt per anar de ventre, ningú pensa si l’actor té o no problemes per anar de ventre. És un anunci. És un anunci per vendre iogurts. En canvi, sobretot entre els adolescents, el format de les xarxes socials es presta a la confusió i no està clar quan l’influencer ha pagat o no ha pagat el servei del que parla; no està clar si cobra en espècies; no està clar quan i com juga amb els seus likes i amb els seus seguidors per influir en les empreses, etc.
Tornant al tema del turisme, hi ha tres preguntes pertinents i interessants. Per què s’ha de fer promoció? De què s’ha de fer promoció? Qui ha de pagar la promoció?
S’ha de fer promoció per vendre més, per posicionar nous productes, per guanyar quota de mercat, etc. Es pot fer promoció de qualsevol bé o servei. Poden fer promoció els restaurants, els bars, les discoteques, els hotels, etc. En cada cas els empresaris decidiran si els surt a compte utilitzar influencers o un altre canal per fer promoció. L’oferta i la demanda d’influència posaran el preu adient i qui el vulgui pagar que el pagui i qui no el vulgui pagar que no el pagui.
Ara bé, no s’hauria de fer promoció turística d’Ibiza pagada amb sous públics. Per què es fa? Qui més ha de venir? Els recursos públics assignats a polítiques turístiques s’han de dedicar a altres activitats a les quals el sector privat no arriba. El senyor Vicent Marí, la senyora Maria Fajarnés i la resta de responsables públics de les illes haurien d’engegar dels seus despatxos els vividors i aprofitats que van a vendre’ls romanços d’aquests. Per eficiència, per equitat, per prioritats en les polítiques públiques i pulcritud en l’ús dels sous dels contribuents, però sobretot per vergonya i sentit comú.
@joanribastur
