Se’ns en va anar l’emèrit i ha tornat el decrèpit, Déu n’hi do què malament prova la bona vida a segons quina edat. Als reis, tot i que siguin jubilats, no se’ls hauria de mostrar en públic en aquest estat, que la monarquia es sustenta precisament a creure que els monarques són diferents de tots nosaltres, i topar-nos de cara que el pas del temps és igual -o més- cruel amb ells que amb un torner de Puente Genil o un pagès de Vilademuls, esvaeix la il·lusió. Si tremola el rei, tremola la monarquia, que perd més adeptes amb aquestes imatges, que amb centenars de comissions cobrades, elefants cobrats, i Corinnas pagades. Un rei ha d’evitar ser vist en públic a partir del dia en què li fa més servei el bolquer que la corona.
En arribar a la senectut, un monarca té només dues opcions: o ser com la reina d’Anglaterra, que a quasi cent anys és capaç de ballar al so d’una gaita, o retirar-se del mundanal soroll. No són pocs els reis espanyols que han acabat els seus dies en un monestir, evitant al poble la imatge de la seva decrepitud. Millor això que veure com el caragolen al Bribón com si fos un Click de Famóbil i el passegen a pocs metres de la riba perquè alci la mà i faci com que saluda. O que veure’l caure de culs a la graderia d’un pavelló perquè les cames ja no el sostenen, un rei mai cau de cul al ciment, les anques reials poden tocar només tous coixins de vellut, seda o ermini. El ciment és de plebs, però pitjor que l’ensopec, fou l’expressió del reial rostre en veure’s assegut sense saber com, expressió que semblava demanar a crits explicacions, on sóc?, qui és tota aquesta gent?, qui serveix aquí les copes?, quan comença la xefla?
- Tanta sang blava per a acabar així? Prefereixo la vermella de tota la vida- es diuen aquests dies, no sense raó, els espanyols de poc llinatge, que som gairebé tots.
És lloable que la monarquia intenti acostar-se al poble, però hi ha altres maneres, com ara matrimonis morganàtics o pagar el lloguer cada mes, no cal exposar els avis a escarni públic. Els «Viva el rey» que li xisclen alguns a Joan Carles, més semblen un desig va i improbable, potser una incitació a que el decrèpit s’esforci una mica més a aconseguir-ho, que el tradicional crit monàrquic.
