Una de les coses que caracteritza qualsevol societat mínimament sana és el reconeixement de les persones destacades que té (o ha tengut). Fa goig, per exemple, passejar pel centre d’Edimburg i veure que el gran Walter Scott hi té un monument que, de lluny, podria ser confós amb la torre d’una església (o d’un ajuntament, o d’una universitat, en aquelles contrades). Fa goig veure com veneren Burns, el de ‘L’hora dels adéus’, o com li dediquen, encara ara, cada any, un sopar d’homenatge.
Entre nosaltres, com a mínim, pens que s’intenta aquest reconeixement. I, de vegades, fins i tot ens en sortim. Quan parlam de la historiografia de les Illes Balears, de seguida, entre els primeríssims noms que ens vénen al cap, hi tenim el de Josep Massot i Muntaner. L’hi tenim, clarament, com a màxim expert a l’hora d’estudiar la guerra civil entre nosaltres. O a l’hora de comptar amb deixebles que continuen la seua tasca historiogràfica. O en pensar en el fons bibliogràfic impressionant sobre les nostres illes que podem trobar a l’Abadia de Montserrat. O quan pensam en memorialística. O en literatura. O en la difussió de la cultura catalana a nivell internacional. O... Podríem seguir durant pàgines, però no es tracta d’un article recordant tot allò que va fer Massot, perquè els seus mèrits són sobradament coneguts. I reconeguts, de manera exponencial, entre les persones que n’han après, o que tenen coneixement de tots els camps a què hem fet referència anteriorment.
A Josep Massot i Muntaner, molt encertadament, el Govern de les Illes Balears li va concedir la medalla d’or de la comunitat autònoma. I, com pens que corresponia a nivell institucional, la presidenta del govern, Francina Armengol, va ser a l’enterrament del savi, recentment traspassat, a Montserrat. Essent-hi, crec que representava la majoria dels ciutadans del nostre país, que, vull entendre, reconeixen (especialment la gent que la coneix), la tasca que ha dut a terme pràcticament fins ara.
Reconèixer les persones destacades d’un país com el nostre, tan mancat d’autoestima col·lectiva, contribueix també al nostre reafermament, a la cohesió social, al sentiment de col·lectivitat, de país. Té, per tant, una claríssima funció social. Resulta imprescindible, per a la cohesió de qualsevol societat, l’autoidentificació. Saber qui som, per poder-nos entendre mínimament. O dir-nos a nosaltres mateixos, expressar-nos des de la nostra pròpia perspectiva, ço és, autocentrar-nos. Precisament, Josep Massot i Muntaner va fer una enorme aportació al coneixement de la nostra col·lectivitat, a través dels seus estudis històrics (d’història política, però també d’història literària i d’història de la cultura en general). I justament per això va tenir detractors furibunds entre aquells que voldrien veure la nostra col·lectivitat humana esborrada de la llista de pobles diferenciats del planeta. A Massot alguns la hi tenien jurada precisament per mor de les seues aportacions al nostre coneixement col·lectiu. Perquè representava el màxim esforç a l’estudi i a l’anàlisi necessària per entendre’ns, per comprendre’ns com a col·lectivitat.
Significativament, quan es vol esborrar del mapa una societat, una llengua, una cultura diferenciades, sempre s’intenta amagar, tergiversar, o, directament, esborrar la Història. Es tracta que les persones que han de ser desproveïdes de la seua identitat col·lectiva desconeguin els fets que han ocorregut dins el territori que habiten, al llarg dels segles. Que no tenguin ni idea del seu passat, per ser dòcils a l’hora de conduir-los per on es vulgui, de cara al futur. I, per això mateix, resulta tan important la tasca dels historiadors, la voluntat per posar llum sobre els fets i per mostrar-los, així, a la col·lectivitat. Josep Massot i Muntaner ha set un historiador ferm, implacable amb els fets, summament honest i plenament dedicat a la seua tasca.
Per això no ens ha de sorprendre que un fatxot ignorant embruti el nostre Parlament reduint-lo a ‘monjo separatista’ i hem d’agrair que Francina Armengol, representant-nos a tots, li fes la rèplica que es mereixia. No és casualitat que els que discuteixen l’ordre constitucional i els valors europeus atacant la pluralitat lingüística o la diversitat cultural no es puguin estar d’atacar -sobretot quan no es poden defensar- aquells que més han fet pel coneixement (i per l’autoreconeixement) del nostre país.
