El comerç de proximitat cada vegada ho té pitjor. Primer varen assetjar-lo les grans superfícies comercials. Es passava del conjunt de petites botigues que, més bé o més malament, s’anaven proveint parcialment de productes de proximitat i reomplint amb producte portat de més lluny, a grans superfícies on s’hi pot trobar de tot (i, ben sovent, a un preu més baix, fruit de l’acció a gran escala que permet les dimensions dels nous establiments). Així, a redòs de la pujada de les grans superfícies varen anar perdent pistonada els petits comerços, que difícilment hi podien competir (en bona part, per una qüestió de preus).
Les primeres dècades del segle XXI, emperò, encara han fet una volta més en el cargolament dels sistemes mundials de compra i venda. Ara ja no es tracta només de la competència entre el petit comerç i les grans superfícies, sinó de la competència de tots ells amb el comerç en línia. Fa uns dies em contaven el cas, no gens excepcional, d’algú que havia comprat una planxa per internet. Es tractava, no fa falta dir-ho, de la mateixa planxa que hi havia a la botiga de davant ca seua. La planxa la deixaven en un comerç de proximitat, perquè la persona en qüestió no era a casa. I el venedor, suat i completament estressat, li demanava per favor a la propietària del comerç que es quedàs el paquet per als seus vesins. El fet, repetit supòs moltes i moltes vegades, il·lustra el desori en què s’ha convertit la competència comercial, avui, arreu del món, a redòs de les noves tecnologies i de la facilitat en les comunicacions.
Per evitar absurds com el que mostram al paràgraf anterior, les grans empreses de distribució, algunes d’elles completament emblemàtiques, estan buscant petits i mitjans comerços perquè els facin de magatzem, és a dir, de lloc on deixar els productes que els vesins d’aquests comerços han comprat per internet. Em fa l’efecte, per algunes converses recents, que els propietaris d’aquets comerços encara no han aplicat les lleis del mercat a l’assumpte, perquè, si ho fessin, haurien de cobrar un bon preu als que distribueixen allò que la gent compra en línia, de manera que segurament la planxa comprada per internet acabaria sortint més cara que la comprada directament a la botiga.
Però de moment encara predominen les posicions més naïf.
El primer estat europeu que ha començat a posar a la mireta telescòpica aquestes noves formes de comerç que triomfen arreu ha estat França. Supòs -no en tenc gaire informació- que als països nòrdics, tan gelosos de la defensa del medi ambient, també es deuen intentar accions en la mateixa línia. Perquè seria molt interessant calcular què suposa, a nivell de despesa energètica, el fet que s’hagi desfermat el comerç en línia i el seu impacte creixent arreu del planeta, i, molt especialment, a la nostra part del món. Què representa en querosè, benzina, altres derivats del petroli, l’augment exponencial del comerç en línia, en relació al que suposa el comerç tradicional?
Aquests últims anys s’ha fet molta incidència, a nivell de comunicació pública (no tant a nivell d’acció governamental), en els estralls que pot causar en un futur no gaire llunyà el canvi climàtic. Certament, al llarg de la Història, els canvis en el clima han estat un fet. Hi ha hagut èpoques més fredes i d’altres més càlides, i més seques o més humides, a causa dels canvis intrínsecs que es produeixen en la natura. Però, per primera vegada en la Història, la majoria dels científics afirmen que s’estan produint canvis en el clima que són provocats per l’acció humana. Que el cel s’ompli de sofre perquè hi ha un volcà en plena erupció a l’illa de la Palma no té cap relació amb allò que facem o deixem de fer les persones. Però que la temperatura mitjana hagi pujat significativament entre el moment actual i l’inici de la industrialització a Europa, sí.
Ara falta, des del meu punt de vista, que la gent sigui capaç de lligar les grans catàstrofes amb els petits gestos quotidians. Que qui s’espanta perquè diuen que a mitjan segle la temperatura haurà pujat tant que els casquets polars estaran pràcticament fosos, que a la Mediterrània a l’estiu ens acostarem als cinquanta graus o que el nivell de la mar, inexorablement, anirà pujant sigui capaç de relacionar-ho amb el fet de comprar per internet la planxa que, a un preu bastant semblant, té a la botiga de davant casa.
Això, per no dir res de l’impacte que sobre el Planeta té el fet que cada vegada més, a les nostres societats, les facilitats per comprar i perquè t’ho portin a casa fan que la gent acapari munts de coses que no necessita per res i que, moltes vegades, ni tan sols li fan cap servei. Però encara n’hi ha que pensen que la compra en línia generalitzada, l’acaparament de coses innecessàries i el consumisme sense fre no tenen res a veure amb la gran crisi que ja s’ha posat en marxa.