Dels tres plans històrics que assenyala el gran Fernand Braudel (la Història de llarga onada, els moviments d’onada mitjana i els fets puntuals o esdeveniments historiables), avui escollirem el segon: l’onada mitjana. No constitueix un element tan petri ni tan difícil de moure com els fenòmens de llarga onada, però ultrapassa bastant allò que es modifica mínimament per fets puntuals. Evidentment, el coneixement de la Història passa pels tres nivells: si no, es pot convertir en un enfilatge d’esdeveniments, que no porta a la comprensió de per què som on som, ni res de semblant. El mateix Braudel deia que aquells que reporten, senzillament, fets no són historiadors sinó que la tasca resulta més pròpia del periodisme.
Avui m’agradaria posar el focus en l’impacte que, encara avui, té la nefasta Generación del 98 en la vida política espanyola. D’on sorgeix, aquesta generació, d’altra banda contemporània del nostre lluminós Modernisme? En primer lloc, de la voluntat imperialista. Hi havia, al segle XIX, una pulsió en la societat espanyola (atiada per les seues elits, naturalment) que pretenia mantenir un imperi (no diré ja on el sol no es pongués, perquè feia temps que s’hi havia post, però bé, deixem-ho així). Mantenir un imperi: aquesta era la qüestió. I Cuba i les Filipines passaven la mà per la cara d’aquella societat, amb el suport dels pèrfids de sempre: el Regne Unit i l’estat successor anomenat Estats Units d’Amèrica. La Pèrfida Albió tornava a clavar l’agulló al cos cada vegada més gangrenós de l’Imperi espanyol. La reacció, ja és cosa sabuda, va ser de depressió profunda per part del gruix de la intel·lectualitat espanyola, d’essencialisme gairebé orgiàstic (aleshores s’aferma la pregunta que encara dura d’allò de què és Espanya i coses semblants), d’atac als enemics interiors (el que posteriorment anomenarien l’anti-Espanya) i de rebuig frontal de la democràcia.
Alguns autors, com ara Miguel de Unamuno, varen intentar, sense gaire traça, donar-li un aire més universal, i ho embolcallaren amb referències a la civilització cristiana occidental i coses per l’estil. Es tractava, específicament, d’una estratègia per dissimular el vol gallinaci de les seues tesis polítiques, i sobretot el seu nacionalisme, sia’m permès de dir-ho, de cloquer (el que ells dirien de campanario, i no precisament referint-se a ells mateixos).
Del llim del 98 en surt un esdeveniment del qual precisament enguany se’n compleixen cent anys: la derrota (el Desastre) d’Annual. La batalla d’Annual, al cor del Rif, va tenir lloc entre els dies vint-i-dos de juliol i nou d’agost. A la part espanyola hi varen morir onze mil cinc-cents soldats regulars i devers dos mil cinc-cents rifenys que donaven suport a la metròpoli. Això, descomptant-ne els col·laboracionistes que varen ser executats posteriorment per les tropes d’Abd El-Krim. En fi, un desastre, certament. Un desastre, sobretot, per a aquella joventut que era portada a la guerra només per les vel·leitats d’alguns militars que volien treure’s de sobre la derrota de Cuba. Un desastre atiat per la intel·lectualitat del 98, deprimida per les derrotes d’Espanya, necessitada o bé de reformular el projecte (sense definir mai com fer-ho) o bé de tirar endavant de nacionalisme espanyol, amb tot allò que pogués atiar-lo. I tot plegat amb el suport de la monarquia borbònica. «¡Olé tus cojones!» va exclamar Alfons XIII, quan li varen dir que alguns oficials de rang mitjà havien decidit pel seu compte atacar els rifenys. Com ens recorda l’actitud de Felip V, salvades les distàncies, en relació als fets de Catalunya l’octubre del 2017!
Si veim la llista dels oficials de grau mitjà i mitjà-alt que varen ser responsables de la derrota d’Annual, hi trobarem els noms més significatius del colp d’Estat de 1936. Derrotats al Rif, derrotats a Cuba, autocastrats intel·lectualment pel nacionalisme més virulent, entotsolats (que diria Baltasar Porcel), no tenien altra tasca que arremetre contra la República i instaurar una dictadura de quatre dècades. Com que no podien guanyar cap guerra exterior, n’organitzaven una a dins, que guanyaven segur, perquè comptaven amb més armes que ningú. Amb més força bruta, que els diria el mateix Unamuno en aquell memorable discurs a la Universitat de Salamanca, que, a la fi, el va redimir una mica.
Supòs que per homenatjar els herois d’Annual, un líder suposadament conservador, els mateixos dies de la batalla, va i ens diu que a les Balears no parlam català. I al lloc de la soflama, en comptes de xiular-lo o tirar-li tomates (mínims actes de dignitat acceptables en aquest cas), l’aplaudeixen. Per si perdíem referències, ens mostren que els fracassats de la Generación del 98, de la pèrdua de Cuba i la venda de les Filipines, del Desastre d’Annual, de la persecució implacable de la democràcia i del Colp d’Estat de 1936 continuen tenint molt de predicament a la política hispànica. I que els intel·lectuals espanyols, avui, estan igual o pitjor que el 98 del segle XIX. Què dic ‘igual o pitjor’? Molt pitjor: són més curts i (encara) més fanàtics.
