Avui per avui, coses de la vida social, del teixit humà de relacions el fumador -en realitat un criminal-, rep i tal vegada mereix el tractament de delinqüent, maltractator, bandit, assassí, transgressor... Possiblement també responsable directe de la mort de Kennedy i altres desgràcies universals, carn de canó al servei perfecte de la destrucció humana. A l’altre costat, una colla d’histèrics egoistes, prietas las filas, inaquibles al desaliento, impasible el ademán, el col·lectiu no fumadors, d’un poder enorme format pels anti-tabac que, com aquelles filles del silenci , estan sempre presents i vigilants. Una versió, cal dir-ho, suau, d’aquells neo-nazis que de mica en pica apareixen sobre l’escenari polític espanyol, encara que aquesta és una altra història. O no. El darrer i gloriós èxit d’aquesta genteta i sota la influència del maleït bitxo anomenat covid ha set la prohibició de fumar a les terrasses. Com a mínim un despropòsit i com a màxim un acte canalla i encara podríem dir i escriure coses i més coses. Després de molts anys, quan el fumador era intolerable i arrogant, la situació era d’un injustícia evident, clamava al cel. Surt la llei anti-tabac. Llavors es va arribar a un pacte raonable i civilitzat, es prohibia fumar a l’interior i a les terrasses la llibertat per fumar era total. Un conveni, un pacte entre cavallers, un acord de pau i d’harmonia. Ara tot això a la puta merda. El egoistes ,els histèrics han arribat al poder. I per sempre més. I de cotxes, transatlàntics¨i avions en parlarem en futures edicions d’aquest diari. Amèn.
