Quan s’inventa una tecnologia d’ús general el seu impacte es va estenent i es van desenvolupant tecnologies complementàries i aplicacions fins que es treu plenament el rendiment de l’invent inicial. Ha passat sempre. Pensin en quan es va inventar el motor d’explosió i quan varen tenir cotxe la majoria de les famílies. Pensin en quan es va inventar l’electricitat i quan es va tardar a que tothom tengués rentadora o nevera a casa. Des del punt de vista tecnològic ara estam en un món dominat per tecnologies inventades entre la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI: la informàtica, internet, la virtualització i les xarxes. Podríem resumir que vivim en un món digital. I en el món digital, veiem una diferència amb les tecnologies anterior, com l’electricitat. La penetració de les tecnologies digitals és molt més ràpida. El telèfon mòbil, les pantalles planes o les xarxes socials han tardat molt poc en arribar a tot arreu i transformar-ho tot.
Assistim des de fa quatre o cinc dècades a una progressiva digitalització del món, tant el món de la producció, a les empreses, com el món dels consumidors. El comerç electrònic ha avançat i s’ha menjat sectors sencers en els quals la intermediació física, la relació comprador-venedor, i el personal corresponent, s’ha traslladat a les xarxes. El món de la intermediació turística és paradigmàtic i gairebé tota la cadena de valor prèvia al viatge i a l’experiència turística s’ha traslladat al món digital. Comprar passatges, fer reserves, consultar mapes, llegir crítiques o valorar experiències, tot és digital. Un altre cas és el món de les indústries culturals, música i imatge. Els nostres fills escolten música i veuen vídeos tot el dia i no han tocat mai un CD o un DVD. I podríem seguir amb exemples en tots els àmbits: l’escola i la universitat, els mitjans de comunicació, la participació política, etc.
La pandèmia ha suposat un accelerador brutal d’aquestes tendències prèvies de digitalització. Com el que el tiren a l’aigua i o neda o s’ofega, ara fa un any o apreníem a funcionar on-line en qüestió d’hores o tancàvem. En el meu món, sense internet no hauríem pogut impartir classes i fer reunions o assistir a conferències i congressos. Hem fet el canvi molt ràpid en els casos on és possible funcionar on-line. En canvi, l’economia del contacte personal, turisme, viatges, hostaleria, etc. és la que més ha patit, pateix i patirà l’impacte de la pandèmia. Més que crear res de nou en el món digital, el que ha fet la pandèmia és accelerar tendències prèvies, que ja eren molt fortes. Molts d’aquests canvis han vengut per quedar-se, perquè responen a forces anteriors. La pandèmia els ha fet explotar en molt poc temps i s’ha provat que en alguns àmbits funcionen. Moltes reunions presencials no tornaran i s’estalviaran molts viatges, tant de curta com de llarga distància. A la vegada els desplaçaments i els viatges que es facin seran molt més importants i generaran més valor perquè respondran a situacions que realment no es poden fer on-line. A més, ara estam entrant a la quarta revolució industrial: la intel·ligència artificial, el 5G, l’aprenentatge automàtic, la nova indústria, la robotització i l’impacte que tendrà la combinació de la biologia i la informàtica. Aquesta és la nova frontera i això vol dir que el domini de les tecnologies anteriors es dona per descomptat i no ser proficient en la informàtica i les telecomunicacions tradicionals avui equival a no saber llegir i escriure fa 40 anys.
La pandèmia també ha evidenciat dèficits que s’han de corregir i que podríem resumir en evitar l’analfabetisme digital en tots els àmbits. M’agradaria insistir en quatre. En el món de l’educació, hem passat una part important a on-line. Però resulta que hi ha famílies amb pocs recursos que no tenen xarxa ni ordinadors a casa per a que els fills puguin seguir les classes on-line. En segon lloc, la digitalització implica que cada vegada més informació és a la xarxa i més tràmits s’han de fer on-line. Però hi ha moltes persones grans que no estan capacitades, ni tenen les eines, per buscar hora al metge, veure els resultats de les anàlisis, informar-se, fer tràmits al banc o a l’ajuntament, o aviat votar, on-line. Tercer, a nivell productiu les empreses espanyoles no estan prou digitalitzades. Els espanyols tenen molts telèfons mòbils de gama alta i bones connexions de televisió per satèl·lit o cable a les cases, per veure futbol i sèries. Però Espanya està en llocs de cua dins Europa respecte la dotació tecnològica de les empreses. Aquests tres dèficits suposen reptes colossals, feina per a una dècada o més. Finalment, al segle XXI, per garantir la prosperitat s’ha de ser també protagonista i no només espectador de la quarta revolució industrial. Adaptar i ser bons usuaris de les tecnologies existents és només el primer pas. I aquesta és l’altra gran lliçó de la pandèmia: s’ha d’invertir més, molt més, en ciència i tecnologia.
Joan Ribas Tur | Economista, professor d’ESCI-UPF
@joanribastur
