(«El mot d’amor que va enamorar els avis, l’amor dit amb l’amor que es diu al crit en la llengua que xucla el mugró i tot...». Manel Marí)
Però perquè així sigui realitat realitat perpètua ara i per desgràcia l’home va morir massa aviat. I la mort sempre/sempre és obscena per no dir pornogràfica. Ara la revista Ibiza, que edita l’Institut d’Estudis Eivissencs, dedica un monogràfic al poeta Manel Marí, memòria, al record sempre de Manel Marí, una veu sòlida, estable de l’actual, però d’altres temps també, poesia catalana, i això vol dir de la poesia universal, que la poesia és universal o no és res. Que consti. Marí ens deix, sense demanar-nos permís i això és injust, ara fa tan sols tres anys. No vaig conrear l’amistat de Manel Marí de forma excessiva. Però m’hi vaig relacionar i encara més amb la seva obra poètica. Una poètica forta, intensa, de valor etern, irreversible. Fou una veu nova que als 44 anys, un nen podríem dir, deixar de rajar. Enrere amb la mirada ubicada al futur la seva creativitat és perdurable sense oblidar, factor important, la seva passió pel vi, per la vida situada entre tavernes, bars de copes -Can Pou, a tall d’exemple- i altres gins-tònics particulars, privats, que tingueren el seu protagonisme principal a una obra perdurable..Sobre el tema de l’alcohol, Isidor Marí precisa, «Però el missatge de la citació sembla clar; no us refieu pensant que el que diuen els poemes de ‘Tavernàries’ és una divagació fruit d’una borratxera. Al contrari, són un esforç de lucidesa, de veracitat». ‘In vino veritats’ recorda un altre poema» Exacte. I no cal afegir res més. Una abraçada, Manel, una abraçada.
