Destruir és molt més fàcil que construir. Cap estat, cap país, cap societat no pot construir Europa en solitari. La construcció política de la Unió Europea resulta cosa de moltíssims agents: els estats membres, les anomenades regions, els ciutadans... Sense alguna d'aquestes potes, la construcció europea queda coixa, i pot anar a mal borràs. Si la construcció és difícil i lenta, emperò, la destrucció pot ser relativament fàcil i considerablement ràpida. Estats membres de (relativament) nova incorporació han posat en perill el pressupost per a la recuperació post covid19: Polònia i Hongria han fet trontollar la principal acció europea dels últims anys, només perquè no volien lligar el pressupost a haver de complir amb l'anomenat estat de dret (d'acord amb els estàndards europeus). I, a la fi, encara que als euròcrates centrals els costi molt d'admetre-ho, s'han sortit amb la seua. Les decisions d'estats que no tenen el control de la Unió Europea ni prop fer-hi poden fer anar pel pedregar projectes que compten amb el suport dels principals estats membres, d'aquells que hi tenen més poder i més capacitat de decisió. Si estats petits i (relativament) perifèrics poden fer trontollar el projecte europeu, quant més no ho poden fer estats amb més pes dins la Unió! Espanya no té cap rellevància a l'hora de construir l'Europa política. Almenys si comparam el seu paper amb el de França, Alemanya o Itàlia. Fins i tot si el comparam amb el d'Holanda o el dels països nòrdics. Però té la capacitat, igual que Polònia o Hongria, igual que, si volen, poden tenir-la Malta o Lituània o Estònia, de destruir allò que tant va costant d'anar construint. Com que la sobirania continua sent "nacional", és a dir, pròpia de cadascun dels estats membres, un sol estat membre pot fer anar de corcoll la construcció política d'Europa en el seu conjunt.

Ara la Justícia espanyola, en el seu afany anticonstitucional de governar en comptes del govern democràticament elegit, està fent un pols (un parell de polsos) a la Justícia europea. El Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea, amb seu a Estrasburg, va decidir que el judici contra Arnaldo Otegi, Rafa Díez Usubiaga i alguns dirigents abertzales més havia set irregular (injust i parcial, diu la sentència del tribunal europeu) i que, per tant, quedava anul·lat. La sentència va arribar tard, perquè tots ells ja havien complert íntegrament condemnes entre sis i sis anys i mig de presó. Otegi, concretament, a la de Logronyo. D'una decisió com la del Tribunal d'Estrasburg no se'n deriva més que un fet: que l'Estat ha d'indemnitzar els perjudicats. Punt. Aquí s'acaba tot. Però no, el Tribunal Suprem espanyol no es rendeix. El Alcázar no se rinde. En comptes d'acatar la sentència del Tribunal d'Estrasburg, en comptes d'acotar el cap i callar, o demanar perdó, el Tribunal Suprem ha optat per repetir el judici contra Arnaldo Otegi i els seus companys de penúries. Si el primer judici a Otegi va venir del fet que encapçalà els dirigents bascos que feren possible la fi de l'activitat armada d'ETA i contribuiren d'aquesta manera a portar la pau a Euskadi, el segon constitueix una advertència indirecta contra els líders catalans empresonats a causa del referèndum del Primer d'Octubre. El Suprem, fent una cosa que encara no havia fet ningú (plantar cara al Tribunal d'Estrasburg repetint un judici sobre el qual el tribunal europeu ja ha emès sentència), intenta matar dos pardals d'un tret: d'una banda, avisa els que col·laboren amb el govern del PSOE-Podem aprovant els pressupostos (qui dubta, avui, que el Suprem i no el PP és qui encapçala la lluita política contra el govern espanyol); de l'altra, avisa els catalans que, quan guanyin el judici a Europa, el tornaran a repetir a Espanya. I, així, fins que a ells els doni la gana.

En la mateixa línia, el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat en un afer menor, referit a la llibertat d'expressió. Recentment, va arribar a Estrasburg el cas d'una condemna per "ultratge a la bandera". El Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea va sentenciar que cremar una bandera, o ofendre-la en la forma i sistema que cada ciutadà vulgui, forma part de la llibertat d'expressió i que ningú, a cap estat membre de la Unió Europea, no pot ser perseguit per aquesta raó. Una vegada més, l'alt tribunal europeu treia la raó a un tribunal espanyol. El Tribunal Constitucional, emperò, s'expressa en sentit contrari de la sentència del tribunal europeu (que esdevé cabdal constitucional espanyol, per cert), i dictamina que no entra dins la llibertat d'expressió el fet d'ultratjar la bandera (espanyola), fet pel qual et poden caure fins a sis anys de presó. Amb el seu torcebraç, els tribunals espanyols obliguen Europa a fer alguna cosa contra ells. Però, executivament, no hi pot fer res, perquè encara no té prou múscul executiu per fer complir les seues disposicions. Amb decisions tan simples i estúpides com les del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional espanyols es posa en perill el procés de construcció europea en general i se'l qüestiona completament en l'àmbit de la Justícia. Espanya no fa res per construir Europa, però quatre jutges a qui no ha escollit ningú tenen en les seues mans soscavar-ne els debilíssims fonaments.