En temps de més bonança econòmica, des de diversos sectors, molt diferents entre ells, de les Illes Balears, s'havia posat de manifest la necessitat de canviar substancialment la relació político-econòmica de les nostres illes amb els òrgans centrals de l'Estat. Entre nosaltres, fins i tot els partits més diàfanament jacobins, en algun moment han dit que les Illes necessiten un Règim Especial per a Balears (REB) que respongui a les nostres necessitats econòmiques, que l'Estat abusa del fet de tenir la caixa dels impostos, o que les Illes no pinten res a Madrid, perquè la nostra veu no se sent als principals fòrums institucionals. Tot això ja ocorria, i hi eren sensibles des del Cercle d'Economia fins a la Petita i Mitjana Empresa, des dels col·legis professionals a la universitat, des de tots els àmbits de la nostra societat, quan la situació econòmica no estava sacsejada per l'efecte de la pandèmia provocada pel coronavirus.
L'efecte del virus ha commocionat la societat, que, des del meu punt de vista, encara es troba en estat de xoc. I més que s'hi trobarà, a mesura que vagin avançant els mesos. Perquè tot apunta que encara ens trobam en fase creixent en una segona onada que no sabem fins on ens portarà. En qualsevol cas, tot apunta que la situació econòmica continuarà empitjorant, i que podem ser a les portes d'una crisi social d'unes dimensions fins ara desconegudes.
Com agafa, tota aquesta situació inesperada, el Govern de les Illes Balears? Idò l'agafa en una situació complicada per moltes raons. Alguns d'aquestes raons són evidents i d'altres passen totalment desapercebudes. Entre aquestes segones, per exemple, hi tenim el fet que el mateix partit governa l'Estat i governa les Illes Balears. Això, segons com, podria semblar un avantatge. A Alemanya, a Suïssa o al Canadà seria un avantatge. Però aquí no. S'han de fer les lectures adequades dels fets, partint de l'experiència històrica de cada lloc. En una comunitat dita autònoma sense autonomia real (ni hisenda, ni policia ni control sobre ports i aeroports, els tres fonaments de l'autonomia a les Illes), sense respecte exterior (pràcticament sense veu exterior, per decisió democràtica de la ciutadania d'aquest país nostre), sense res amb què fer palanca davant els òrgans centrals de l'Estat, el fet que aquí i a Madrid mani el mateix partit constitueix un inconvenient de grans dimensions. I es necessitarien molts instruments per fer palanca, en les circumstàncies actuals, per no quedar completament en quadre.
Pot ocórrer, emperò, que el Govern de les Illes Balears hagi de fer front a una situació interior tan difícil que no li quedi altre remei que estirar la corda, fins i tot amb perill que hi pugui haver una certa trencadissa. Pensem, per exemple, que la tradició del Partit Socialista de les Illes Balears, integrat al PSOE, no és estrictament jacobina. A les Balears, dins els socialistes, hi ha un punt important de tradició federalista. I també hi podem trobar, ben clarament, la presència de la tradició cultural pròpia (inexistent del tot en d'altres formacions polítiques), representada prou bé pel tarannà d'algunes de les persones que lideren el partit (Francina Armengol, Pilar Costa...). El PSIB-PSOE no canviarà la seua orientació política perquè al seu interior es faci una reflexió profunda sobre les necessitats de les Illes Balears i com aquestes necessitats requereixen canvis profunds en la relació entre les Illes i l'Estat, sinó per necessitat pura i dura. Imaginem que la pandèmia creix, com tot apunta que està ocorreguent. Imaginem que no som a temps d'encarar una pròxima temporada turística amb un mínim de garanties. Imaginem que dels fons que vendran de la Unió Europea les Balears, com que som una "comunitat rica", no en rascam ni cinc. Imaginem que la crisi econòmica s'agreuja molt considerablement i que arribam a cotes d'atur que fins i tot avui són inimaginables. Imaginem que arriba un moment en què es fa evident que no tenim recursos per fer front a la pandèmia i que les institucions pròpies es veuen completament desbordades. Imaginem...
En aquestes circumstàncies, el PSIB-PSOE no podrà amagar el cap sota l'ala, i haurà d'actuar intentant respondre a les evidències. Necessitarà que l'Estat no continuï sagnant la població insular a través d'uns impostos que van a les elits extractives madrilenyes i que no tenen retorn a les nostres illes. I això no hi ha deu maneres de fer-ho, per cert. Necessitarà, idò, tenir com a mínim una part important de la clau de la caixa. Necessitarà tenir poder comptar amb recursos per als seus serveis socials. I, complementàriament, per a l'ordre públic. I necessitarà, per damunt de tot, perquè no voli tot el que vengui d'Europa, seient a Brussel·les, per poder negociar directament amb el Consell Europeu i amb la Comissió Europea. Sense aquests instruments mínims, la tragèdia pot ser de dimensions colossals.
No faig aquestes consideracions per dir que de la pandèmia en sortirem millors. Ni molt manco. Particularment, pens que en sortirem més infantilitzats i més autistes. Però les Illes Balears, com a país, o en surt amb els instruments a què hem fet referència, o seran engolides per un magma que encara no sabem, ni tan sols intuïm, on ens podrà portar.
