Els pobres beuen Coca-Cola

Els pobres de la terra beuen Coca-Cola al snack principal del poble i la meva promesa Sarah -jueva, pell fosca, interferències relatives- es decanta per la lectura intensa i magnífica del Herald Tribune, escolta amorosa les cançons de Tony Bennet i somia suc de llimona per les infinites praderes sense llei. Però la meva mare és morta i jo n´estic molt trist. La meva mare, segons escriu el poeta americà J.B. Williams, és morta i jo n´estic decebut, molt decebut. La meva mare tenia el somriure estrany entre llavis, pellroja a l´estil Maureen O´Hara, a la cuina sempre controlava la situació, el ritme i l´accés a l´autopista. Ara morta i enterrada, sepultada entre pedres i cendres he perdut consistència, empenta, també una mica de volum. Així és la vida, així són les coses de la vida. De tota manera tinc el consol de la meva xicota. Junts, a la sinagoga resam, pregam, a estones ploram. Però estic una mica trist. El país camina per la felicitat extensa d´ocells cap a la mar. Fàbula o metàfora? Qui sap. Llavors podria anomenar les emocions de Frank Sinatra als Sands de Las Vegas, a la torre metropolitana. Els pobres de la terra beuen Coca-Cola.