La biògrafa (no autoritzada) de Joan Carles I, actual rei emèrit del Regne d'Espanya, Esther Quintans afirma, en una entrevista realitzada recentment a Vilaweb que a la monarquia espanyola li queden dos telediaris (com se sol dir col·loquialment). Ha coincidit la meua lectura d'aquesta entrevista amb la periodista gallega amb una lectura molt recent de 'Mañana será tarde', l'assaig de José Antonio Zarzalejos, antic director del Diario Vasco i de l'ABC i actual col·laborador de La Vanguàrdia, una de les veus conservadores més autoritzades. Es veu que en Zarzalejos va estar entre el grup de monàrquics assenyats que, fa sis anys, varen convèncer l'actual rei emèrit de la seua abdicació. Per salvar la monarquia. Consideraven que si Joan Carles I no abdicava hi havia moltes probabilitats que la III República espanyola estigués a punt de començar la seua singladura. I, intentant salvar la monarquia, es carregaven el rei.
Tenien, evidentment, esperances posades en el fill. Pensaven que era una persona «preparada» i fora de les teranyines de la corrupció. Menys «borbó» que son pare, trobaven que amb la seua discreció ja n'hi hauria prou per tornar a recuperar la bona imatge de la monarquia. El Preparao, emperò, els ha sortit fava. Amb un episodi n'hi hauria pogut prou per posar en perill la corona que porta a sobre. Em referesc, naturalment, al discurs del dia 3 d'octubre sobre Catalunya, en què va renunciar a una part dels seus «súbdits», ben voluntàriament, tot prenent partit per una de les parts en disputa. La seua actitud es pot comparar (i, ai las, com en surt, de la comparació!), amb la de la renia Isabel del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, que no es va voler pronunciar en cap sentit, en relació al referèndum d'independència d'Escòcia. En una Escòcia independent, Isabel n'hauria continuat sent reina. En una Espanya suposadament unida, Felip VI ha renunciat a ser rei de Catalunya (i, no sabem si també, per extensió, del País Valencià i de les Illes Balears. Que ells sí que ho tenen clar, això dels Països Catalans!). Després, han continuat actuacions desafortunades que tot l'equip mediàtic de l'Estat (comptant-hi els mitjans de comunicació estatals) no han sabut contenir de cap de les maneres.
Avui tot apunta la precarietat de la monarquia. L'emèrit s'està buscant una mena de retir daurat (n'hi ha que diuen que a la República Dominicana), perquè la fiscalia l'està investigant, i l'estat profund, a hores d'ara, ja és incapaç de contenir l'allau d'indignació que hi ha al voltant de la corrupció que ell representa. La tasca ingent d'intentar que el rei actual no en surti esquitxat s'està mostrant cada vegada més poc efectiva. Com s'ha demostrat recentment, a Suïssa, la majoria de trames que involucren el pare també involucren el fill. De manera que ja ni tan sols fa falta apel·lar, des del republicanisme, al fet que l'herència principal que Felip VI ha rebut de Joan Carles I ha estat la corona, per posar el nou monarca a la picota. Els mitjans de comunicació més acèrrimament monàrquics diuen que hi ha un complot contra la corona. I tots, en general, accepten que la monarquia es troba en una situació absolutament precària. Els espanyols ja són a punt de suspendre-la, en les enquestes d'opinió. I a Catalunya, on hi ha una divisió meitat i meitat sobre la qüestió de la independència, només hi ha un 12,5% dels enquestats que valorin positivament la monarquia. Els unionistes de Catalunya també la suspenen. Ocorre el mateix al País Basc, on la dissociació en relació al cap de l'Estat fa anys que es fa evident.
El moviment de fons d l'actual crisi política que està patint el Regne d'Espanya, emperò, no té res a veure amb la forma d'Estat, no té res a veure amb la qüestió de monarquia o república. Encara que la majoria dels mitjans i la majoria dels actors polítics ho voldran plantejar en aquests termes. L'onada de fons és la mal anomenada (voluntàriament mal anomenada) «qüestió territorial», és a dir, la qüestió nacional, la qüestió no resolta durant la Transició. L'onada de fons té a veure, bàsicament, amb les relacions entre Catalunya i Espanya. I la majoria dels creadors d'opinió (mitjans, partits, grans empreses, bancs, etc) estan intentant tapar aquesta onada de fons amb la crisi que pateix, inqüestionablement, la monarquia.
Sense tenir una bolla de vidre, diria que l'estat profund ara mateix està pensant si no seria convenient obrir les portes a una tercera república espanyola, per veure si causa un mínim d'entusiasme a Catalunya (fora dels sectors unionistes, entre els quals, com s'ha demostrat a bastament durant aquests darrers mesos, hi hem de comptar els Comuns) i ajorna durant un parell de dècades la qüestió de l'autodeterminació.
Seria un handicap per a l'independentisme, evidentment. I la cosa podria fallar estrepitosament si l'amic Marc Gafarot té raó: diu que a Espanya li convé ser una monarquia i a Catalunya (que ha de ser independent) li convé ser una república. Just a mitges, està d'acord amb en Zarzalejos.
