Tenim un problema, un problema greu, molt greu. El tenim ara però ve de lluny. Se'ns ha aturat tot de cop, inclòs l'economia. Paradoxalment, enmig d'aquest caos dramàtic en què ens hem vist sobtadament immersos surten veus, moltes, que manifesten satisfacció per l'enfonsament turístic malgrat tot el que pot suposar de ruïna econòmica col·lectiva. Aquest fet sobtaria si no fos perquè té una explicació ben lògica: el dantesc excés d'aquesta indústria a casa nostra on, des de fa ja temps, i amb cada pujada de les xifres de visitants, estava generant més i més bosses de pobresa. Generava més damnificats i pobres que rics, alhora que exhauria els recursos públics que veien volar, literalment, milers de milions en més infraestructures per alimentar el seu creixement. Existeix la impressió, i no és errònia, que aquesta aturada en sec contra el mur que ha suposat la pandèmia, que esclafa a molts, ens impedeix a canvi seguir amb la cursa contrarellotge cap a l'abisme a què ens hem estat dirigint sense fre des de fa molt temps. Aquesta impressió no només es té a casa nostra, es veu arreu del món, cada dia amb més evidències de que només una petita catàstrofe global com la d'ara ens pot obligar a sortir del camí a l'autodestrucció pel qual ens hem encaminat alegrement les darreres dècades. Perquè, hem de tenir-ho clar, la gran catàstrofe està per arribar si no rectifiquem. La tenim davant, la veiem venir i no movem un dit.

Les nostres illes no generen riquesa real. La realitat és que no produïm res que el món necessiti. La nostra oferta, en temps de penúries, resulta totalment prescindible. Aquí, per naltros, ni tan sols produïm menjar per alimentar-nos, ni el més bàsic i ara resulta que som pobres de solemnitat. Tota la suposada riquesa que ha generat el turisme, probablement la indústria més insostenible del planeta, l'hem enterrada en asfalt, formigó i potabilitzadores d'aigua, element que hem esgotat omplint piscines en comptes de recolzar, augmentar i generar riquesa real i capacitat d'auto abastiment. I ara, què? Ara podem prendre nota i, quan aquest malson acabi, que ho farà, recomençar reconeixent els errors o, el més probable, estant com estam en mans de titelles del sector turístic, intentar desesperadament tornar a posar en marxa una capoladora que ens portarà al col·lapse final en un futur no molt llunyà, a mida que el canvi climàtic, la vertadera amenaça global, tan real i reconeguda com ignorada, manifesti tota la seva cruesa.

Ha arribat l'hora de canviar el xip, de planificar com si el turisme s'hagués acabat per sempre. Com si l'era post-turística ja fos aquí per quedar-se. El sector té reserves de sobra per autorecuperar-se fins uns límits sostenibles. Que facin el que puguin. Les administracions públiques han de posar-se al capdavant d'una reconversió total que prioritzi l'economia productiva, no de serveis o rendes. No es tracta d'armar-se de paciència i esperar que aquesta passi i ja està, darrere aquesta en vindrà una altra, més tard o més d'hora. Hem de reaccionar. Ara o mai.