Fa un parell de setmanes començava el meu article explicant que m'havia creuat amb una parella amb mascareta a la Rambla de Barcelona. Ell amb mascareta de mecànic xapista o de pintor. I que havia hagut de tranquil·litzar un estudiant xinès que no hi hauria problemes per anar de visita a museus i institucions el 17 de març. Idò, les visites les vàrem cancel·lar la setmana passada i, de fet, l'estudiant ja havia deixat de venir a classe, perquè s'havia autoconfinat. Ara ja fa gairebé una setmana que estam tancats a casa i abans d'ahir vaig examinar els meus estudiants en remot. En fi, no puc escriure d'una altra cosa, però tampoc no sé ben bé què dir d'aquesta, així que enfilaré una sèrie de pensaments, més o menys dispersos, que em ballen pel cap.
Si haguéssim d'anar a la història a buscar una crisi sanitària amb la que comparar l'actual hauríem d'anar un segle enrere a la gran grip de 1918, l'anomenada 'grip espanyola', perquè com que Espanya estava fora de la primera guerra mundial, a Espanya se'n va informar mentre que a altres països la censura bèl·lica la va tapar. L'origen sembla que estava als Estats Units. Aquell episodi va matar entre 50 i 100 milions de persones a tot el món, sobretot joves d'entre 20 i 40 anys. A les Pitiüses va causar prop de 300 morts, l'equivalent, sobre la població actual, a que ara morissin unes 1.500 persones. Ja no hi ha ningú que ens pugui parlar en primera persona d'aquella grip, però record que sa güela mos explicava que la va passar, ella i dos dels seus germans. El 1918 sa güela tenia 10 anys i es va salvar, però el seu cabell mai va recuperar el vigor anterior.
Pel demés, la comparació amb la grip de 1918 no és del tot adequada. No només perquè aleshores no hi érem i ara hi som, sinó perquè aleshores eren relativament pobres i vivien en un món precari i inestable, ple de riscos i desgràcies, i ara som relativament rics i acostumats a una vida còmoda. Aleshores el món estava desconnectat i ara vivim en una societat permanentment connectada a nivell global.
Hem conegut altres pandèmies: la sida, l'ebola, el SARS, la grip aviar, etc. Algunes han fet milions de morts, moltíssims més dels que hi haurà ara, però en el fons mai s'han percebut com una cosa que afectàs a la majoria de la població occidental, sinó com a coses, més o menys estranyes, més o menys greus, que passaven pel món, que mataven a molta gent, però que la resta vèiem per la televisió i llegíem als diaris. Aquesta vegada els que estam tancats a casa som naltros, tots, joves i vells, guapos i lletjos, pobres i rics. Tots.
Aquesta paralització de la vida és el que ho fa tan diferent del que hagi passat en qualsevol altra crisi. Tot just acaba de començar per atrevir-nos a predir quant acabarà afectant a l'economia, però és evident que el xoc és brutal, d'una magnitud i una naturalesa diferent al que havíem vist abans, fa 10 anys, per exemple. És un xoc al sector turístic i d'oci de tot el món, més greu quant més intensives siguin les economies en aquest sector. És un xoc a la cadena de valor global, al just-in-time, que és una manera d'optimitzar la producció industrial, minimitzant els estocs i organitzant la cadena productiva, però que ja és més que això, perquè ha passat a ser una manera de viure: tot molt de pressa, tothom allendrat per tenir-ho tot de seguida.
Sembla clar que la resposta de les autoritats econòmiques no pot ser la mateixa. Hom sospita que els instruments fiscals i monetaris habituals no seran suficients aquesta vegada i s'haurà de provar alguna cosa nova. En aquets sentit és dolorós el paper d'Europa. Una presidenta i uns comissaris de la Comissió Europea que varen anar en persona a Grècia a recolzar els que reprimien l'entrada de refugiats sirians a la frontera turca encara és hora que surtin amb força a liderar aquest desgavell. A Itàlia va arribar abans un avió amb material i metges provinent de Xina que l'ajut de Brussel·les.
Personalment crec que no arregla res la inflació de pensament positiu i l'arenga de molts polítics. L'«entre tots junts ho arreglarem tot», com si la bona fe, l'optimisme i la gravetat impostada matàs virus. Tampoc no arregla res el llenguatge bèl·lic, com si fós una guerra on ens enfrontàssim a un enemic que poguéssim tombar a canonades. Les rodes de premsa amb els militars darrere els metges. Tot això no arregla res i més aviat sospit que empitjora algunes coses.
Que ho superarem i que canviarem segur. Però no sabem com, si ens farà millors i més responsables o no, perquè he sentit dir tantes vegades que traurem lliçons d'alguna cosa, que ja som una mica escèptic.
Alguns comportaments de la gent als supermercats o pel carrer fan pensar que quan d'aquí unes setmanes els hospitals buidin Pneumologia podran omplir Psiquiatria. Per no parlar del Rei, que fent anys que sabia això dels milions escaquejats per son pare, aprofita per dir-ho ara, enmig de la pitjor crisi imaginable i presentant com una mesura modèlica retirar 190.000? d'assignació a algú que en té centenars de milions amagats a Suïssa.
