Ja ho hem escrit d'altres vegades des d'aquesta mateixa tribuna: la gran diferència entre les illes Balears i les Canàries, a l'hora de negociar qualsevol cosa amb l'Estat, és que a les Canàries hi ha insularistes amb representació al Congrés dels Diputats i a les Balears no. A l'hora de decidir majories, Coalició Canària (i, més recentment, Nueva Canarias) són formacions polítiques que hi tenen cosa a dir, i que, per tant, estan en condicions de negociar. Fins i tot un únic representant de Teruel Existe (Terol és una illa terra endins, no en tengueu cap dubte) va poder treure per a la seua 'província' més del que els partits estatals havien aconseguit en les últimes dècades.

El Regne d'Espanya no ha resolt la qüestió nacional ni la qüestió territorial. Són dues qüestions diferents. La qüestió nacional afecta el conflicte polític que s'estableix entre l'Estat i les nacions sense Estat, molt significativament amb Catalunya (que, al cap i a la fi, és l'única que ha plantejat obertament la voluntat d'exercir el dret d'autodeterminació), però també amb Euskadi i amb Galícia. Al marge de la qüestió nacional existeix un conflicte territorial: l'estableixen aquells territoris que, sense voler separar-se del Regne d'Espanya, i sense plantejar cap alteració en profunditat de l'Estat de les autonomies, volen millorar les seues condicions, o, senzillament, volen fer atenció per part dels òrgans centrals de l'Estat sobre les seues necessitats.

Actualment, el conflicte nacional ja no té res de conflicte territorial. La qüestió catalana no se solucionarà perquè l'Estat concedeixi uns quants milions d'euros més per a rodalies, ni canviant el finançament, ni tan sols blindant la llengua i la cultura catalanes contra els embats de l'Altiplà. Tot això ja forma part d'una altra etapa històrica, d'una altra lliga, encara que avui dia hi hagi a Madrid gent que es pensi que encara són en aquest terreny de joc. Quan un conflicte territorial esdevé nacional ja només es pot resoldre votant en un referèndum d'autodeterminació.

Les Illes Balears ens trobam en una situació molt curiosa, perquè participam a un nivell de baixa intensitat en el conflicte nacional (al nostre parlament no hi ha cap majoria que estigui a favor de l'exercici del dret d'autodeterminació per part de la nostra comunitat anomenada autònoma), però també participam (amb una intensitat molt indeterminada) en el conflicte territorial: estam esperant un Règim Especial per a Balears que mai no ens acaba de satisfer, ens queixam de les balances fiscals amb l'Estat, protestam per la manca d'inversions en els pressupostos estatals (als quals, d'alta banda, col·laboram religiosament amb els nostres impostos?). Actualment, al Regne d'Espanya, només hi ha tres comunitats que participin, en alguna mesura, dels dos conflictes: Navarra, el País Valencià i les Illes Balears. De manera més soterrada, potser també hi podríem esmentar les Illes Canàries, aquella nació africana pluriinsular situada dins la Unió Europea.

Només a una de les illes Balears l'insularisme ha tengut un pes polític rellevant. Naturalment, em referesc a Formentera, on Gent per Formentera constitueix una història d'èxit evident. A la resta de les Balears i Pitiüses, l'insularisme no ha arribat a aixecar el cap (segurament per imperícia dels que han intentat organitzar-lo més que no per absència entre la població de sentiment insularista). L'insularisme forma part de les respostes a la mala articulació territorial de l'Estat espanyol, una articulació que premia sistemàticament Madrid enfront de tota la resta, fruit d'unes elits extractives que només fan servir l'estat com a instrument per perpetuar-se en el poder. La macrocefàlia de Madrid ha posat totes les alarmes a Cantàbria, Astúries, Terol, les Canàries o Lleó i ha demostrat com el conflicte territorial es pot escampar també per la nació dominant dins el regne. Les reivindicacions insulars es poden dirimir en aquest camp, sense augmentar la nostra supeditació política. Però, si no es poden resoldre en aquest fals terreny de joc, és possible que, en un futur indeterminat però segurament no gaire llunyà, s'hagin de dirimir en el camp autèntic, allà on res no hi pot haver per damunt de la democràcia.