Si no vaig errat d'osques, el principal llast que condiciona l'oferta educativa, a les Illes Balears com a tot arreu, és el pressupost. La inestabilitat dels governs espanyols condiciona de mala manera el normal funcionament pressupostari de les Balears. No n'és, evidentment, la principal causa. La causa número u és que les Balears no podem comptar amb els nostres recursos propis, sinó que patim d'allò que diguin o deixin de dir al govern de l'Estat. I, quan l'Estat s'ha tornat, de manera aparentment estructural, tan inestable, no hi ha manera d'aconseguir un finançament mínimament just. Dit sigui de passada, si les Illes Balears tenguéssim autonomia econòmica, com tenen el País Basc i Navarra, no ens hauríem de preocupar de si en Sánchez i companyia es dedicaven a fer concursos a veure qui la sap més llarga. No dependríem, al cap i a la fi, de la irresponsabilitat del (des)govern espanyol de torn.
Les dues competències més dotades que gestiona el govern dit autònom de les Illes Balears són Sanitat i Educació. L'infrafinançament autonòmic, per tant, afecta directament el nostre sistema educatiu. Cal tenir en compte, a més a més, que, ja d'origen, les competències en Educació varen ser transferides amb un pressupost infradotat.
Certament, abans la cosa era encara pitjor. La gestió de l'Educació des de Madrid ens portava a situacions esperpèntiques. Encara record vivament quan, no tenint competències en Educació, intentàvem convèncer els del Ministeri que a Eivissa tenia bastant de sentit oferir l'Alemany com a segona llengua optativa. Allà se'n sorprenien. Per què volíem ensenyar alemany, a Eivissa? Tant hi feia que els ho explicàssim el viceconsul alemany, un dirigent del Goethe Institut i un servidor. Alemany? Per què?
Amb les competències en Educació, la música que s'hi aplicava des de la política va deixar de ser esperpèntica, però no per això va eliminar determinades mancances. Ens trobam amb un sistema infrafinançat i amb la incapacitat de bastir un model educatiu propi, dos hàndicaps que fan que el sistema només pugui funcionar, com deim a Eivissa, a tomb timbarro. També se'n ressent, evidentment, l'autonomia dels centres (repetidament proclamada però ben poc respectada). En determinats estudis, són els centres i el seu entorn els que tenen una informació més adequada sobre els estudis que s'hi haurien d'impartir, d'acord amb les necessitats de la societat.
Aquest aspecte concret afecta, de manera molt clara, la formació professional. Una bona formació professional ha de tenir en compte les necessitats de la societat, les oportunitats de feina de les persones que s'estan formant, tot mirant d'adequar l'oferta educativa a aquestes circumstàncies. Si no es tenen en compte, ens podem trobar amb una oferta educativa inadequada o insuficient. En tots dos casos, les funcions del sistema queden més o menys alterades.
Faig aquestes reflexions pensant en la pèrdua del cicle de Forja a l'Escola d'Arts, un cicle amb una formació que s'impartia des del naixement mateix d'aquest centre octogenari a l'illa d'Eivissa. L'excusa és que no hi ha prou matrícula. I ens hauríem de demanar per què no hi ha prou matrícula. Perquè el sector del metall va a la baixa? Res no ho indica. Sembla que tothom qui cursa aquest cicle acaba tenint feina. Ens hauríem de demanar, idò, si s'han donat les facilitats necessàries perquè hom s'hi pugui inscriure o si s'ha encorsetat aquesta possibilitat? I, finalment, hauríem de poder pegar un colp d'ull als pressupostos en Educació a les Illes Balears per poder arribar a entendre determinades decisions.
He esmentat només un parell d'exemples de disfuncionalitat en l'oferta educativa (un d'històric i un altre de més actual). Estic ben convençut, emperò, que no són els únics. No ens en sortirem fins que hi hagi el pressupost necessari, tenguem l'autonomia que ens pertoca i els centres també en tenguin per poder adequar la seua oferta.
