Elsa

somriure, dius ens deixes

te'n vas lluny d'aquí

però el record de la vall

on vas viure no l'esborra

la pols del camí?)

Però era també el seu somriure, somriure a flor de pell, a flor de flor que sempre il·luminava un paisatge, una situació, un esdevenir lent -bé, això de la lentitud ho deixarem córrer - del temps que passa, que ens envolta de mica en mica dins un cercle on la seva passió per les coses, l'interès per viure, la voluntat de servei evidenciada dia rere dia, any rere any amb la mirada ubicada sempre en la renovació constant de la seva manera de viure, d'entendre la vida, de comprendre tot i totes les coses de cada dia. Una feina, una intencionalitat de viure no gaire fàcil. Més aviat complexa i sovint difícil que ella en tot moment i circumstància conduïen quasi a la perfecció. Però en el terreny d'allò més matèric -que no ho es tan- com per exemple la gastronomia era d'una sabiduría completa i en els temps que corren -temps idiotes i de confusió- és moneda de doble o triple graduació. A la cuina, sense el més petit dubta, era tota una autoritat moral de primer ordre. En aquells temps, en aquells temps de Muro, vora les dos de la matinada cansats i morts de fam encara va tenir el valor, l'audàcia de preparar-nos un sopar gloriós,. En el el record puc evocar la olor, la intensitat d'unes patates fregides -patates de Muro, convé dir-ho- d'extraordinària qualitat. Com ella.