Escolt un dels sis directors del grup teatral La Fura dels Baus fent una digressió ben interessant sobre les diferències entre la societat de fa quaranta anys (quan es va crear el grup) i l'actual.

I de seguida surt parlar de la por. «Abans no hi havia por; teníem moltes ganes de fer coses noves, d'investigar, d'elaborar atzagaiades, d'espantar els benpensants?» (cit de memòria). I ara?, li demana el periodista que li fa l'entrevista. «Ara tothom té por», contesta.

I opina que, sense cap mena de dubte, la llibertat creativa no és la mateixa ara que fa quaranta anys. Llavors no hi hauria hagut cap jutge que s'atrevís a portar uns titellaires als tribunals per una peça de teatre de titelles, ni hi havia cap raper a l'exili per les seues cançons.

I s'hauria d'esperar a l'any 2019 perquè el Parlament europeu començàs una legislatura amb tres escons per ocupar.

Les declaracions del director teatral donen què pensar. En el marasme actual, pens que el que hauríem d'aconseguir és focalitzar els problemes fonamentals per a la bona salut del sistema democràtic. Des del meu punt de vista n'hi ha tres de molt clars: l'excés de poder del sistema judicial (no controlable des d'enlloc, tal i com s'està demostrant), la manca de sentit crític de la majoria dels mitjans de comunicació de masses i l'afermament de la partitocràcia.

Quant al primer, ja n'hem parlat moltes vegades, i el trob completament escandalós. A cap democràcia consolidada un jutge no pot encausar un diputat (no diguem ja el president d'una comunitat autònoma) sense que el seu parlament ho autoritzi. Quan tothom estava en contra de l'aforament dels parlamentaris, especialment des de l'extrema esquerra i fins i tot des de l'esquerra no tan extrema, un servidor ja alertava en contra.

Que un jutge pugui jutjar un diputat sense permís del seu parlament provoca, planament i llisa, que els que no han estat elegits dominin (tenguin més poder que) els que sí ho han estat. I això va contra qualsevol principi democràtic.

Certament, el poder judicial ha de fer la seua feina i el poder legislatiu la que li pertoca, i no han d'interferir. Però, en cas de xoc entre el judicial i el legislatiu, mana el legislatiu. Entre un jutge i un diputat, mana el diputat. Sembla lògic, en democràcia.

Al regne d'Espanya han xocat determinades esferes polítiques amb el poder judicial, i ha manat el poder judicial (l'únic, per cert, que no s'ha adaptat a l'Estat 'autonòmic'). No té cap tipus de base, des d'un punt de vista democràtic.

Quant al paper dels mitjans de comunicació de masses, resulta igualment lamentable. Per començar, perquè, a qualsevol democràcia consolidada, el clam contra el poder judicial seria tan espectacular que ja s'haurien hagut de canviar les coses.

Contràriament, emperò, es noten a faltar les veus crítics davant els dèficits democràtics evidents de diverses institucions de l'Estat: el paisatge és monocrom, i no sembla que ningú estigui disposat a canviar-lo de manera substancial.

Abans de la Transició, encara en ple franquisme, hi havia veus discordants, veus que maldaven per un altre model d'estat i de societat, veus que volien canvis.

I que anaven al mateix compàs que una part important de la societat. Avui aquestes veus constitueixen un silenci clamorós.

La tercera cosa a arreglar és la partitocràcia.

Per evitar espectacles tan lamentables com la divisió que ara veim a l'hora d'intentar formar govern a Espanya (i diuen que l'independentisme està dividit!), només hi ha un remei: les llistes obertes.

Mentre els partits ens continuïn oferint una llista tancada, que votam sencera o no la votam, no millorarem la situació actual. Però bé, ja n'anirem parlant, perquè sembla que la cosa va per llarg?