Catastròfic cal qualificar el passat cap de setmana. Catastròfic i a tots els efectes. I així ho reconeix el poeta emèrit, un servidor. Tres elements en joc entre dissabte i diumenge; cinema, futbol i política. Tres feines a executar, d'una banda fer guanyar Almodóvar la Palma d'Or a Cannes per 'Dolor y gloria', extraordinari homenatge a Bergman, d'altra banda es tractava fer guanyar al Barça la Copa del Rey a la ciutat de Sevilla i, acte final, cloenda d'un cap de setmana d'èxtasi quasi religiós, o sigui, el triomf espectacular de les esquerres aquí, a casa nostra. Tres desitjos, tres expectatives, tres esperances. Però no. Però no. Vaig oblidar la màxima, no sé si bíblica, de l'home proposa i Déu disposa. El drama començà a Cannes, quan les perspectives almodovarianes eren excel·lents llavors passà el de sempre, en el darrer minut surt una pel·lícula coreana i tot se'n va al gran carai i Almodóvar sense premi. De la nit al Benito Villamarín poca cosa a dir, triomf merescut dels valencians i el Barça més que un club. Acte final, diumenge, les dretes -mala sort- fulminaven l'esquerres a les urnes. Semblava que tot just ara mateix Vila entrava en període difícil. El naufragi esquerrà tipo 'Titànic', inevitable. Una ruïna. Una desesperació. ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, es preguntava la gent. I de sobte, el matí del dimecres l'esclat del goig, el plaer i la felicitat. Lògicament les tres meves regidores preferides encantades de la vida. Dolor i glòria.
