Hem perdut dels boscs la seva clau i el seu enigma. Endinsat -nit de llops, amarga l'ànima, rostre de pell freda- pel marge, lluny de rius i de veus, albires l'ensenyança com una mena d'oració ara que és temps de silenci i tornes a la vall del poder però de la glòria també. La humanitat cotitza a la Baixa i així, bons germans meus, difícil em sembla creure una vegada més en l'índex Dow-Jones. Però encara és d'hora i som a temps per a quasi tot. Fins i tot per estimar-nos. Mantindré el brac per l'aire de l'amor exquisit que el coll em trenca quan l'horabaixa és un clam i l'assassinat és ritual i és cerimònia. No vols saber tot just ara mateix quina hora és? Oblidar la ciutat de Buenos Aires per l'ombra de la penombra. Tancada la casa tinc amarg el cor, fredor als llavis de passades, antigues, velles remembrances amb la cançó. De gargamella terra endins. Com sempre, pretèrit. Batec de la finestra oberta amb la clau i el plany i el rostre de Helen Rose entre l'ull i la fulla verda i el paper blanc i la dolça tamborinada com rerefons retallant el paisatge i el tren de rodalies que sempre arriba tard a Mataró. Al·lèrgies, mal de caps, refredats, esternuts, asma... és la tardor, però, punyetes!, quina misèria de tardor. Viatjaré al país possible de meravelles mai vistes. Tarda de febrer i no plou. El poeta arriba a casa i no porta pa. El poeta és al límit d'una fugida en groc i no ha pogut fer una visita al forn on viu l'encarregada que és alta i suissa.
