De vacances. O amb possibilitat de fer-les. Així estan ara mateix els integrants de la manada. Fent ostentació de la seus llibertat. Permetent-se somriures de mig costat a les càmeres quan van a signar als jutjats. Com si entrassin per la porta VIP d´una discoteca passant per davant de tots els que esperen que la clemència del segurata els deixi passar. Sembla que un d´ells ha estat a Eivissa aquest cap de setmana. A uns altres dos els varen veure a Cadis on, lluny d´amagar-se o avergonyir-se, varen saludar els qui els varen reconèixer i els varen fer fotografies. Actituds, aquestes, que demostren que aquests cinc energúmens no han après res. Segueixen sent els mateixos despreciables que abans d´entrar a la presó, que abans del judici, que abans de veure les reaccions de bona part de la societat espanyola. Els mateixos desgraciats que varen violar en grup una al·lota durant les festes de Sant Fermí, que varen drogar una altra per violar-la a Màlaga i que mostren als seus xats que les dones, per a ells, no són més que purs objectes sexuals. Joguines humanes que no mereixen cap respecte ni empatia.
Tant és si són aquí, a Cadis o a casa seva. El cas és que les seues actituds (els somriuets, treure´s el passaport, saludar qui els reconeixen...) demostren que segueixen sent els mateixos, que estan crescuts, que es senten impunes. Mentrestant, ella, la víctima, la dona violada, la que hauria de gaudir de la seua llibertat, només té un lloc segur: Madrid. Ni Eivissa ni Cadis ni Sevilla ni cap altre lloc. Només Madrid. A tots els altres, se´ls pot retrobar. Amb els seus fastigosos somriures.
