El ja expresident del govern espanyol Mariano Rajoy i l'expresidenta Soraya Sáenz de Santamaría («en li-qui-da-sión») poc s'ho pensaven, un parell de dies després d'haver aprovat els pressupostos generals de l'Estat, amb penes i treballs, que una moció de censura els enviaria a l'oposició (o a la jubilació, directament). Però, a l'arena política, les coses van així. Avuí s'és dalt de tot i demà et pegues una patacada impactant.

Tampoc no semblava gaire clar que Pedro Sánchez, que aparentment estava desaparegut en combat, pogués arribar a la presidència del govern de l'Estat d'una manera tan meteòrica. Naturalment, jugava a favor seu la sentència de Gürthel, un PP que havia posat radicalment en perill la «sagrada» unitat d'Espanya i un Aznar que s'hauria estimat més al capdavant del govern en Pablo Iglesias que no en Mariano Rajoy. Però això no li treu mèrit al fet que Sánchez hagi aconseguit canviar la truita. Com diu J. Alonso-Cuevillas, advocat del president Puigdemont, esperem que almanco aquest govern no es vegi ofuscat per les ànsies de venjança que destrossaven qualsevol acció de l'altre.

Pedro Sánchez, per esdevenir president del govern espanyol, ha necessitat el suport de tothom que no formi part estrictament de l'ala blava de la política espanyola, a més dels representants de les forces polítiques de les nacions sense estat. És evident que ni al PdCat ni a ERC els feia gaire gràcia votar el líder d'un partit polític que va avalar l'aplicació de l'article 155 a Catalunya, després de l'efímera proclamació de la República Catalana. Tampoc no li havia de fer gaire gràcia, en principi, al PNB, que, seguint la política del que Jordi Pujol en deia «peix al cove», havia aconseguit -amb tota seguretat- uns quants calerons més per a Euskadi (calerons que ara comencen a perillar, per la rabieta del PP i per l'ús que pot fer-ne al senat). Fins i tot no tenien per què ser-ne entusiastes els diputats d'EH-Bildu, després que els socialistes haguessin anunciat (i després complissin) la participació en una manifestació a Iruña contra la normalització de la llengua basca. Però tots plegats varen considerar que havien de votar Sánchez per pura higiene democràtica, sense poder-ne treure res a canvi. (Només el PNB va aconseguir el compromís dels socialistes que el tracte seria el mateix que havien fet amb el Partit Popular).

Els primers gestos no són especialment engrescadors, i continuen tibant la corda en qüestions enverinades. Sánchez no té cap pressa a reunir-se amb el cap del govern de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra. Parla molt de diàleg, però, de moment, de diàleg, res de res. I els presos polítics continuen a la presó, i les seues famílies (infants inclosos) continuen castigades per una distància que, a més d'inhumana, és il·legal, segons la legislació vigent al Regne d'Espanya. No s'ha fet cap gest en aquest sentit. Encara diria més: hi ha hagut gestos d'enduriment que diuen molt poc de l'esmentada voluntat de diàleg. S'haurà de veure quin és el projecte del nou govern socialista per asserenar una mica el que ells anomenen «qüestió territorial», i que no és cap qüestió territorial, sinó un enfrontament nacional entre dues nacions (una que té Estat i es diu Espanya i una altra que no en té i en vol tenir i es diu Catalunya).

L'elecció de Sánchez, emperò, ha tengut un benefici col·lateral no gens menyspreable (i que tant a les illes Balears com al País Valencià pot ser molt útil en el futur immediat): ha contribuït a frenar la pesta blava, representada majoritàriament pel neofalangisme d'Albert Rivera i companyia.

Ciutadans, en tota aquesta operació, ha quedat completament fora de joc. Volien liderar i no han liderat res. Volien ser els artífexs d'algun tipus de canvi, i el canvi va en una direcció molt diferent del que ells voldrien. Volien guanyar unes eleccions i de moment no fa pinta que se n'hagin de convocar. Volien fer el sorpasso al PP i el PP tendrà temps de refer-se abans que ells puguin dur endavant aquesta gesta. Volien endurir l'aplicació de l'article 155 a Catalunya i hauran de confiar tota la seua verinera a n'Arrimadas i companyia. Volien fer de Macron i s'hauran de conformar fent de comparses de la dreta més rància d'Europa.

A la llarga, probablement Ciutadans seran els grans damnificats de l'operació encapçalada per Pedro Sánchez. Tenint en compte la ideologia extremista d'aquesta formació política, només que sigui per això, el canvi de govern a Madrid ja haurà valgut la pena.