n dels nous gèneres sorgits del periodisme digital és el 'Qué fue de?', seguit del nom d'algun actor o actriu, futbolista o cantant que va ser famós fa uns anys i, de sobte, li hem perdut la pista. Si el personatge ens genera curiositat, ràpidament fem clic i descobrim que ara treballa a una oficina, o està feliçment casat, o s'ha arruïnat... o tot a la vegada. I passam a una altra cosa.
M'ha vengut al cap això quan he vist els esborranys del currículum dels ensenyaments professionals de Música dels conservatoris de les Illes Balears. No s'havia de donar música tradicional d'Eivissa? Anem a l'hemeroteca.
Al desembre de 2010 es va anunciar, en una roda de premsa a la qual es va convidar un sonador de flaüta i tambor per donar-li més solemnitat, que el Conservatori d'Eivissa i Formentera comptaria amb classes de música tradicional el curs següent. Era un acord unànime de totes les forces polítiques. Com que el 2014 encara no s'havia posat en marxa, aquell any, amb una correlació de forces polítiques diferent, es va tornar a debatre una proposta similar al Parlament de les Illes Balears. Es va tornar a aprovar per unanimitat.
Han passat vuit anys d'aquella roda de premsa i actualment no hi ha cap matèria, ni troncal, ni optativa, sobre aquest tema al nostre Conservatori. És cert que introduir una matèria de nova creació a uns ensenyaments reglats no és senzill. Començant pel contingut. Què hi incloem? Amb quina profunditat? I continuant pel professorat. Qui pot impartir-ho? Òbviament, no hi ha cap títol habilitant de «música tradicional d'Eivissa», però sí hi ha bons sonadors i cantadors a les colles i esquadres de caramellers, i també hi ha professors superiors amb coneixements sòlids d'etnomusicologia. Si es busquen solucions, segur que se'n troben. Que no sigui fàcil no vol dir que no s'hagi d'intentar.
Actualment, la música tradicional forma part dels estudis de Música de nivell acadèmic d'arreu del món, i no fa falta anar a conservatoris superiors, universitats o càtedres d'etnomusicologia especialitzades per per trobar-ho. Hi ha estudis professionals de l'especialitat de cante flamenco a Andalusia; de tible i tenora a Catalunya? I com a optativa, encara a més llocs. En una recerca ràpida he trobat una matèria titulada 'Introducció a la Música Tradicional Canaria' als ensenyaments professionals d'aquella comunitat autònoma.
Introduir la música tradicional al Conservatori no ha de tenir l'objectiu de contraprogramar la feina que fan les colles de ball pagès o esquadres de caramellers. Al contrari, ha de ser una porta d'entrada cap a una forma diferent d'aproximar-se a la música, lluny de partitures i a prop de la tradició oral, on no hi ha una 'versió bona' de sa Calera, sinó tantes com sonadors.
L'ensenyament musical a primària i secundària ja fa anys que ho ha inclòs, tot i les dificultats horàries i de ràtios que hi ha. De fet, mai podrem agrair prou la gran feina de motivació cap a l'alumnat d'iniciatives com Eivissàpiens i Ressonadors.
Però, com a mínim, és paradoxal que els estudiants professionals de Música, aquells que després de 10 anys d'estudis han assolit el domini d'un instrument simfònic i una formació molt sòlida en harmonia, llenguatge musical, Història de la Música, etcètera, i que han passat la major part de tardes de la seua infantesa i adolescència aprenent música, no tenguin l'opció d'introduir-se al món de les nostres tradicions musicals durant els seus estudis oficials, no ja per ser sonadors, sinó per tenir una cultura més àmplia.
A l'esborrany sobre els estudis professionals de Música, que ara està sobre la taula, no s'esmenta ni una sola paraula sobre la música tradicional. Simplement es diu que «la conselleria competent en matèria d'educació ha d'establir un catàleg d'assignatures optatives, i ha de regular el procediment d'autorització d'altres assignatures optatives proposades pels centres».
Estic convençut que si de veritat es vol complir l'acord i posar la música tradicional d'Eivissa (i de Mallorca i Menorca, segurament) als ensenyaments acadèmics, la conselleria pot elaborar això una mica més. No ha de ser tant difícil posar-se a la feina, coordinar a qui s'hagi de coordinar, debatre el que s'hagi de debatre, i fer-ho.
