Però no una sopa qualsevol i a l'ús de circumstàncies variades i segons normes prèviament establertes de convencionalismes mediocres i vulgars. No. En aquest cas concret la sopa és de ceba, una sopa que històricament -no ho dic jo, ho diuen els llibres, que és una altra cosa- neix al segle XVIII a un lloc preferencial, a l'antic mercat de subministraments parisenc, als voltants, més o menys, de l'anomenada revolució francesa i sota el nom de soup d'oignons aux Halles i fins aleshores. Només mancava doncs l'escenari ideal per executar i a consciència un plat gustós, càlid, que crema i t'envolta a l'aire d'un clima de gastronomia especial. I el clima ens portava al que podríem anomenar primer diumenge de primavera, amb la gent al carrer després del llarg i esgotador hivern.
Dia esplèndid -semblava un matí sortit de qualsevol pàgina de Juan Ramón Jiménez sense el mític, entranyable Platero- i la terrassa de Ca n'Alfredo era òptima per a la sopa de ceba coordinada per l'amic Joan Riera. La fórmula, inevitable: un kilogram de cebes tallades en juliana, quatre llesques de pa sec, oli d'oliva de Can Rich, pebre negre, aigua i sal. Abans de la cerimònia el poeta, trist i solitari, en deriva, intentà sense èxit buscar companyia apropiada. Però elles, Catherine, Marnie, declinaren l'oferta, la proposta a l'hora de compartir una extraordinària sopa de ceba. Malgrat tot la vida continua. L'amor també.
