Quan de petits ensenyàvem la llengua, ens deien que era de mala educació. Ara, de gros, quan enseny la llengua és per fer una provocació pueril, una invitació perquè la companya me la mossegui, per fer una classe o una visita al metge. Es veu que la cosa d´ensenyar aquest òrgan musculós per tenir una primera lectura de l´estat de salut general és una cosa mil·lenària. Una llengua sana -indicadora de l´estat d´altres òrgans- ha de ser molla, sense gaires esquerdes, rosadeta i amb una capa fina de saburra lleugerament blanca per sobre, ni seca ni massa humida.
Les llengües tenen milers de terminacions nervioses. I no sé com acabaren les llengües mortes que coneixem, si nervioses o no, però és evident que les llengües, ja no parl de les rosades i sucoses, sinó les que s´aprenen, es parlen i s´ensenyen, viuen i moren, en els seus parlants. De llengües, només existeixen les que tenen papil·les, llepen, et pots mossegar o escaldar. No existeixen l´altra mena de llengües: no existeix l´anglès, el castellà, el català, l´alemany o l´amazic. El que existeixen són parlants d´aquelles llengües. Per això, desconfii de qui construeix l´argument «no cal aprendre o demanar tal llengua o aquella altra», perquè el que realment està construint és que «no cal que aquell parlant amb cara i ulls i llengua, existeixi». Quan es diu que no cal que es demani el català a la sanitat pública del territori on n´és pròpia i oficial, el que s´està dient, en realitat, és que el catalanoparlant ni campi ni remeni.
L´acte d´ensenyar la llengua als centres mèdics -la carnosa- i poder fer-ho en català amb normalitat, pot arribar a dir, a més de l´estat del nostre trànsit intestinal, l´estat de salut del dret i la llei, i confirmar-nos, a la vegada, si vivim o no, tots, en un país lògic, coherent i saludable.
