Una educació estranya

El sistema educatiu, des del incipients dominicans de finals del segle XVII fins a la recuperació d´una certa autonomia, havia tengut com a objectiu primordial la de convertir-nos en estranys a nosaltres mateixos, fer-nos rar i estrafolari tot allò que fos pròxim, i reubicar-nos mentalment en un altre lloc (molt diferent del nostre). Es tractava, bàsicament, i és bo recordar-ho ara que som als tres-cents anys de l´ocupació de Barcelona per les tropes borbòniques i que l´any vinent commemorarem (esper que de manera adequada) la caiguda de Mallorca, d´Eivissa i de Formentera davant les mateixes tropes). Al final de la Guerra de Successió, ja ens havien aplicat el «justo derecho de conquista». A partir d´aquí, es tractava de fer espanyols. I segurament hauríem de desfer l´equívoc, perquè ´espanyols´ equivalia, igual que avui, a ´castellans´. O a ´conquerits pels castellans´, si es vol explicar d´una manera un pèl més ajustada. Per tant, ens havíem de convertir en estranys a la nostra llengua, a la nostra cultura, a la nostra història, a la nostra manera de veure el món.

L´aprovació de l´Estatut d´Autonomia per a les illes Balears (amb l´oficialitat de la llengua catalana, la nostra llengua comuna, crucial per al futur de la cultura compartida) va obrir una escletxa per fer forat en el model petri que ens havien imposat durant prop de tres segles des de l´Estat espanyol. Posteriorment, molt posteriorment, ja a finals de segle, la transferència de les competències en matèria d´Educació a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears obria noves possibilitats per al nostre sistema educatiu. Des de llavors, tot ha anat a batzegades. Hi ha hagut èpoques en què tot estava estable, absolutament maràsmic, sense mica de moviment; d´altres en què es produïen lleugers avanços (sense implicar arribar a construir un model educatiu propi per a les Balears); i d´altres en què es retrocedia lleugerament. I ara som en una etapa en què un Govern kamikaze ha intentat tirar a terra allò que s´havia anat construint per arribar a aconseguir que els nostres infants tenguessin una educació, diguem-ne, una mica menys estranya.

I, justament, aquesta etapa de govern-bomber-piròman ha coincidit amb fortes sacsejades socials, a causa de la crisi econòmica, que amenacen a posar en perill real la cohesió de la nostra societat. Lluny d´avançar cap a la consecució d´uns valors compartits, el govern-bomber-piròman ha treballat tant com ha pogut per crear divisió social en qüestions que, agafades amb pinces, els governs anteriors (d´un i altre signe) havien aconseguit de manejar amb una certa delicadesa.

Liquidats bona part dels programes que se´n deien d´atenció a la diversitat, el funcionament del dia a dia, en el nostre sistema educatiu resulta cada vegada més complicat. Molts professionals de l´educació es queixen que han de malbaratar més temps fent callar els alumnes o dedicant-se a qüestions disciplinàries que no portant a terme la seua tasca formativa i educativa. Com que -i això també constitueix un gran problema social - hi ha un contingent important d´infants que no vénen mínimament educats de casa, l´escola ha de fornir-los aquests instruments que abans s´aprenien a través de la família. Que una part important dels pares hagin dimitit de la seua feina d´educadors no és cosa nova, sinó que s´arrossega des de fa dècades. I cada dia que passa se´n poden observar més les conseqüències.

La indisciplina i la mala educació, des del meu punt de vista, tenen un relació del tot directa amb l´estranyament, amb el desarrelament. De la mateixa manera que l´arrelament social constitueix un dels factors que influeixen més decisivament en l´èxit escolar, l´estranyament porta al fracàs. Perquè genera uns joves que es troben absolutament sense nord, sense referents i, sense que se n´adonin, la terra els fuig de davall els peus.

I encara hi ha gent que no vol veure que, per connectar allò que els nostres adversaris intenten dissociar, la disciplina i la bona educació guarden una relació directa amb la intensitat de l´ensenyament en llengua catalana! I encara hi hauria d´afegir una cosa important: ensenyar en català no és suficient. També s´ha d´ensenyar amb continguts arrelats a les nostres illes, arrelats als nostres països, arrelats a la nostra societat.

Algú s´atreviria a fer un estudi empíric, seguint el mètode científic, sobre si hi ha relació o no entre el nombre d´hores impartides en llengua catalana i el grau de conflictivitat dels alumnes?

Com li podem demanar que segui bé, que escolti i que treballi amb una mica d´interès a un al·lot que, si li preguntes d´on és, et diu que de Rute (per exemple) encara que hagi nascut a Eivissa, que no es considera eivissenc, que no parla la nostra llengua i que no acaba de saber on és ca seua? Amb tot el mal que se´ls ha fet a través de la ideologització espanyolista de l´educació, pens que encara se´n surten molt bé.