Amb aquest suggeridor títol es presenta una singular exposició al recentment reobert espai de Sa Nostra, ara en una nova singladura de la mà del Consell Insular d´Eivissa. Una exposició per donar a conèixer la vida i l´obra del nostre mestre de les lletres, Marià Villangómez Llobet, en l´any del centenari del seu naixement. El recorregut se centra en la seua vasta obra, en la seua tasca de difusió de la nostra cultura, la relació amb altres poetes contemporanis i els merescuts mèrits rebuts.

Tant de bo, les persones que avui en dia tenen les responsabilitats de govern de les nostres illes, haguessin llegit/escoltat la veu del nostre poeta més universal. La seua poesia tan lligada als sentiments i a la nostra terra. La magnífica prosa poètica de ´L´any en estampes´, treballs de divulgació com ´Eivissa: la terra, la història, la gent´, les traduccions dels poetes universals: Dante, Leopardi, Shakespeare, Keats, Yeats, Joyce, Verlaine, Victor Hugo, Alberti, Colinas, etc.

El seu ´Curs d´Iniciació a la Llengua´ va ser la primera gramàtica que vàrem conèixer d´una forma quasi clandestina, de la mà de Marià Serra, professor els anys 70 de la Formación del Espíritu Nacional al col·legi del Seminari. Assignatura que Marià va transformar en Història d´Eivissa i que ens va permetre el primer contacte amb el mestre Villangómez.

Uns mots sempre tan ben escollits, tan ben construïts. És l´obra de l´artesà de les lletres que va modelant, polint, perfeccionant fins treure´n l´essència, la puresa de les primeres matèries, que no són altres que els mots, demostrant en aquest exercici un extraordinari domini de la nostra llengua.

Però el que més t´encomana la lectura de la seua lletra és l´estimació que destil·la cada un dels paràgrafs de la seua obra vers les nostres roquetes d´Eivissa i Formentera. Difícil trobar altre millor ambaixador, altra persona que mostri tant de respecte i estimació cap al seu entorn, la nostra terra natal. Brilla el mar, i un veler, la vela inflada,/ la proa a rumb, s´allunya blau endins (´Sensació d´Eivissa´, d´´Elegies i Paisatges´).

Formentera: mar i cel/ entorn d´un cor d´avidesa./Es despulla la bellesa per unir-se a eixuta arrel. (´Formentera´, de ´La Miranda´).

Varen ser molts els reconeixements institucionals a la seua obra, que va rebre en vida: Medalla d´Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, Medalla d´Or del Consell Insular d´Eivissa i Formentera, Fill Il·lustre d´Eivissa, Medalla de Plata i Doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya...

Però tal volta el millor homenatge que li podem oferir, aquest any 2013 declarat Any Marià Villangómez, no s´ha de quedar tan sols en la divulgació de la seua obra i de la seua important tasca, sinó a prendre el relleu, el testimoni, cada un de nosaltres, i especialment les institucions de les nostres illes, en el compromís per la lluita dels nostres valors, la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua. Que les boixes i boixos eivissencs i formenterers puguin seguir estudiant en la seua llengua, conèixer la seua cultura. Gaudint del privilegi, de la riquesa, del tresor de poder formar-se en el bilingüisme propi de la nostra Comunitat.

Quin seria el futur d´un poble que tractàs amb menyspreu la seua llengua i la seua cultura. Individus desarrelats, com ovelles, sense criteri ni valors, sense identitat. Arrelar, com un arbre, dins la terra: /no ser núvol endut d´un poc de vent./Sobre els camps coneguts de cada dia,/veure el cel favorable i diferent./Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,/cada cop renovant-me el sentiment... (´Terra Natal´, d´´Elegies i Paisatges´).

Aprofitant la reedició dels seus llibres (´L´any en estampes´, ´Obra poètica completa´), no estaria de més que en fessin arribar algun exemplar al Consolat de Mar. Segur que després d´una lectura relaxada i envaïts per la sensibilitat i l´amor vers les nostres Pitiüses, es deixarien notar els seus efectes i, recordant la seua veu, s´obraria el miracle: El vent, que no vol dormir,/ els omple el cor de cançons./ Camp i camp. Es vesa al mig/una campana vespral... / Voler l´impossible ens cal i no que mori el desig (´Cançó de Vesprada´, d´´Elegies i Paisatges´).