Pamela Spitz: «La fotografia està entrellaçada amb la meva pròpia recerca d’identitat»

Pamela Spitz (Múnic, 1975) és una fotògrafa alemanya profundament vinculada a Formentera. La va conèixer per primera vegada durant la seva adolescència, entre 1986 i 1990. Des de llavors, hi torna anualment en una mena de pelegrinatge, similar al que realitzen milers de persones amb el Camí de Sant Jaume. En el seu cas, en comptes de portar una petxina a la motxilla, porta penjada una càmera fotogràfica. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació europeus i les seves fotografies s’han exposat en diferents llocs del món. Estar quieta i asseguda sense fer res és el més semblant a estar morta.

Quan vivia a Múnic, l’accident de Txernòbil a l’abril de 1986 va tenir un gran impacte en la seva família, integrada per la seva mare i les seves dos germanes menors. «La pluja àcida, provinent de Txernòbil, ens va caure a sobre», relata com si evocàs un passatge de l’Antic Testament. Davant d’aquest panorama, la seva mare va decidir marxar tan aviat com va ser possible i, al cap de dos mesos, Formentera es va creuar en el seu camí.

Tornar a Formentera és tornar a les arrels, al lloc on va créixer. A més de voler tornar al Mediterrani i estar a prop de la mar, necessitava un canvi radical després de rebre un «nou i inesperat company de vida, que mai més em deixarà sola: Míster Parkinson». Després de ser diagnosticada amb aquesta malaltia l’any 2016, va deixar la vida urbana a Berlín per adoptar un estil de vida més simple i minimalista, viatjant i treballant com a nòmada digital. Aquesta vida més contemplativa la porta a aixecar-se molt d’hora per «veure l’alba a Can Parra. I si fa bona mar, surto a pescar amb la meva parella».

De fet, Pamela Spitz sembla sortida de ‘La canción del Pirata’ del poeta romàntic espanyol José de Espronceda, ja que la seva veritable ‘pàtria’ està lligada a la mar «Pertanyo a la mar», sentència. La ciutat és, per ella, l’antítesi de la mar i la natura. Aquest sentiment de ciutadana del món el resumeix dient: «Vaig viure quinze anys a Berlín, cinc a Madrid i cinc durant la infància a Múnic, a més d’altres cinc anys a l’Equador». Tanmateix, sempre enyora Formentera quan, per raons professionals, ha de deixar-la, anhelant retornat tan aviat com sigui possible.

La seva relació amb el català de les Pitiusas va haver d’esperar. Quan va arribar per primera vegada l’any 1986 recorda que «encara ens ensenyaven en castellà. Va ser abans de la reforma lingüística, però per descomptat entenc perfectament el català i el parlo a trossos». De fet, continua mantenint contacte amb moltes de persones de la seva edat, la majoria d’elles del temps de l’escola.

Pocs èxits poden ser tan gratificants per als fotògrafs com un projecte a llarg termini. Al mateix temps, crear una obra que es mantingui tant en l’àmbit individual com col·lectiu no és una tasca fàcil. Si a això li sumem el factor temps, ens trobem davant d’una «obra d’amor». Això és exactament en què es va convertir el seu projecte per a la sèrie de retrats ‘La llegenda del temps’.

Spitz fa 24 anys que fotografia als personatges i habitants de l’illa de Formentera, des que va començar amb la fotografia l’any 2000. Les seves obres fotogràfiques estan compostes en díptics, cadascun aparellat per un retrat antic amb un altre més recent de la mateixa persona.

A més, actualment està escanejant material d’arxiu que té a disposició de les persones que van viure l’època dels 60, 70 i 80. Una de les raons més convincents per emprendre en l’actualitat aquest projecte és la constatació que els testimonis de primera mà (els contemporanis de l’època transformadora dels anys 60 i 70) estan envellint i el seu nombre està disminuint. Cada dia que passa es corre el risc de perdre valuosos relats i testimonis que són fonamentals per captar l’essència autèntica de la història i l’evolució cultural de la comunitat. «Aquestes històries són tresors irreemplaçables d’experiències personals, emocions i perspectives que aporten profunditat i autenticitat a la comprensió del passat», comenta la fotògrafa. El resultat final no només documenta el passat d’una comunitat, sinó que serveix de pont entre el present i el futur.

Finalment, confessa que aquest tipus de projecte va més enllà d’un treball merament professional i que està lligat amb la recerca dels seus orígens. La mateixa preocupació que va patir Odisseu mentre tornava a la seva terra natal, pensant si la ciutat havia canviat molt des que la va abandonar, i si ell continuava sent la mateixa persona.

Els veritables motius de la muniquesa s’amaguen silenciosament darrere de l’objectiu de la seva càmera, i només els més perspicaços podran identificar-la a les seves obres: «La fotografia està entrellaçada amb la meva pròpia recerca d’identitat, per comprendre millor les meves pròpies arrels».