Nora Albert, pseudònim d’Helena Alvarado i Esteve, se n’ha anat després de fer de professora de Secundària al seu estimat Institut Verdaguer (ara ja estava jubilada); després d’escriure, traduir i treballar incansablement a favor de la poesia. Poeta intensa! Assagista perspicaç! Ens ha deixat, cal dir-ho, un testament vital: ‘Arbrar’. Dintre del llibre de poesia ‘Baix continu’, 2023. Va escriure-hi: «On hi ha amor, hi ha silenci». I deu ser així: deu haver-hi tant d’amor, perquè hi ha tant silenci!!!
Mestra de vida i de mort. Totes les converses, sempre, girant al voltant de la intensitat de la vida i de la literatura. Del compromís amb l’escriptura i la cultura! Cap plany, cap drama. Braços oberts, amorosos, creadora incansable! Compromesa amb les minories sempre: de pares sordmuts, feminista fins a la medul·la, dissident en l’amor i en el desig...
Nou projecte
Tot i la situació, ara s’havia embarcat en un nou projecte: traduir la poesia de Reneé Vivien. Així que les hores d’hospital, també, s’omplien de versos.
Vet aquí la seva darrera proclama del llibre ‘Arbrar’:
«Dins l’intens respirar dels arbres
i al bell mig de l’escorça un invisible cartell proclama:
Salvem la tendresa.»
Si us plau: salvem la tendresa! Què som, si no?»
I els darrers versos:
«La casa de la poesia no tindrà mai portes. Escriure —promesa i nostàlgia— no és també arriscar-se? Un cop el cos se’n va, arbraran les paraules dites?»
Sí, Nora, sí, Helena: arbraran!!! Mentre tu, eivissenca d’adopció, nedes, per sempre, per Punta Galera, mentre s’hi pon el sol.