‘Dones’ en la pintura pitiüsa

El paper de la dona que ha reflectit la pintura és el mateix que ha tengut tradicionalment a la societat fins fa ben poc: combinant feina a la casa i al camp amb els infants a feix, anant al mercat, a la fàbrica en alguns casos, fent de model en altres, etc. En el cas d’Eivissa, els vestits de les pageses han cridat sempre l’atenció dels nostres pintors i dels que ens han visitat i així ho han reflectit. Ens podem imaginar l’impacte visual que devia suposar una riuada de dones vestides mudades i a la manera tradicional sortint o entrant de missa un dia de festa o anant a la plaça un dia feiner amb el vestit de cada dia.

Tot i que la majoria de les obres estan signades per homes, cal dir que en la trajectòria artística de molts dels pintors coneguts, les seues parelles varen fer una feina de suport anònima, complementària, no reconeguda i imprescindible: preparant pintures, acabant obres, omplint de color les figures, etc. Però no signaven. El mèrit, els rèdits i la glòria quedava per a ells.

La primera exposició col·lectiva

Ara fa 100 anys que se celebrava a Eivissa la primera exposició col·lectiva de pintura i dibuix. Va ser en el marc de les festes patronals d’aquell 1924. Organitzada pel Casino de Ibiza, la mostra es va exposar al Círculo Ibicenco i, entre la llarga llista d’homes participants, com ara Narcís Puget, Antoni Marí Ribas Portmany, Josep Tarrés, Ramon Medina o un jove que encara no havia fet els 20 anys —els faria el mes següent— Mariano Tur de Montis, apareixen el nom de tres dones: Guillermina Puget Riquer, germana de l’aquarel·lista i dibuixant Narcís i filla i alumna de Narcís Puget Viñas; Lola Torri —filla del pràctic del port i de la Canal Joan Torri Marí i de Francesca Llobet Escandell i casada feia poc amb Ramon Medina, fill del batle de la ciutat, Francesc Medina Puig, i P. Llobet. Cada artista presentava diversos treballs. En total, la mostra va ser de 54 obres. Guillermina en va exposar quatre: ‘Bodegó’, ‘Dibuix a llapis’, ‘Pensaments’ i ‘Flors d’ametller’. Lola en va presentar dues: ‘Roses’ i ‘Flors d’ametller’. No consten les obres presentades per P. Llobet. Potser es tractava de Paca Llobet, Francesca Llobet Bosch, mare d’Isidor Macabich Llobet. No ens consten els títols de les seues obres exposades o si finalment va exposar. Francesca, filla de Joan Llobet i Anna Bosch, és la primera pintora de les Pitiusas que hem pogut documentar fins ara i a ella s’ha dedicat l’exposició ‘Dones’. Gràcies a les dades aportades per Francesc Torres Peters sabem que va ser batiada a la parròquia de Sant Pere, a Eivissa, a finals de desembre de 1864, tot i que segons sembla va néixer a Formentera. Era cosina germana de la mare de Marià Villangómez, qui la menciona en ‘El llambreig en la fosca’ i la defineix com «una dona estrafolària: els al·lots li dèiem Donya Paca Loca...», (Villangómez, 2000). Qualificatius d’aquest tipus eren ben freqüents quan es tractava d’una dona que se sortia de la norma de comportament habitual. No sortia gaire al carrer, només per pintar, un altre fet avui considerat normal, però que aleshores era vist com una excentricitat. Segons ens conta Joana Llobet Roman, la família deia d’ella que havia set la primera hippy d'Eivissa. La mare de Macabich va morir després d’una malaltia el 26 de març de 1928. Tenia 63 anys. Una altra Paca Llobet era Francesca Llobet Escandell, mare de Lola Torri. Una tercera dona amb el mateix nom i de l’entorn del món artístic de l’illa era Francesca Llobet, coneguda també com a Paca, esposa del pintor Josep Tarrés Palau.

Les següents notícies publicades a la premsa del moment sobre aquelles primeres pintores, ja no guarden relació amb la seua faceta artística ni amb cap tasca professional sinó amb l’activitat quotidiana pròpia de les dones de famílies benestants de l’època. Així, el 1927 Lola Torri —ja se la mencionava amb l’afegit del llinatge del seu home, «de Medina»—, va participar en una excursió a sa Talaia organitzada per la recentment creada Societat Recreativa i Cultural Ebusus. Dos anys després, el febrer de 1929, moria son pare, Joan Torri Marí, capità de la marina mercant i pràctic del port i de la Canal.

Quant a Guillermina Puget, l’any 1930 Diario de Ibiza publicava el dissabte 6 de setembre que s’havia casat el dia abans a la capella de la Puríssima del Convent amb el metge valencià Enric Fornés Peris, qui seria batle de la ciutat i, com a tal, cap del Movimiento entre 1939 i 1940. Des d’aquell moment, només apareixeria a la premsa local en els breus on es publicava la relació dels vesins que tornaven a l’illa en el vapor correu després d’un viatge, la qual cosa aleshores era notícia; per qüestions familiars que també quedaven recollides a la premsa o participant en activitats benèfiques. Així, el 20 de novembre de 1962 Diario de Ibiza publicava la notícia de la mort del seu espòs, el setembre de 1968 tornava a ser mencionada amb motiu del naixement de la seua neta, filla del notari José Cerdá Gimeno i Maria Dolors Fornés Puget i el 7 de juny del 1981 amb motiu de la mort del seu germà, que també havia estat batle de la ciutat, en el seu cas des de 1945 fins al 1953, Cèsar Puget Riquer. De la mare de Macabich només es va publicar la notícia de la seua malaltia i mort pel fet de ser la mare del canonge i arxiver. Com a metàfora del paper públic d’aquelles pioneres, podem esmentar que el mateix dia que sortia publicat l’agreujament de l’estat de salut de Francesca Llobet Bosch, mare de l’historiador, al costat apareixia la nota del bateig d’una filla del pintor Josep Tarrés Palau, a qui li havien posat el nom d’Otília, on s’oblidava de mencionar el nom de la mare, també dita Francesca Llobet.

La dona a l’Eivissa de 1924

El mateix any que es va veure la primera exposició col·lectiva de pintura i dibuix va començar amb notícies al voltant de la fàbrica Ventosa, que en un primer moment es va ubicar a un local propietat de la família Matutes, a la carretera de Sant Joan, i que el 1924 es va traslladar a un nou local de l’aleshores carretera de Sant Antoni, avui avinguda d’Ignasi Wallis, que seria inaugurat l’any següent En un article publicat a Diario de Ibiza a principi de gener i sota el títol ‘El porvenir industrial de Ibiza’ —on es mencionava el pintor Joaquim Sorolla, que cinc anys abans ens havia visitat i havia batiat Eivissa com a illa blanca— es parlava de la importància d’establir indústries a l’illa, que comptava amb molta mà d’obra, també femenina: «La población obrera ibicenca es numerosa. Son muchos los brazos inactivos y principalment abundan las mujeres aptas e inteligentes para labores propias de su sexo que ahora trabajan en labores de escasa retribución (...). Es preocupación constante de los países civilizados que la mujer goce de cierta independencia económica ...». Ara bé, la reflexió només es referia a aquelles dones que no es casaven i havien de resoldre la seua situació i cercar una feina retribuïda «... porque las circunstancias cada dia más críticas reducen los matrimonios y por consiguiente aumenta el número de mujeres que han de hacer frente al destino contando con sus propios medios ...».

Acabava l’article agraint i elogiant les iniciatives empresarials de persones com els propietaris de la fàbrica Ventosa que havien establert aquí la seua indústria.

Anys després, Josep Tarrés pintaria un grup d’obreres sortint d’aquella fàbrica, obra cedida fa uns anys a l’Ajuntament d’Eivissa i que també forma part de l’exposició. Obreres com les que surten pintades conversant mentre s’allunyen de la fàbrica de teixits acabada la jornada varen protagonitzar el 13 de juliol de 1936 una vaga que tendria greus conseqüències per a totes elles, però especialment per a les dirigents de la protesta. La causa 1115/1936 oberta contra Margalida Roig Colomar, Maria Ramon Marcelino Pajaritos, Margalida Ramon Ripoll i Maria Torres Riera n’és una prova.

A l’exposició, al costat del quadre de Tarrés, es pot contemplar un altre obra, en aquest cas d’Ignasi Gil, amb una composició similar, això és un grup de dones, tot i que en aquesta ocasió sortint de missa a Sant Carles. Feina, mercat, casa, família i església, eren els escenaris i entorns on la majoria de les dones desenvolupaven la seua vida quotidiana. Faltaven encara quatre anys perquè una dona entràs a una institució pública amb un càrrec polític. Seria la mestra Emília Noya Casanova, que el 1928 es convertia en tinent de batle de l’ajuntament de la ciutat i regidora d’Educació. Les dones podien ser elegides, però encara no podien votar, fita que es faria realitat cinc anys després.

Aquell any de 1924 que havia de veure la primera exposició col·lectiva en la qual varen participar tres pintores, la situació de la dona, tot i treballar en alguns casos dins i fora de casa, no havia canviat gaire respecte del seu paper dins altres àmbits de la societat. Així, també a Diario de Ibiza, Tirso Medina va publicar a mitjan gener l’article titulat ‘Si las mujeres mandaran’, on començava avisant que de guanyar els laboralistes, és a dir, els progressistes, al Regne Unit, una dona accediria a un ministeri. Això sí, per tranquil·litzar el lector aclaria que seria la ministra d’Higiene: «... para una mujer no hay duda que ese es un ministerio de entrada o transición entre sus antiguas y nuevas labores. Conocida es la habilidad femenina para limpiar una casa, por su propia mano o bajo su dirección (...). Y yo supongo que un ministerio de Higiene no debe ser otra cosa que un centro encargado de dirigir grandes sábados de limpieza en una nación ...».

Finalment, al Regne Unit varen guanyar els laboralistes i aquella dona va entrar al ministeri, però només com a col·laboradora del ministre.

No ens ha d’estranyar aquesta mentalitat. El mateix president espanyol, el dictador Miguel Primo de Rivera (1923—1930), havia lloat feia poc a Barcelona el paper de la dona perquè «sirve de estímulo en la guerra y también de premio».

En un altre article publicat setmanes després al mateix diari i titulat ‘El sufragio integral’ s’assegurava que determinades tasques com ara dirigir un orfenat o ensenyar les primeres lletres eren tasques en què la dona es desenvolupava millor que l’home. Ja es parlava del vot femení, tot i que analitzant més les conseqüències que portaria que no com un dret al qual tenia dret la meitat de la població.

Les pintores

Altres dones protagonistes de l’exposició són Sandy de Beistegui, que signava amb el llinatge del seu marit, Miguel Beistegui. Segons conta el pintor Adrian Rosa, fillol de Sandy, i propietari de l’autoretrat, la parella va comprar una casa a Dalt Vila i va residir a l’illa des de 1934 fins a 1936. L’havien comprat amb la intenció de quedar-s’hi, però a causa de la guerra es varen veure obligats a marxar-ne. El 1936 va pintar a Eivissa el seu autoretrat. Durant la Guerra Civil varen viure a França. Sandy va morir de tuberculosi ben jove i Miguel va tornar a Eivissaen acabar la guerra.

La pintora Purificació Ortí Pastor (Barcelona,1907–Eivissa,1990) és present a l’exposició a través del retrat, propietat de Toni Torres Noguera, que l’any 1935 li va fer Ignasi Agudo Clarà (Saragossa, 1880–Eivissa 1966) amb qui s’acabaria casant. Pura Ortí és l’autora d’alguns dels retrats dels bisbes d’Eivissa que hi ha al Museu de la Catedral.

Sara Nechamkin (Londres, 1917–Sant Rafel, 2017), coneguda com la pintora dels ocells, també és present a l’exposició ‘Dones’ gràcies a l’aportació de Toni Torres Noguera. La seua obra exposada és un paisatge rural on s’endevina una dona vestida de negre. El quadre forma parella amb una obra de Mario Stafforini (Mar de Plata, 1942–Eivissa 2020), on es repeteix una figura femenina vestida de dol, però en aquest cas a la plaça de Vila. Sara va morir a Eivissa a punt de complir els 100 anys. Era filla d’una família d’artistes russos que varen deixar el seu país i es varen establir al Regne Unit. Viatjà per primera vegada a Ibiza a principi de la dècada dels seixanta del segle XX.

La dècada dels anys trenta del segle XX va començar amb grans canvis per als drets de les dones, com ara el del vot gràcies a la Constitució republicana de 1931, i va acabar amb grans retrocessos democràtics, amb l’arribada de la dictadura. La pintora més jove de la mostra, Neus Puente (Barcelona, 1932–Eivissa, 2006) va néixer vuit anys després d’aquella primera exposició col·lectiva a Eivissa i tan sols un parell d’anys abans que Sandy de Beistegui pintàs el seu autoretrat i Purificació Ortí fos retratada pel seu futur espòs. Neus va conrear la publicitat i el dibuix alternant—lo amb la pintura. La seua primera exposició individual va ser a Mallorca. Entre 1967 i 2000 va pintar paisatges i va retratar moltes dones que miraven als ulls, com un dels autoretrats que ha format part de l’exposició. Havia exposat a espais com la galeria Es Molí i l’any passat es va organitzar a Can Tixedó una retrospectiva de la seua obra.

Els pintors de dones

El pròxim mes de setembre farà 120 anys del naixement de Mariano Tur de Montis, present a l’exposició ‘Dones’ a través dels retrats que li va fer a la seua germana Guadalupe. Tots dos eren fills de Cristina de Montis von der Klee, a qui també va retratar. Cristina havia nascut a Guatemala ara fa 150 anys. Era filla de pare espanyol, Mariano de Montis Romero, i de mare alemanya, Guadalupe von der Klee. En complir la majoria d’edat, tal com era habitual entre les famílies benestants, va fer un llarg viatge per Europa acompanyada dels seus pares. Era el que es coneixia com el gran tour. Finalment, es va establir a Barcelona i durant un estiu a Puigcerdà va conèixer el tinent eivissenc Joan Tur Palau. La parella es va casar el 1893, s’instal·là a Dalt Vila i va tenir sis fills. Cristina de Montis va ser una de les primeres directives de la Creu Roja d’Eivissa

Laureà Barrau (Barcelona, 1863–Santa Eulària, 1957); Narcís Puget Viñas (1870—1960); Rigoberto Soler (Alcoi, 1896–València, 1968); Josep Tarrés (Eivissa, 1892–1945); Ignasi Gil Sala (Barcelona, 1913—2003), Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865—Lloret de Mar, 1938) i tants altres, varen pintar la dona reflectint com era la seua vida: envoltada d’infants, entrant o sortint de missa, a la plaça o socialitzant mentre feien feina. Un exemple d’això és el magnífic oli de Barrau cedit per Joan Torres, gran col·leccionista, on es veu un grup de dones desfent dacsa. En el centre de la imatge, una al·lota que encara és una boixa, té a coll un infant. Mentre les dones treballaven, les filles es feien càrrec des de ben jovenetes dels més petits de la família. A l’escena apareixen també tres homes. Mentre un col·labora, els altres dos, a la dreta de la imatge i en segon terme, xerren asseguts dalt una paret. El quadre és un esclat de llum i de color.

Josep Manuel Chico Prats (Barcelona, 1916–2006) que també és present a l’exposició amb una obra cedida per Antoni Torres Martorell, va pintar les dones fent les feines del camp, anant o tornant de la plaça i envoltades de fills. Com Ferrer Guasch (Portmany, 1917—Eivissa, 2008), primer fotografiava el que volia pintar.

Tots ells, Narcís Puget pare i fill, Tur de Montis, Carloandrés (Galícia, 1926–Eivissa, 2018), Antoni Pomar (Eivissa, 1927–2017), Antoni Marí Ribas Portmany (Eivissa 1906–1974), Chico Prats, Ferrer Guasch, J. Bonet, Mario Stafforini o Antoni Prats Calbet, —tres d’aquestes obres són de la col·lecció del Consell Insular— varen retratar les dones del seu entorn familiar més immediat i molts d’ells varen immortalitzar també la modesta elegància d’una pagesa fent feina.

L’exposició ‘Dones’ permet contemplar l’obra més desconeguda de molts d’ells, com ara un perfil de dona de Vicent Calbet (Eivissa1938–el Japó 1994); les dues al·lotes dibuixades per Pomar i el seu retrat d’una jove vestida a la manera tradicional o les dues dones que va pintar Ferrer Guasch, una en un paisatge formenterenc i l’altra envoltada dels seus blancs tan característics. L’esposa de Carloandrés donant el pit al seu fill és tot un cant a la maternitat i és un dels olis que ha cedit la fundació que porta el seu nom. Carloandrés, tot i que també va pintar les dones donant menjar els animals, posant aigua, agranant i fent altres treballs, pintà sobretot altres tipus de retrats femenins: les seues alumnes, les seues filles, la seua dona. L’altra obra cedida per la fundació és una estampa d’un grup de pageses amb vestits feiners i novament envoltades d’infants, signada per Carreño.

Altres obres també presents gràcies a la generositat de dones com Cati Verdera són els nus d’Erwin Broner (Munic, 1898—Kreuth, 1972) i l’escena de mercat immortalitzades per Voldemar Boberman (Armènia, 1897–Santa Eulària, 1987), artista que també es va deixar encisar per l’ecosistema humà d’una ciutat aleshores petita de la Mediterrània.

Suscríbete para seguir leyendo