Antoni Juan Castelló, segon alcalde d'Eivissa de la dictadura de Primo de Rivera

Aquest personatge va néixer al barri de la Marina d’Ibiza el 1872 i fou batejat a la parròquia del Salvador. Els seus pares eren Josep, natural de Sant Vicent de sa Cala i Josepa, de la del Salvador. Era el cinquè dels sets fills que va tenir el matrimoni. Molt jove començà amb l’ofici que va tenir tota la vida, pastisser, encara que en aquells temps, la denominació solia ser la de confiter. La família recorda que sempre apuntava que va marxar a Barcelona per aprendre l’ofici. El 1901 es casà a Sant Telm amb Joana Riera Castelló, tenien 29 i 18 anys. Com que eren parents en segon grau de consanguinitat, hagueren de demanar dispensa papal. El pare d’ella era sabater. El matrimoni tengué tres fills: Josepa (1904), Josep (1905) i Margalida (1912). El fill continuà amb l’ofici del pare fins que es jubilà, sense fills. Joana va morir el 1933 amb 51 anys d’edat.

La pastisseria La Marina

Antoni Juan Castelló, conegut per tots com «en Castelló», fou un dels pastissers més destacats de la ciutat. La seua pastisseria sempre va rebre el nom de La Marina, encara que era coneguda per tots com Can Castelló. Obrí el negoci a mitjan dècada dels noranta del segle XIX i es trobava inicialment a la plaça de Sant Telm número 24 (futur carrer de Josep Verdera). El 1896 la pastisseria La Marina passava al carrer Progrés número 11, d’on no es va moure fins els anys seixanta del segle XX, quan es tancà definitivament. Cal dir que aquest carrer va canviar el seu nom el 1922 pel de Joan Torres Guasch, secretari del Centre Balear de l’Havana. El 1981 recuperà, finalment, el popular nom de carrer de sa Xeringa.

Aquí convé recordar algunes de les confiteries històriques, que aquest era el nom que solien rebre aquestos obradors. La més antiga que es recorda fou la de Vicent Serra, Tià, a la placeta dels Desemperats, propera a sa Carrossa i que destacava pels seus bolados. Ca na Tura, que va tenir el primer obrador al carrer de Josep Verdera, número 1 abans de traslladar-se davant del Pereira, amb el forn al carrer d’Amadeu I (ara de Manuel Sorà); Josep Cardona va obrir una sucursal a Formentera el 1911. La Moderna, propietat de Joan Guasch, Joaní, i establerta a la plaça de Sant Telm, 15. Cas Corpet, de Francesc Tur, que inicialment es trobava al carrer de la Mare de Déu, posteriorment passà al carrer d’Anníbal i, finalment es traslladà a s’Alamera. La Espiga Eivissenca, amb local també al carrer d’Amadeu I que després comprà la família Marí, Vadell, que passà al carrer d’Anníbal i que és l’única de totes aquestes que encara mantén avui el forn encès.

Representant de la Societat de Socors Mutus Centre Artesà

Les inquietuds socials que sempre va mostrar Castelló es fan patent en diverses actuacions que va tenir al llarg de la seua vida. Com a anècdota, en el canvi de segle, s’anunciava en els periòdics de l’època, que Castelló repartiria 100 bons entre els pobres i que al cap d’uns dies es podien canviar per un pa de 2 lliures de pes (uns 800 grams).

Va tenir diversos càrrecs en la Societat de Socors Mutus Centre Artesà, del qual en fou president quan va deixar l’alcaldia. L’entitat tenia una llarga existència de més de quaranta anys, s’havia creat el 1888. Fou elegit president quan el veterinari Francesc Verdera Riquer morí el gener de 1929. Com a president, es va entrevistar amb Francesc Moragas, que visità Ibiza l’octubre de 1930 en vistes al possible establiment de la Caixa de Pensions a Ibiza, cosa que succeí al poc temps. La Societat de Socors s’associà a la Quinta de Salut La Aliança, de la Caixa i els socis de la societat podien beneficiar-se dels avantatges de la Quinta, prèvia l’obertura d’una llibreta.

Quan en els temps últims de la II República es creà un patronat contra l’atur obrer, que era presidida per l’alcalde Vicent Colom, Castelló en fou designat vocal a proposta del president del patronat.

Regidor i alcalde d'Eivissa

El 1902 trobam que Antoni Juan Castelló ja és regidor de l’Ajuntament d’Ibiza; forma part de la comissió que ha de revisar els comptes de 1901.

Antoni Juan Castelló retornava a tenir un càrrec executiu a l’Ajuntament d’Ibiza l’1 d’octubre de 1923, quan el governador militar d’Ibiza reuní el consistori d’acord amb un reial decret del directori militar encapçalat per Primo de Rivera; va destituir els regidors elegits democràticament. El coronel Salgado havia convocat els regidors per comunicar que havien estat desposseïts del càrrec. La sessió se celebrà a porta tancada i únicament pogueren entrar a la sala de plens els regidors i els vocals associats convocats. El catorze regidors foren destituïts, encapçalats per l’alcalde Joan Verdera Tur i abandonaren la sala amb gran expectació del nombrós públic que, com no podia entrar, es quedà a la plaça, on hi havia també algun membre de la Guàrdia Civil, expectant. Mentre que a l’interior es constituïa el nou consistori amb els 14 vocals associats, entre els quals es trobava Antoni Juan Castelló. Sotmès a votació l’elecció d’alcalde, resultà elegit Francesc Medina. Per sorteig foren designats, entre els majors contribuents, els catorze vocals associats per substituir als que havien estat designats regidors. Castelló fou assignat a la comissió d’obres.

Al poc temps, Castelló fou elegit síndic de l’Ajuntament. El síndic era la persona encarregada de defensar els interessos de l’Ajuntament i el representava davant dels òrgans judicials.

Quan el mes d’abril de 1925 va dimitir Francesc Medina Puig del càrrec d’alcalde, es va sotmetre a votació el nom del nou alcalde. Resultà elegit Castelló amb nou vots, Eugeni Bonet Riera n’obtengué cinc i hi hagué un vot en blanc.

Una de les primeres actuacions de Castelló com a alcalde fou la compra del solar que s’havia de destinar a escola graduada, a l’Hort del Bisbe; s’escripturà, però com que no hi havia consignació econòmica, s’acordà que es pagaria el primer de juliol de l’exercici econòmic de 1926. Per aconseguir aquest ajornament, s’hagué de reunir amb els propietaris i davant les dificultats de l’Ajuntament, cal apuntar que el comerciant Josep Costa Torres, Pep Fèlix, manifestà que estava disposat a cedir el seu solar gratuïtament, davant la necessitat de poder disposar d’una escola graduada. En el plenari d’octubre (1925) i d’acord amb els estatuts municipals, l’alcalde Castelló, proposà que els impostos que cobrava l’Ajuntament pels drets d’inspecció sanitària sobre el peix es destinassin a la construcció de l’escola graduada. Aquestos drets pujaven unes 6.000 pessetes anuals. El regidor i mestre del pòsit de pescadors, Antoni Albert es mostrà indignat i proposà que fos l’impost sobre les cèdules d’inquilinat el que es dedicàs a aquesta finalitat. La proposta d’Albert fou derrotada i ell abandonà el plenari tot irat, encara que poc després tornà al seu escó.

El problema de les aigües

Des de començament del segle XX, un dels problemes més importants que tenia l’Ajuntament era el de subministrament d’aigües, que no s’havia resolt de manera definitiva.

Es creà una companyia i davant del dèficit de l’Ajuntament, es tragueren a la venda accions d’aquesta companyia. Tenia el nom d’Aigües Potables d’Ibiza. Quan Medina va prendre possessió de l’alcaldia hi havia subscrites únicament unes 700 accions, totalment insuficients per poder dur endavant les obres de conducció de les aigües des dels diferents naixements. Fins i tot se celebraren reunions al Teatre Pereira per animar futurs subscriptors, amb la participació d’un enginyer de l’empresa i la sempre decidida actuació de Bartomeu de Roselló, que des de feia anys propagava la necessitat d’una concreta actuació en aquest tema.

Mentre es resolia el problema de manca d’aigua suficient, es considerà necessari canviar la canonada que procedia del pou de sa Joveria, que podia aportar dues tones hora, però com que la canonada era de fang i es trobava en mal estat, s’acordà canviar-la per una de metall. També s’aprovà el projecte de canonada metàl·lica des de Sant Rafel; l’informe de l’ajudant d’obres públiques Martí Guasp deia que la canonada era molt superficial i que una simple arada podia danyar-la. També deia que en el Segon Pont hi havia un sifó que calia eliminar. Proposava que la canonada anàs paral·lela a la carretera i, finalment, es demanava al capità general adossar una canonada a la murada per poder subministrar Dalt Vila, canonada que existí, a la zona del Portal Nou, fins als anys vuitanta.

El Col·legi de Segona Ensenyança passava també per moltes dificultats ja que els seus estudis no es trobaven homologats; per facilitar les coses, Joan Tur Bonet, Solalles, renuncià a la direcció. Calia tenir un llicenciat en ciències i un altre en lletres. L’alcalde s’entrevistà amb Josep Tur Vidal i amb Manuel Sorà perquè acceptassin les respectives places. Tur s’incorporà posteriorment, però amb Joaquín Abeger, pogué tenir el claustre mínim adient. També s’aprovà un nou reglament i el 1926 va poder obrir el col·legi de manera interina.

Banda de música

Els prolegòmens de la Banda de Música es deuen a l’alcalde Medina, però realment la banda es creà quan ja era alcalde Antoni Juan Castelló. Un grup de components de la Rondalla La Lira de Plata que començà les actuacions cap a l’any 1914, entre els quals hi havia Victorí Planells i Manuel Verdera, i davant de l’absència de música per trasllat de la banda militar, acordaren crear una banda de música i amb aquesta finalitat crearen el grup La Estudiantina, que va dirigir Vicent Mayans, i el cor, el seu germà Joan, que donaren alguns concerts a llocs com el Casino, l’Alhambra o el Pereira amb la finalitat de recaptar fons per a l’adquisició dels instruments. L’Ajuntament, sota l’alcaldia de Castelló, fomentà la idea i aviat assumí l’escola de música i la banda com una cosa de l’Ajuntament.

El 1930 l’Ajuntament va subhastar uns petits solars sobrants del carrer de sa Xeringa i d’Antoni Palau. En aquell moment, Cèsar Puget Riquer començava a aixecar l’edifici del carrer de les Farmàcies que feia cantonada amb el carrer del Mar i amb el de la Xeringa. Ell comprà una part del sobrant de la via pública i l’altre tros el comprà Castelló per mantenir l’alineació del carrer. Fou en aquest moment quan aixecà un pis amb una elegant tribuna.

En el plenari del 3 de març de 1926 el governador de les Balears acceptà la renúncia de Castelló. Interinament assumí l’alcaldia Pere Matutes fins que el 20 de març, sotmesa a votació l’alcaldia, va recaure a favor de Vicent Pereyra Morante, militar, amb dotze vots favorables i un en blanc.

Antoni Juan Castelló va morir el maig de 1964. Els últims anys havia passat a viure a un xalet que havia aixecat a l’avinguda d’Espanya, vora l’Hospital Insular.

Un germà de Castelló que també excel·lí en la societat d’aquell temps fou Salvador Juan Castelló que, entre altres càrrecs, fou designat el 1925 president del consell d’administració de Llum i Energia, la segona empresa d’electricitat que es creà a Ibiza; als pocs anys fou adquirida per Abel Matutes. Castelló alternà aquest càrrec amb el d’administrador de l’Hospital Provincial. Fou també president de la societat de balls La Lira i president de la societat Amor Mío, dedicada també als balls. A partir de 1930 també fou cap de l’ambulància de la Creu Roja.

Un altre germà Castelló, Llorenç, fou membre destacat i després president de la societat obrera El Compañerismo, que agrupava els obrers de la construcció, el que coneixem com a picapedrers. Quan l’agost de 1931 es creà la comissió organitzadora de l’Agrupació Socialista d’Ibiza. Llorenç J. Castelló en fou vocal.

Suscríbete para seguir leyendo