Garrotada d’un vicecònsol al fill d’un mestre d'aixa per diferències polítiques

Segons descripció d’Artur Pérez-Cabrero a la seua guia del turista, la primera d’aquestes característiques editada a les Pitiusas, els eivissencs no érem gaire de la política: «Demócratas de verdad, no adulan á los poderosos y con frecuencia se ven, en tertulias y cafés, formando grupos de amigos, ricos con pobres, señores y obreros, soldados y clérigos. No hay clases, y si las hay no se distinguen. Lo que divide al vecindario, con algun apasionamiento, son las elecciones (…). Pocos son los “neutros” en Ibiza, cuando se trata de política local. En cuanto á política general...no creen en nada...». El cert, però, és que les tímides idees liberals que portaren les primeres constitucions del segle XIX varen ser motiu d’encesos debats i alguna brega entre vesins i coneguts. Si ja havia passat durant el Trienni Liberal (1820-1823), quan es va aplicar la Constitució de 1812, un dels signants de la qual fou el diputat eivissenc Josep Ribes, un altre Josep Ribes àlies Navarro, seria anys després el protagonista d’una baralla a la Marina per mor dels nous i breus aires liberals que es varen viure a l’Estat després de la mort de l’infaust Fernando VII i durant la minoria d’edat d’Isabel II. Cristina, la reina governadora i mare de la criatura, representava les esperances d’un nou període després de la bota absolutista que havia representat el seu marit i davant l’amenaça que representaven els carlins, que volien ocupar el tron. Espanya vivia la primera guerra carlina.

L'Eivissa de 1834

L’any va començar fent-se efectiu el nomenament dels càrrecs públics que havien de regir l’Ajuntament d’Ibiza. De la terna formada per Joan Palau, Antoni Arroyos i Ignasi Riera Tur va ser elegit aquest darrer com a regidor primer del braç major.

Poc després seria nomenat batle i corregidor Andreu Hore i Garcia. Com a màxima autoritat municipal, Hore era també president de la Junta Local de Sanitat. Vaixells de nacionalitats diverses i procedents de diferents ports continuaven entrant i sortint del d’Ibiza i les notícies de noves epidèmies arreu del món condicionaven l’activitat del port i portaven de cap les autoritats sanitàries.

Un mort i una epidèmia

La vida, especialment al raval de la Marina, continuava comercialment activa, amb cafès com el d’en Guevara, mentre una epidèmia de còlera morbo atacava diferents punts de la península. Per això, quan el matí del 9 d’agost va morir de manera sobtada el mariner Vicent Ferrer, membre de la tripulació de la pollacra goleta ‘San Blas’ de matrícula d’Almeria i procedent de Maó, el capità de la qual era Josep Navarro de 40 anys, es va encendre l’alarma. L’home havia mort sense presentar cap símptoma previ i abans del decès se li havia donat al vaixell entrada al port, que a més de la tripulació portava un passatger, Juan de Dios G., cunyat del capità. El cadàver va ser portat a l’illot des Botafoc perquè fos reconegut pels facultatius, que aleshores eren Jaume Ferrer i Josep Arabí i que «… desde alguna distancia bieron y observaron en cuanto fué posible el cadaver...». La Junta de Sanitat va acordar vigilar el vaixell i que un facultatiu visitàs diàriament la tripulació així com altres mesures com ara prendre declaració a tothom. Els mariners eren:

Domingo Ferrer, de 44 anys. Eivissenc i resident a Almeria.

Juan i Francisco Pérez, de 34 i 10 anys respectivament. Vesins d’Almeria.

Antoni Valverde, de 37 anys. Eivissenc i resident a Almeria.

Juan i Jerónimo Vilches, de 33 i 20 anys respectivament. Vesins d’Almeria.

Juan Miguel i Antonio Navarro, de 14 i 9 anys. Vesins d’Almeria. Molt probablement fills del capità.

El patró no va acceptar les mesures de la Junta Local de Sanitat i es va estimar més partir novament cap a Maó.

El primer teatre públic

Aquell 1834 també va ser l’any que des de l’Ajuntament de la ciutat es va impulsar el primer teatre públic d’Ibiza, tal com vàrem contar en un article anterior. El permís, demanat el 20 de juny de 1834, arribaria també aquell estiu i el teatre seria el de Sa Quartera a l’actual plaça del Sol a Dalt Vila. La carta de la Subdelegació principal de Foment de les Illes Balears estava signada a Palma per Guillem Moragues amb data de 4 de juliol:

«Autorizo á V.S. para que pueda dar bayles y otras funciones publicas en el edificio lladamo la Cuartera propio de la Ciudad (…) para mejorar sin gravamen del publico un edificio que nada produce, ni dá en el dia la menor utilidad...».

L’espai tendria un cafè i un saló de ball i es va inaugurar el 27 d’abril de 1835. La data triada va ser l’aniversari de la reina governadora Maria Cristina. Curiosament, el nom d’aquesta reina i el que ella aleshores representava -ja s’encarregaria després de desviar-se per altres camins menys honorables- va ser l’excusa que desencadenà la garrotada de la història que contam avui.

Una recepta

D’aquell any conservam un document, un petit tresor, on es recull com els nostres avis feien vinagre. La recepta està escrita en català, perquè era la llengüa que parlaven els eivissencs encara que els documents oficials haguessin d’estar redactats obligatòriament en castellà. Al dors, una anotació: ‘Francesca Tur, viuda, 61 anys, recibia la limosna del antecesor.’ La recepta:

‘Posaran los Canti(r)s de Aygua a(m)b una Bota y un Peu o cabas gran de Rayms espremit o Pramsats y una Lliura o dos de juliver(t) tendra; y una lliura de flo(r) de sauch -saüc- tendra o seca. Y un canti(r) de vinagre. Y al cap de un mes tindran Cen(t) y un canti(r)s de Vinagre’.

Obres

També va ser aquell any temps d’obres a diferents carrers de la ciutat i el seu raval, com ara el de sa Carrossa a Dalt Vila «...que es de las de más transito de la Ciudad...», per evitar la seua obstrucció. El pressupost era de 4.200 rals.

En el carrer de Sant Tomàs (avui Penya) s’havia d’aixecar una paret que havia caigut i que arribava a l’escala de pedra «… para evitar el eminente riesgo que sin ella hay de que de noche y aun de dia (…) caigan los que transiten en los solares que estan demolidos...». L’obra tenia un pressupost de 2.000 rals.

La reparació de les parets de la pujada a la Catedral des de la casa del canonge Ferrer fins a la Portella, per evitar que s’enfonsàs el carrer tendria un cost de 200 rals.

La inversió més alta estava prevista per al carrer de la Bomba, a la Marina. Tal com va recollir l’Arxiduc, aquest carrer arribava fins a la torre del Mar, des d’on es vigilava i controlava l’entrada dels vaixells al port. L’obra havia de consistir a aixecar, fins a la casa de la Consigna al final del moll, un mur amb pedres grosses i a un palm per sobre el nivell de l’aigua i damunt una paret «… á cal y canto de seis palmos de ancho y diez de alto...». L’import de l’obra ascendiria a 16.000 rals.

L'Estatut Reial

El 1834 va ser també el de l’aprovació de l’Estatut Reial, publicat a la Gaceta de Madrid (avui BOE) el 16 d’abril. Amb ell es pretenia tenir contents tant a liberals com a conservadors i tot i que atorgava poques llibertats va suposar la desaparició de la monarquia absoluta, restringint de manera tímida els seus drets il·limitats. La norma només va estar vigent dos anys, quan a causa d’una nova revolta es va reinstaurar la Constitució de 1812 fins a la promulgació un any després d’una nova constitució, la de 1837. Duraven poc al segle XIX.

Els fets: una garrotada durant una vetlada

El primer de juliol de 1834, el mestre d’aixa Josep Verdera, vesí del raval de la Marina, de 57 anys, es va presentar davant la justícia per denunciar que el vespre abans, entre les 9 i les 10 del vespre, trobant-se reunits el seu fill Manuel, Josep Tur Cirials, Jaume Joan i Martí Joan a l’apotecaria del farmacèutic Joan Tur Boto «… cantando varias coplas en loor a nuestra inmortal Reyna Gobernadora, y al pronunciar dicho su hijo el nombre de Cristina sintió que le dieron un garrotaso en el brazo derecho que se lo estropearon malamente, y volviendose (h)acia al que le habia dado conosieron aunque ya hiva (h)uyendo que era Dn. Jose Ribas...». Automàticament, com era habitual, el governador va signar un ofici manant en un primer moment l’arrest domiciliari i després l’empresonament de Ribes a les reials presons i l’embargament dels seus béns, tot i que tal com va respondre la dona de l’acusat, ja tenien les propietats embargades per disposició del Tribunal de Cruzada. Ribes era el vicecònsol de França a l’illa, però això no li va estalviar la presó.

Cal dir que diversos bans policials prohibien «… todo insulto, canciones, vitores y boces de cualquiera naturaleza que sean capaces de alarmar, perturbar la tranquilidad publica y causar algun desorden, comprendiendo ó estendiendose la prohibición á la lectura de papeles publicos en alta voz...».

Els cirurgians

Josep Arabí i Joan Soler varen atendre el jove Verdera i varen declarar que «...le hallaron una contusion en el tercio inferior y parte esterna del brazo derecho la misma (...), unico daño que le hallaron...».

Els testimonis

Josep Tur Cirials va declarar que quan Manel Verdera va cridar ‘Viva Cristina’, un home que passava per allà (devia ser una de les habituals tertúlies que es feien a les apotecaries, botigues i cafès de la Marina), que era Josep Ribes, li va donar una garrotada al jove i va arrencar a córrer.

Jaume Juan i Martí Joan varen declarar exactament el mateix, amb les mateixes paraules, assegurant tots que ‘havia sentido bastante’ el colp que havia rebut.

Vicent Gota-redona Mungó, Francesc Ferrer, Vicent Roig i Manuel Tur també varen ratificar el relat de la garrotada, concretant més l’hora: cap a les 9 i mitja de la nit. Pere Matutes, un altre testimoni dels fets, no va poder presentar-se a declarar per trobar-se malalt.

La víctima de la garrotada

Va ratificar els fets contats pel pare i afegí que a causa del colp es va desmaiar i «… cayo en el suelo del que pudo levantarse al momento y se fue á su casa á dar cuenta á su Padre...». Al lloc també es trobaven algunes dones de les quals no pogué dir el nom perquè no les coneixia «...por no haver fijado atencion».

L'acusat

Josep Ribes Navarro era nascut i resident a Vila, tenia 49 anys i estava casat amb Antonina Tur. Persona de l’antic règim, va contestar afirmativament a la pregunta que sempre es feia als acusats sobre si sabien la causa de la seua detenció, a la qual gairebé tothom contestava que no. Va respondre que suposava que seria a causa d’alguna «...calumnia de los enemigos del orden de esta ysla...». Com veim, el concepte de gent d’ordre per definir determinades persones i maneres de pensar ja s’emprava fa dos segles, tot i que l’expressió va sorprendre al fiscal: «… ¿Que es esto de enemigos del orden dije a mis solas?...».

Ribes va declarar que a les hores dels fets ell es trobava passejant per la murada de Sant Domingo -costum ben habitual aleshores- amb altres persones, que li ‘semblava’ eren Joan Tur, menor, Simó Planells, Andreu Coll i altres que no tenia present, i que després alguns es varen retirar a ca seua i altres es varen asseure a prendre el fresc en el muret o banc de pedra que hi havia davant l’església del Convent.

Cap a les 9 del vespre, Andreu Coll es va acomiadar i Josep Ribes li va dir que l’acompanyaria fins a la Marina, aprofitant que havia d’anar a casa de Vicent Oliver. Al domicili del tal Oliver la criada els hi va dir que no hi era i Ribes va marxar a ca seua, segons ell.

De camí a casa va passar tot: «… que habiendo dado unos pasos mas alla de la botica del farmaceutico Don Joan Tur Boto un peloton de Muchachos que habia alli parados y otros que venian (h)acia el declarante rompieron en una confucion de gritos sin pronunciar palabra alguna como lo hacen desde los ultimos bandos que se han publicado p(o)r las Autoridades de esta Ysla pro(h)ibiendo los insultos, q(u)e ya ha sufrido otras veces el q(u)e habla el que habla, el nombrado Don Joan Tur, su hermano Don Josep, Don Vicent Oliver, y otros muchos q(u)e seria largo referir y no pudiendo sufrir tan estraordinaria burla dio un palo á uno de los Muchachos que la hacian y habiendo callado todos y (h)uido algunos de ellos se retiró el declarante á su casa...».

Al cap d’una hora el batle del barri de la Marina es va presentar a ca seua i li va dir que per ordre del governador quedava en arrest domiciliari i «… como dicho Alcalde encontró la puerta de la calle serrada -cosa que no era habitual- dio muchos golpes para que la habriesen lo que dio motivo para q(u)e Don Vicent i Don Jose Gotarredona viniesen para saber la novedad ...».

El batle de la Marina es va tornar a presentar al cap d’una estona quan, segons Ribes, els visitants ja estaven a punt de marxar, assegurant que portava ordre del governador d’emportar-se’ls tots a la presó per reunió sospitosa. Els assistents li varen contestar que «… malamente podria traer semejante orden quando nadie tenia noticia de aquella que el llamava reunion sospechosa...». El batle va marxar, però va deixar dos guàrdies a la porta i va tornar amb una ordre per tal que tant Ribes com els acompanyants el seguisssin i els va conduir al pati de la presó on varen estar fins a l’endemà, quan els vesins de Ribes varen poder marxar, però no ell.

L’acusat va negar que la garrotada fos a causa d’haver dit el jove Verdera ‘Viva Cristina’ perquè segons ell no havia pronunciat cap paraula «… ni aun silaba alguna pues solo consistia su confusa griteria en el momento de pasar el declarante por entre ellos en una á prolongada y aspirada en tono de burla...».

Tot seguit l’acusat va insinuar que les persones que havien declarat contra ell podien estar comprades o ser enemigues «… de quantas personas no coinsiden con sus ideas rebolucionarias...». Ser liberal o defensar la vigent Constitució era considerat revolucionari.

Quan se li va demanar com era que havia donat una garrotada a l’al·lot si no havia pronunciat cap paraula i, per tant, no l’havien pogut ofendre, Ribes va repetir que sí que va ser insultat i a sobre ho havien fet els mateixos al·lots amb els quals ja havia tengut un enfrontament la nit de Sant Pere. Fins i tot havien hagut d’intervenir unes dones: «... viendo unas mugeres aquel escandalo y que el declarante les amenazó ellas mismas les gritaron que callasen y otro tanto (h)á susedido con otras muchas personas á quienes todos los dias insultan y aun al mismo Gobierno con los repetidos gritos de Viva la Constitucion y muere el que no la quiera.»

Segons ell, Manuel Verdera ja havia insultat abans en repetides ocasions a un honorable vesí, la dona del qual es va queixar a sa mare i per aquesta causa «… produjo que fuese despresiada de los padres del malcriado muchaco y repetidos los insultos por este que obligó al agraviado á quejarse formalmente.»

Un mes després, el 3 de juliol, Ribes, que es declarava pobre per tenir els seus béns embargats, demanava poder continuar pres, però a ca seua ‘o bien bajo fianza carcelera’ atès que feia molta falta a casa. Aquest era un recurs emprat sovint quan els presos tenien familiars a càrrec seu. El seu procurador i defensor era Nicolau Cundaro.

Pocs dies després va presentar una nova instància informant que no podia assumir el pagament de la fiança que se li exigia i tornava a insistir en la falta que feia a ca seua perquè havia d’atendre la seua nombrosa família. Cal esmentar que menciona l’hora amb els quarts «...a los tres quartos para las doce del dia de ayer se me notificó ...».

El fiscal no es va oposar al seu trasllat al domicili familiar i a continuació es varen citar testimonis que ratificassin la pobresa de l’acusat, cosa que varen fer diferents vesins com ara Josep Tur Gota-redona, Lluís Oliver o Simó Planells. La justícia li va reconèixer oficialment l’estatus de pobre.

L'acusació

El fiscal acusà Ribes de cometre un «… delito que clama por pronto eficas y exemplar castigo, para que contenga á los demas (...) y no haya segundo caso...». Considerava necessari un càstig exemplar per si a l’illa hi havia més persones que pensassin com ell «… si hay facciosos miserables en la Ysla, se abstengan por temor, quando no por la razon y la justicia de manifestarnos su opinion y mucho menos de atentar contra el Govierno...».

Argumentà que si era cert que el jove Verdera i els seus acompanyants estaven cantant cançons de suport al que en aquell moment representava la reina Isabel i la regent Maria Cristina, és a dir les idees liberals, volia dir que Ribes estava en contra del govern i les seues idees eren les absolutistes: «…Luego don Jose Ribas es enemigo del Gobierno. Asi es que lo demostro con obras dando el palo al Verdera al tiempo de victorear á la Restauradora de las Libertades Patrias y leyes antiguas, por rebolucionarios tiene el Ribas (…) a los que con sus canciones manifiestan ser adictos al Legitimo Govierno...».

Quant al fet que segons l’acusat els joves no varen dir res i només varen cridar, argumentà que només es pot insultar de paraula, per escrit, per obres, senyes «… calicaturas, pinturas, gestos ó remedos...».

Segons l’acusació, el vicecònsol mereixia un càstig superior a l’arrest domiciliari. Ara bé, no s’oposava a què Ribes passàs a ca seua si presentava un fiador.

Reiterava el fiscal que considerant-se insultat davant el ‘Viva Cristina’ significava que es declarava enemic de «...las nuevas instituciones y libertades (…) y con ello se ha (h)echo indicno de corresponder á una Nacion cuyas libertades y Govierno odia ...».

Acabava demanant que l’escrivà, auxiliat d’un o més agutzils del jutjat, anassin a la casa de Ribes «… y vea de (h)allanarla hasta encontrar el palo que usaba el Ribas...» i que una vegada trobat es dibuixàs i s’afegís a la causa com a prova. Així es va fer i així el podem mostrar.

La defensa

Nicolau Cundaro va destacar que l’al·lot ja es trobava completament curat de l’agressió i aquesta era l’única falta imputable a Josep Ribes. El procurador afirmà que l’acusat no li volia fer mal perquè li va pegar amb la part més prima del garrot «…pudiendolo haver hecho con la opuesta...». També argumentava que no es podia dir que hagués pigat la garrotada a causa dels vives a la reina perquè «… en el acto de dar el palo no esprezó por que lo hacia...». El que ell preguntava és què feien un grup d’al·lots a aquelles hores de la nit alborotant i insultant els vianants.

El defensor considerava també que aquestes cançons no es deien per lloar a la reina -cosa certa- sinó per insultar i provocar a les persones d’ordre «… con el fin de cubrir con este velo los insultos que se hacen a los vecinos honrrados...». Per a ell, es tractava de «… turbas de muchachos asalariados acaso para ello, é instigados por gentes demasiado conosidas, alternando las mismas canciones con otras sumamente inmorales...». Cundaro dubtava que ho fessin per ardor monàrquic sinó per liar-la, perquè «... Hasta el presente se ignora que S.M. haya variado la forma de gobierno, antes por lo contrario se sabe que aseguró no lo haria. A que biene pues prodigar vitores a la Constitucion abolida y cantar que muera el que no la quiere? No es esto un insulto directo al mismo Gobierno? No es por ventura desear y pribar de hecho con tales boces á S.M. de parte de su Soberania y poder? No es atentar abiertamente contra la misma sacar en publico la Lapida de la Constitucion, adornarla con luces, (...) y Celebrar el hecho con iluminacion y colgaduras? ...».

És curiós que el procurador faci referència també al fet que des de l’abril es produïen a la ciutat aldarulls de tota mena perquè havia set en aquell mes quan es va aprovar l’Estatut Reial com dèiem abans, tot i que ell menciona més amunt la ‘Constitució abolida’, que és la de 1812: «… desde ultimos del mes de Abril no se oie otra cosa en esta poblacion que vivas a la Constitucion acompañados de canciones en igual forma que si estubiese restablecida; lo es igualmente que varias personas pacificas han sido insultadas de palabra y de obra Y que remedio encontraron (…)? Que castigos han sufrido los autores de tales delitos? ...».

Negava també l’acusació del fiscal quan aquest afirmava que el seu client era «… enemigo del Gobierno y que no coincide con las ideas de los adictos a la legitimidad del Trono.

Assenyalava també, amb noms i llinatges, qui eren els instigadors dels al·lots, alguns dels quals encara no tenien l’edat per declarar com a testimonis en una causa criminal. Dos d’ells eren Vicent Gota-redona Mungó i Francesc Ferrer: «… son otros de los que mas se distinguen dirigiendo las turbas de los muchachos probocadores, reuniendolas según les conbiene y distribuiendo entre ellos dadivas, especialmente Mungó en terminos que es llamado por aquellos su maestro, su capitan y su general.»

A final de juliol, quan Josep Ribes ja portava prop d’un mes detingut, el corregidor de lletres i assessor interí de les Pitiusas Andreu Hore i Garcia va dictar aute: segons ell havia resultat plenament justificat el que se li imputava i no s’havia presentat cap prova que atenuàs o justificàs el delicte i se’l condemnava a pagar totes les costes i despeses per la curació del jove Manuel Verdera i a dos anys de confinament a Menorca.

La causa va arribar a la reial audiència de Mallorca, que en data 7 d’agost va fallar que el procediment era nul per un defecte de forma: ningú havia informat l’acusat que no estava obligat a declarar contra si mateix «… privilegio concedido por la ley á las Islas Baleares ...». L’expedient s’havia de tornar a l’assessor perquè refès la confessió de Ribes, però ell es va ratificar en tot el que havia dit sense esmenar res.

L’expedient es va tornar a enviar a la reial audiència mentre Josep Ribes continuava pres. Passaren els mesos i el 23 de desembre la reial audiència de Mallorca va condemnar a Josep Ribes a pagar les costes i la curació de Manel Verdera amb l’advertiment «… que si alguna vez se viese insultado no tome la justicia por sus manos...». També hi havia un avís per al corregidor i assessor d’Ibiza per part del jutge mallorquí Joan Antoni Perelló i Pou i va ser que procuràs evitar que s’insultàs i provocàs a cap vesí «… no permitiendo se de lugar á que por este ni por qualquier otro medio pueda alterarse en lo mas minimo la tranquilidad publica...». Fins al 2 de gener de 1835 no es va decretar que Ribes fos alliberat. Feia 10 dies de la sentència, havia passat Nadal i ell havia passat 6 mesos pres.

Suscríbete para seguir leyendo