A primers de juliol embarquem al petit poble canadenc de Mulgrave en el trencagels ‘Polar Prince’, de 80 metres de eslora. Tenim al davant gairebé vuit setmanes d’expedició a l’Àrtic canadenc, fins a finals del mes d’agost. Com totes les expedicions del projecte «Pristine Seas» de National Geographic, amb la nostra feina busquem inspirar per a una major protecció marina al país i a la regió que visitem, i amb això beneficiar les poblacions locals, a través dels millors resultats per a la pesca artesanal i per al turisme, fonamentalment. I alhora transmetre la necessitat de preservar el patrimoni natural marí amenaçat a tot el planeta.
Aquesta vegada l’objectiu és la creació de set grans àrees marines protegides des de la costa de la península del Labrador fins a dins de l’enorme badia de Hudson, dins la qual hi cabria la península Ibèrica.
Hem passat les dues primeres setmanes bussejant per prendre múltiples dades científiques i milers d’imatges a l’espectacular Parc Nacional de Torngat. Un paratge molt remot de 7.500 quilòmetres quadrats. Aquest parc és a l’extrem nord-est de la península del Labrador, que té més del doble de superfície que la península Ibèrica i, tanmateix, una població de tan sols 150.000 persones. Així, Torngat i la península del Labrador,semblen indrets gairebé deserts. L’única manera d’arribar-hi és per mar o en helicòpter. I quan ho fas, tens el privilegi de respirar i admirar la natura en estat pur. És d’aquells pocs llocs que queden al planeta on no s’observa la petjada de l’home.
- Parc Nacional de Torngat, bussejant entre óssos: Hem passat pràcticament tot el temps dins del fiord de Natxvak, a resguard de l’oceà i amb bones condicions per bussejar. Això sí, amb l’aigua a zero graus, cosa que ens obliga a vestir-nos amb equip molt pesat per aguantar les baixes temperatures.
Aquestes condicions extremes ja les esperàvem. El que no imaginàvem és que els óssos condicionarien les nostres operacions de busseig. És tal la seva abundància que més d’un dia ens han obligat a canviar les zones de busseig.
En una ocasió em vaig dedicar a comptar-los i a dos quarts de dotze del matí ja havíem albirat 25 óssos polars. Per aquest motiu la rutina de cada matí és que surten els «bear guards» («guarda óssos», certificats pel Govern canadenc) que recorren les immediacions de la costa on estem fondejats per localitzar-los. A l’hora de bussejar sempre ve un «guarda ós» armat a la zòdiac amb nosaltres i abans de saltar a l’aigua tornem a revisar la costa immediata. No tenen dubte que, si un ós ens veu, saltarà a l’aigua i vindrà per nosaltres, ja que són excel·lents nedadors i bons bussejadors capaços de fer preses sota l’aigua. I és evident que està fora dels plans de l’expedició fer un sol tret, ni ferir cap ós.
Sota la superfície ens sorprèn la vida submarina per la seva riquesa, diversitat i colorit. Tenint en compte que aquesta zona fins fa uns 15.000 anys estava coberta pel gel perpetu. El que implica una gairebé absència de llum i per això molt poques oportunitats per a la vida. En gran part aquesta riquesa es deu a aquestes aigües carregades de nutrients. Amb sorpresa i incredulitat veiem els inuit que ens acompanyen a pescar amb facilitat en minuts i sense esquer moltes i grans truites àrtiques de fins a sis quilos de pes que neden a la riba.
- Per què hem de protegir l’oceà: Durant segles els oceans han estat molt importants per a l’ésser humà, sobretot com a font d’aliment. Hem arribat a l’època actual extraient recursos de mars i oceans sense gairebé preocupar-nos pel futur i ara ens adonem que el mitjà marí està sobreexplotat i contaminat. Estem transformant la seva composició química afegint ingents quantitats de CO2 i l’estem sobreescalfant.
Tot això és una actuació gens intel·ligent ja que si hi ha vida en aquest planeta és perquè tenim aigua, i per això hem de preservar la integritat dels oceans del món. Precisem que estiguin sans ja que regulen el clima i ens aporten l’oxigen perquè puguem viure; en definitiva, la nostra vida i la de generacions futures depèn d’ells. La salut dels oceans és la nostra salut.
- Envoltats de gel: Deixem amb pena el meravellós Parc Nacional de Torngat i al davant tenim quatre dies de navegació cap al nord, el nostre destí és Churchill, a la badia de Hudson.
Al segon dia, ja naveguem entre icebergs i bufa un vent gelador, és el pur paisatge àrtic. Aquesta brisa gèlida ens recorda la importantíssima funció que el pol nord juga refrescant l’hemisferi nord. No obstant això, aquest aire condicionat natural ja no funciona tan bé i les seves conseqüències ja les estem notant en l’asfixiant estiu que estem vivint.
Per això la sensació que tenim és agredolça. De felicitat pel privilegi de contemplar aquest paisatge imponent, i de tristesa perquè sabem que el gel de l’Àrtic és en extinció i per a l’any 2035 haurà desaparegut en les prediccions més pessimistes que són les que s’estan apropant més a allò que ja està passant al planeta.
Si ens queda una mica de sentit comú hem de prendre’ns molt seriosament el problema de l’escalfament global. Fa dècades que s’adverteix des de la comunitat científica però fins avui la nostra reacció com a societat per resoldre el problema és molt lenta.
- La urgència de salvaguardar l’Àrtic: Des que vam salpar fa setmanes no hem vist ni un sol vaixell ni un avió, degut a que l’activitat humana en aquest remot indret és pràcticament nul·la. Per què llavors cal protegir-lo?
És molt important establir àrees marines protegides a les regions gelades ja que totes les previsions indiquen que en les properes dècades a causa de la progressiva desaparició del gel, proliferaran noves rutes de navegació, projectes per instal·lar explotacions mineres i petrolieres… I amb ells arribaran més gent, més pobles i ciutats. Si afegim impactes al ja de per si sol gravíssim que és la pujada de la temperatura, l’escenari al qual s’enfronten ecosistemes i espècies és molt preocupant.
Personalment crec que hem de protegir els animals àrtics de la demanda que hi ha d’ells. El tràfic d’animals comercia amb espècies àrtiques capturant belugues, orques, morses, etc. per ser exhibits a les nostres ciutats. Ni l’educació ni la investigació justifiquen el maltractament animal.
- Churchill, paradís de les belugues: L’endemà ens trobem a l’albada a la badia de Churchill envoltats de desenes de belugues que neden al voltant del nostre vaixell a les aigües marrons de la badia. A les seves aigües someres troben un lloc segur per reproduir-se i protegir-se del seu principal depredador, les orques. En aquesta zona de Hudson, es concentren les belugues atretes pels grans bancs de peix capelí, la seva principal font d’aliment. De matinada contemplem des del moll fascinats l’aurora boreal i les belugues flotant adormides en superfície. És un d’aquests moments màgics de l’expedició.
A més aquesta localitat és coneguda com la capital mundial dels óssos polars per la seva elevada densitat. I ens donen instruccions de moure’ns només pels carrers principals i en grups de tres o més.
Churchill s’ha convertit en destinació per a turisme d’observació d’aquests animals. Al voltant dels óssos i les belugues se sustenta l’economia local de turisme de naturalesa.
Ara a Hudson veiem molts óssos a l’aigua que s’acosten al nostre vaixell i neden al voltant del casc. Realment és un error definir l’ós polar com un mamífer terrestre ja que es desenvolupa fins i tot millor al mar que a terra. Són capaços de passar-se molt de temps a l’aigua i nedar desenes de quilòmetres i fins i tot bussejar. Hem arribat a veure un grup de tres al mig del mar a gairebé 100 quilòmetres de la costa.
- James Bay, bussejant sense visibilitat: En aquest tram de l’expedició la nostra destinació final és James Bay. Una badia d’uns 450 quilòmetres de llarg per uns 220 d’amplada, situada al sud de Hudson i que aplega nombroses illes.
Hi ha ben poques dades de com és sota l’aigua aquest lloc. Sempre és emocionant tenir la sensació d’exploració, submergir-nos en un lloc on abans encara no hi ha hagut busseig. No esperem trobar un lloc de vida exuberant ja que aquesta badia fins fa uns 8.000 anys estava sepultada sota les glaceres i el gel perpetu.
Sense llum i amb baixíssimes temperatures amb prou feines hi ha opcions per a la vida marina. Al final de l’edat del gel, es va fondre el mar gelat, les aigües es van obrir i els raigs del sol van poder travessar la superfície. La llum i nutrients són els factors principals que possibiliten la vida marina. En aquella època de desglaç van arribar els Cree, els primers humans que van ocupar aquesta regió.
A James Bay passem dies durs de busseig: amb aigua gèlida i a penes mig metre de visibilitat. A cinc metres la foscor és gairebé absoluta. A més la salinitat és baixíssima degut als milers de rius i rierols que aboquen a la badia l’aigua del desglaç carregada de matèria orgànica i d’un color marró intens fosc. L’explicació a aquestes condicions l’hem de buscar a terra, on s’estén el bosc boreal, la segona massa forestal més important del planeta després de l’Amazones. La descomposició que generen aquests boscos origina grans zones de torberes que acumulen matèria orgànica. I que és abocada al mar sense descompondre’s pels milers de rierols. L’Àrtic entre les torberes i el permafrost (la capa de sòl gelat soterrada) emmagatzema quatre vegades més que el carboni que els éssers humans hem alliberat a l’atmosfera des de l’inici de l’era industrial. Si aquest s’alliberés a l’atmosfera pel desglaç estaríem davant d’un desastre climàtic de proporcions majúscules i sense punt de retorn.
