La mostra, que es pot veure a la Sala Refectori de l’Ajuntament d’Eivissa, es divideix en tres apartats. En primer lloc, tenim una bona representació d’obres de Carloandrés, amb una desena d’obres entre les quals destaquen els paisatges i els retrats. En segon lloc tenim una bona representació de pintors eivissencs, com és el cas de Vicent Calbet, Ferrer Guasch, Marí Ribas ‘Portmany’, Arseni Pellicer, Joan Ribas Torres, Antoni Pomar, Frank El Punto, Adrián Rosa i Puget Viñas (fotografia). La tercera i última part és formada per obres d’artistes que han retratat temàtiques eivissenques i que eren gairebé desconeguts per a la majoria dels eivissencs, com Arseni Pellicer Bru, Herman Bruck, Francisco Carreño, Miquel Villà o Dorothy M. Burnet.
A aquestos últims pintors, dedicarem bona part de l’article.
Carloandrés López del Rey
El pintor més present és Carloandrés López del Rey, no debades l’exposició l’ha organitzat la fundació que porta el seu nom. Carloandrés va néixer de manera accidental a Sada, la Corunya, el 1926, encara que era fill d’una família d’origen valencià. Es formà a l’Escola d’Arts i Oficis de València i a les escoles de belles arts de San Fernando (Madrid) i Sant Carles (València). El 1948 va exposar per primera vegada a la Sala Mateu de València, tenia únicament 22 anys; aquí ja apareixien alguns dels seus gèneres preferits: el retrat, el paisatge o les natures mortes, que l’acompanyaren durant tota la vida.
El 1958 guanyà l’oposició a la càtedra de Dibuix Artístic de les escoles d’Arts i Oficis i trià la plaça de l’Escolar D’Arts Aplicades i Oficis Artístics d’Eivissa. Se sentia atret per la fama que ja tenia Eivissa entre pintors i intel·lectuals. Es jubilà com a professor el 1991 i entre els seus alumnes tenim la nòmina dels millors pintors eivissencs del moment i que han assolit gran prestigi.
Pintor metòdic i treballador incansable mostrà un gran interès pel paisatge de l’illa amb un estil acolorit i lluminós. També pintà un bon nombre de personatges de l’Eivissa del seu temps. Però mostra el seu mestratge amb els retrats de la seua família.
Exposà individualment en més de cinquanta ocasions i participà en gran nombre d’exposicions col·lectives. Morí a Eivissa el 2018, any en què l’Ajuntament d’Eivissa li concedí la Menció Honorífica especial de la Vila d'Eivissa.
En les obres de Carloandrés presents a l’exposició, es poden veure paisatges eivissencs i d’altres indrets ben interessants, que destaquen per la llum i els colors, però on es mostra la seua mestria amb els pinzells és amb escenes íntimes que solen tenir com a protagonistes les seues filles o autoretrats.
La Fundació Carloandrés
Aquesta fundació es va constituir el febrer de 2019 i és el fruit del desig del pintor Carloandrés López del Rey, de la seua viuda i dels tres fills amb la intenció de llegar a Eivissa part de la seua col·lecció de pintura i també ajudar a donar a conèixer alguns dels pintors que bé nasqueren a Eivissa o bé han passat per l’illa i dels quals Carloandrés en tenia alguna obra.
Com diu el tríptic de l’exposició, en paraules d’Andreu Carles López Seguí, president de la fundació i comissari de l’exposició: «Constitueix una mostra de la col·lecció artística llegada a la Fundació Carloandrés i al poble d’Eivissa, per l’artista i la seua família. Formada inicialment pels quadres que va llegar el pintor, la col·lecció s’ha anat enriquint amb posteriors adquisicions i donacions, que l’han anat completant. Es tracta d’un llegat de més d’un centenar d’obres on estan representats tant el fundador com molts altres pintors nadius o establerts a l’illa i que contribuïren amb la seua obra a donar-li a Eivissa l’anomenada que va assolir durant el passat segle arreu del món».
Pintors representats a l'exposició
Però el que ens interessa avui és conèixer alguns de les pintores i pintors que es mostren en l’exposició i que el seu pas per l’illa ha quedat quasi desapercebut fins avui.
Herman Bruch
Un dels autors de l’exposició que sorprèn és Herman Bruch amb l’obra ‘Carrer Conquista’, datat el 1936. Bruck era pintor i músic, nascut el 1873 a Hirschberg, Silèsia, i mort el 1951. La ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’ diu que residí algun temps del principi del segle XX a Eivissa i que cap a 1925 arribà a Mallorca i s’establí a Deià, primer, i després a Palma. Diu que sentia atracció pel paisatge i que deixà mostres del camp eivissenc a les teles que aquí havia tractat. Per la seua part, Joan Cabot diu que captà el paisatge eivissenc amb un crescut nombre de paisatges a l’oli i en aiguades.
Una nota diu que durant la seua estada a Mallorca, fou violinista de l’agrupació ‘El Parado de Valldemossa’. Com tants altres artistes, abandonà Mallorca al començament de la Guerra Civil.
El febrer de 1973 les Galeries Costa, de l’eivissenc Josep Costa Ferrer ‘Picarol’, exhibiren 16 paisatges d'Eivissa i Mallorca de Herman Bruch; llàstima no poder tenir el catàleg.
Dorothy M. Burnet
Molt poca cosa sabem d’aquesta pintora, que sembla que era de nacionalitat australiana. S’ha documentat que va tenir una llarga i fructífera residència a Eivissa. L’estiu de 1960 Diario de Ibiza anunciava que estava preparant una exposició a la Casa de Cultura de la Caixa de Pensions, a s’Alamera; la mostra s’inaugurà el 27 d’agost i es clausurà el 5 de setembre. També va participar en el XXI Saló d’Art d’Ebusus de l’estiu de 1961.
Francisco Carreño Prieto
Una altra obra destacada de l’exposició és l’obra de Francisco Carreño Prieto (Tarragona 1908–Saragossa 1993). Com a pintor es formà a València a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. Pintor avantguardista que a Madrid va entrar en contacte amb artistes com Benjamín Palencia. Després evolucionà cap al realisme social i el compromís polític. El 1933 guanyà la càtedra de dibuix de l’Institut de Xàtiva (València). Durant la Guerra Civil fou membre de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes per a la Defensa de la Cultura, entre altres activitats. Quan finalitzà la guerra, aquestes actuacions el portaren a la presó.
Fou depurat com a funcionari, però amb el temps li permeteren tornar a la docència. El novembre de 1952 el ministre d’Educació Joaquín Ruiz Giménez signava l’ordre per la qual es tancava el seu expedient de depuració, que el 1948 li va imposar la sanció de no poder sol·licitar vacants durant dos anys i la inhabilitació per a l’exercici de càrrecs directius. A partir de 1952 recuperava tots els drets professionals.
Obligat a concursar, obtengué plaça a un lloc allunyat com era en aquell moment l’Institut dEivissa. Arribà a l’illa amb la seua esposa Carmen Gómez, també professora d’història. Ràpidament s’integrà en el món cultural eivissenc; mantengué bona amistat amb Manuel Sorà, Narcís Puget Viñas, René Vuibert o Voldemar Boberman. Entre els seus alumnes, cal apuntar Adrián Rosa. Va prendre part en algunes edicions del Saló d’Art que organitzava Ebusus.
Miquel Villà
Un altre pintor ben interessant i també present a l’exposició és Miquel Villà Bassols (Barcelona 1901-1988). Villà havia visitat Eivissa abans de la Guerra Civil. L’estiu de 1931 arribava a Eivissa per primera vegada, on conegué diversos pintors estrangers i aconseguí una invitació per anar a Holanda, on passà quasi tot l’any 1933. L’inici de la Guerra Civil el va sorprendre a Eivissa i, amb dificultats, pogué tornar a Barcelona i hi retornà de forma assídua en els anys de postguerra. Era part d’aquella colla de pintors catalans que s’enamoraren de la nostra illa: Pere Pruna, Pasqual Bueno Ferrer, Josep Ballús, Domènech Farré, Josep Serra...
Villà era una persona disciplinada i constant en el treball dels seus paisatges realitzats des d’un sobri constructivisme. Tenim notícia que la tardor de 1949 va exposar a la Galeria Syra del passeig de Gràcia de Barcelona la primera mostra de paisatges eivissencs, que es repetirà durant anys en galeries de la ciutat comtal.
Anys més tard, passà a exposar a la Sala Parés de la família Maragall, al carrer de Petritxol. Cada dos estius treballava constantment el paisatge illenc. L’estiu que no venia a Eivissa, anava a algun altre indret de Catalunya com la Pobla de Segur o El Masnou. També freqüentà Altea.
Durant la seua estada a Eivissa, mantenia un contacte amb Marià Villangómez, que recordava que sempre s’allotjava a la Fonda la Marina, en el port d’Eivissa. Era un home extraordinàriament metòdic i sedentari, entrava al menjador a sopar a les nou en punt de la nit, moment que Marià aprofitava si el volia veure i quedar per alguna conversa posterior entre els dos amics.
Arturo Llopis, en un article dedicat a Laureà Barrau publicat el 1957 on afirmava que era el degà dels pintors espanyols, diu de manera circumstancial que multitud de pintors se sentiren atrets per Eivissa a partir de les visites i obres eivissenques que realitzaren Joaquín Sorolla i Santiago Rusiñol; Llopis apunta que Miquel Villà a més de pintar desenes de quadres de l’illa, també va viure una temporada a Santa Eulària des Riu. Una altra informació diu que un germà seu, Josep, exercí durant la II República de dentista a Eivissa i per aquest motiu visità per primera vegada l’illa.
Caldria que alguna institució fes un catàleg el més exhaustiu possible d’aquestos pintors que passaren per Eivissa i poder documentar la seua obra eivissenca.