En Xicu Castelló Ferrer, de mare eivissenca i pare formenterer, nasqué a Eivissa el 1964 en el si d’una família arrelada a la mar, com tantes altres de les Pitiusas. La passió per la mar que despertà des de ben petit li ve d’herència familiar, atès que els seus dos güelos foren marins: Xicu Castelló i Toni Musón, patró i maquinista, respectivament. Així com ho fou son pare, que manà l’encara avui en surada ‘Isla Ebusitana’, una goleta amb més de 165 anys d’aigua baix els seus maderos. Temps després, feu de patró a les primeres motonaus que arribaren a la línia entre Formentera i Eivissa, com la mítica ‘Joven Dolores’ o la motonau ‘Illa de Formentera’.
Els continus viatges a Formentera acompanyant son pare en el pont de la ‘Joven Dolores’ i la seva infantesa recorrent la ribera del port de Vila, on romanien amarrats els pailebots que el nostre protagonista s’aturava a contemplar, albirant com devia ser la navegació dels seus avantpassats, li feren prendre una forta afició per la mar i els vaixells, de la que temps després en feu la seva professió.
De la primera singladura a a jubilació
En Xicu Castelló inicià la seva singladura professional pels volts del 1985, tan aviat com acabà el servei militar embarcat a una patrullera, i ho feu com a mariner de la ‘Joven Dolores’ i nostramo de la nau de càrrega ‘Playa Real’ i la motonau de càrrega i passatge ‘Punta Pedrera’, que cobrien sengles rutes de cabotatge pel transport de materials d’importació, com el ciment, i d’exportació, com la sal, entre la Península i les Pitiusas. Finalitzats els dies de mar reglamentaris, el 1987 aconsegueix el títol de Patró de Cabotatge a l’Escola Nauticopesquera de Palma, i dos anys més tard aconseguiria el Patró Major de Cabotatge a la mateixa escola.
La seva estrena com a patró fou a bord de la golondrina ‘Niña’ a l’abril de 1988, i a l’octubre del mateix any assumí la patronia de l’Illa de Formentera’, en els mesos d’hivern, ja que a l’estiu manava embarcacions d’excursió com la ja esmenada ‘Niña’ o el llaüt ‘Brisa’, de l’armador Alberto Torres Ferrer. Aquesta etapa d’alternança es perllongà fins el 1991, moment en què es dedica exclusivament a la línia entre Eivissa i Formentera, com a patró de l’Illa de Formentera’ i la ‘Joven Dolores’. Unes singladures que perduraren fins la extinció de la naviliera Inserco S.L., propietària de les dues embarcacions, pels volts del 1995. Sense feina i sense oportunitats laborals que li acabessin de seduir, un dia d’hivern entrava a port la goleta ‘Princesa del Mar’ i en Xicu, segurament mogut per la connexió familiar amb la navegació a vela, s’apropà fins el moll de Llevant per agafar-li els caps d’amarrar. Dies més tard s’assabentà que hi cercaven un patró i no passaren gaires dies fins que se’n faria càrrec de la seva patronia fins l’any 2000.
Abans de recalar a la naviliera Mediterránea Pitiusa, on més anys desenvolupà la seva vida professional, manà el ‘Thetis’ i l’ ‘Ereso’ de Sercomisa, embarcacions conegudes com «ses vermelles» de l’armador Alonso Marí, una etapa dedicada a les excursions a s’Espalmador i la línia regular entre les dues illes. L’any següent ja passà a les embarcacions d’alta velocitat de la mateixa companyia, assumint el comandament del ‘Ibiza Jet’ i el ‘Tagomago Jet’. A la naviliera de Formentera, com dèiem, hi estigué més de setze anys, on manà totes les embarcacions de la naviliera, destacant, per la complexitat tècnica i el salt de qualitat que suposà tan a títol personal com per la pròpia naviliera, l’assumpció de la patronia del ‘Blau de Formentera’. El vaixell espanyol d’alta velocitat més modern de la seva classe en aquell moment. El seu prestigi i reconeixement com a professional dins la naviliera amb seu a Formentera fou tal que sempre se’l considerà una de les persones de confiança per provar i portar fins aigües pitiüses les embarcacions que la naviliera ha anat adquirint a països del nord d’Europa.
Des del 2018 fins enguany ha creuat els Freus com a capità a bord dels ferris de Trasmapi, essent aquest any l’any de publicació de la seva primera obra ‘Parlem de falutxos, balandres i pailebots’. Una obra que fa un recull de les embarcacions i els vaixells que romanien en la seva memòria, bé pel testimoni dels vells marins formenterers, bé per haver-los conegut durant la seva joventut. La investigació marítima i la protecció del patrimoni marítim pitiús és ara una de les tasques que vol dur a terme, juntament amb la dedicació plena a la seva família, i en especial, als seus nets, i reprendre aficions que durant la seva vida professional quedaren amarrades a port, esperant poder tornar a llargar amarres algun dia.
Anècdotes i vivències a bord
En preguntar-li per les anècdotes i vivències més destacables a bord, ens assegurà que després de tants anys no és fàcil quedar-se amb un fet concret. En té de tristes, alegres i d’altres que no es poden contar. Emperò, hi hagué una que recorda especialment. Fou el mateix dia que s’estrenà com a patró de l’Illa de Formentera’ quan, de nit a ca seva, li tocaren la porta demanant-li per fer un trasllat urgent a Eivissa d’un boix a qui un atac d’asma no el deixava respirar, ja que pel mal temps la llanxa ambulància no podia sortir. El repic de porta a la matinada era quelcom que li resultava familiar quan son pare havia sigut patró, i en Xicu, tot i que prudent i desconfiat d’ell mateix per la recent acceptació del govern de la nau, assumí el seu compromís i responsabilitat com a patró i vesí de Formentera, i governà la nau fins el port d’Eivissa entre el temporal de mestral i ponent. Ens conta també, entre rialles, altres anècdotes més alegres com la d’un home eivissenc que embarcà a les vuit del matí i es desembarcà a les vuit de la nit després de dormir la mona tota la jornada. I d’altres més entranyables, que ens recorden el romanticisme que suscita la navegació pels Freus, protagonitzada, en aquest cas, per un passatger alemany, que cada any feia el viatge d’anada i tornada a bord de l’Illa Pitiüsa’ per llur plaer de la navegació.
Valor social i econòmic de la línia marítima per a l'illa de Formentera
Per ell, no hi ha dubte que la tecnologia i la modernitat posada al servei de la navegació entre ambdues illes ha portat millores molt substancials, sobretot, en el cas de Formentera. Quan ho comenta, recorda els calaixos folrats de zinc per mantenir en conserva fruita i iogurts, l’esvol de mosques al voltant d’una vedella tallada a trossos, les botelles de butà, un sisens, calaixos de fruita i verdura...Efectivament, hi hagut un salt de qualitat per l’illa de Formentera, afirma. «Segurament, encetat pels primers ferris que permeteren l’entrada de camions refrigerats i mercaderies segregades, el ‘Ibiza’ i l’Espalmador’ d’Umafisa; i que ha continuat fins avui dia, en què tenim una barca cada mitja hora —i no només una—, barca a les 6.30 del matí i una per tornar a la nit, a les 22.30. Tot això està molt bé, però també s’ha de valorar el cost ecològic d’aquest frenètic trànsit a l’estiu i l’hivern. Moltes veus s’hi estan alçant en contra, veurem com acaba. I ara arriba l’APB i restringeix les maniobres simultànies, els dies de bon temps només, ja que la norma no aplica en males condicions meteorològiques. Quan el que és vertaderament perillós és justament el període d’espera, evitant que el vent et tiri dalt el pantalans del club nàutic».
Esperit de capità
Tot començà en el decurs d’una maniobra: en Xicu, als comandaments de l’aleró d’estribord del ‘Formentera Jet’. Pantalons de pinces color blau marí, camisa blanca màniga curta i galons de Patró d’Altura, tot i que sempre ha tingut l’esperit i l’elegància d’un Capità en majúscules. Timó a babord, llarg de proa ferm a la bita. Palanca de babord enrere, la popa va al seu lloc. «Paladeta» endavant estribord per acabar d’arrimar la nau i ser al lloc. Springs i llargs que faltaven i llestos de maniobra. El Capità comenta que ja té decidida la seva jubilació. S’ho ha rumiat molt, afegeix. Li agrada la seva feina i se sent amb ganes de continuar una o dues temporades més, però se sincera i diu que no li agrada tot el que veu, en general. Sense entrar en detalls. S’estima més deixar lloc als més joves, pels qui creu que arriben temps difícils per la poca empenta que té la Marina Mercant nacional.
Ens semblà transcendent recollir la seva biografia perquè, com hem vist, a través d’ella es pot contar la història més recent de la línia marítima entre Eivissa i Formentera: la navegació en motonaus de fusta i unes comunicacions escasses, el període de transició amb l’arribada de les primeres embarcacions i vaixells d’acer i alumini, fins avui, en que l’alta velocitat, el confort a bord i un elevat nombre de connexions diàries són els principals reclams.
No tenim dubte que el seu testimoni, d’ara endavant, jubilat, continuarà essent important per conèixer una mica més com era la navegació a les Pitiusas i com eren els vaixells, gràcies a la seva faceta investigadora i la seva bona traça per dibuixar esvelts xabecs i panxuts bergantins, armats fins a l´últim detall, que transmeten la il·lusió de voler navegar sobre les làmines que composen la seva primera obra.
Una reflexió final a tota una etapa professional
Una tarda plujosa de novembre, a punt d’abandonar la cafeteria d’un renovat hotel Montesol que, tot i que la cambrera es dirigí a nosaltres en anglès natiu per demanar-nos la comanda, encara guarda la seva essència. Si més no, ens recorda el pas del temps i el dinamisme de les coses —també el de la línia marítima entre les dues illes—, i del que William Shakespeare se n’adonà i perfectament resumí en una frase: «El passat és un pròleg».
I amb una frase de cloenda demanem al capità Xicu Castelló Ferrer que resumeixi el que ha significat per ell la feina embarcat tots aquests anys:
«Lo millor que em queda de tota aquesta llarga etapa de la meua vida són els amics que he fet, companys de jornades de feina. Una feina que requereix esperit de sacrifici i un compromís molt especial. He tingut la sort de ser el que volia ser, encara que alguna vegada el vent no era el més favorable i s’havia de cenyir. Finalment, agrair a tots els armadors, sense distincions, que han confiat amb jo».
