El Pla de Millores de la Il·lustració, a més de planificar la concentració de la població a nous pobles que s’havien de constituir, de millorar la producció agrícola i crear unes petites indústries, també parlava dels camins que havien d’unir els futurs pobles.
El 1787 es presentà un pla a la Reial Hisenda que proposava que es traslladassin a Eivissa de cent a cent cinquanta presos per dedicar-los a la construcció de camins i dels carregadors i altres obres a les reials salines. Se sap molt bé les tasques que desenvoluparen a les salines i a alguns pobles d’Eivissa, però molt poc de la seua actuació sobre els camins.
Pel que fa a les carreteres, a les Pitiusas tenim tres etapes molt ben definides: la primera correspon a la segona meitat del segle XIX, quan es construí la carretera de Sant Antoni de Portmany, que comunicava la ciutat amb la part de ponent de l’illa i l’important port de Portmany. També es bastí la carretera de Sant Joan de Labritja, que donava comunicació a la part del llevant d’Eivissa.
La postguerra va veure l’obertura de les carreteres als indrets més allunyats i montuosos, com la des Cubells, o de sa Cala, aquesta última amb les dues variants, una que surt de Sant Carles de Peralta i l’altra des de Sant Joan. A partir de la dècada dels cinquanta i, en especial en la dels seixanta, amb l’arribada del turisme de masses, la xarxa de les Pitiusas passà a un sistema de capil·laritat, amb la qual cosa es donava accés a multitud de platges i altres indrets on es començaven a construir edificis turístics. En aquest període, també és quan les principals carreteres començaren a asfaltar-se. Fins a aquell moment elpaviment de les carreteres era de reble i grava, simplement.
En un primer moment es pensava iniciar-la des de la carretera de Sant Antoni, aproximadament entre el col·legi de sa Real i Cas Ferró, però finalment s’optà per un traçat que resseguia pel nord la badia del port d’Eivissa i arribava al cap de s’Empedrat i d’allí cap a sa Llavanera i, en direcció nord-est cap a l’interior de l’illa. El primer tram de la carretera, que discorria pel terme de Santa Eulària, fou redactat el 1869 per l’enginyer Emili Pou Bonet. La segona part de l’expedient és de 1873 i el projecte era signat per l’enginyer Joan Malbertí, amb el vist i plau d’Emili Pou que des de 1868 era l’enginyer en cap d’obres públiques de Balears. Tenia una longitud de 21, 6 km i el pressupost de l’obra era de 405.013 pessetes. Fou adjudicada l’obra al contractista mallorquí Jaume Comas Grau, que en aquell moment tenia adjudicades diverses obres al port d’Eivissa, com per exemple, el dragatge. Les obres s’iniciaren l’abril de 1876 i el termini d’execució era de tres anys, però es va allargar més del previst a causa de diversos endarreriments, i no fou inaugurada fins a 1885.
A començament del segle XX passaren a carretera els camins que portaven a Sant Josep de sa Talaia, Sant Miquel de Balansat, la de Sant Josep a Sant Antoni i la del port de la Savina al far de la Mola.
Si ho volem comparar amb altres obres del moment, la carretera de Sant Antoni de Portmany va tenir un cost de 325.201 pessetes; un preu molt semblant si comparam la longitud de cada una d’elles.
L’execució es dividí en tres fases o trams: des d’Eivissa al Poc Foc, avui més conegut com la barda des Calero o can Beia. El segon tram anava des des Poc Foc fins a l’altura de l’església de Sant Llorenç de Balàfia i, l’últim tram anava des de Sant Llorenç fins a l’església de Sant Joan de Labritja. Cada tram de carretera tenia la seua casilla corresponent per allotjar els peons caminers encarregats de la conservació de la via.
La major part de la pedra per fer aquesta carretera fou extreta de la pedrera del Portal Nou, d’on sortí, posteriorment, també la pedra de la carretera de Sant Josep de sa Talaia. Aquesta pedrera continuà en explotació fins a 1904, quan el capità general de Balears prohibí continuar amb l’extracció, a causa del perill que presentava de deixar descalçades les murades.
Com sol ser freqüent, tots els polítics s’adjudicaven el mèrit d’haver aconseguit la construcció de la carretera, però el que més va fer per ella fou el diputat Antoni Palau de Mesa. Pensem que era diputat per les Pitiusas des de 1869, encara que abans ja tenia molt de predicament dins del partit progressista. Com a anècdota, cal apuntar que Palau, aquell any de 1869 , assistí en representació d’Espanya, com a un dels comissionats, a la inauguració del canal de Suez, no debades cal apuntar que era també accionista de la companyia que el va construir. Una prova fefaent del que deim la tenim en el parlament pronunciat a l’Ajuntament d’Eivissa l’estiu de 1928, per l’advocat Josep Costa Ramon, amb motiu de declarar-lo fill il·lustre d’Eivissa i penjar el seu retrat a la sala de plens.
En els primers anys del segle XX l’historiador Josep Clapés va iniciar una campanya per construir la carretera de Santa Eulària, però no com un apèndix de la de Sant Joan, sinó una directa que passàs per Jesús i Cala Llonga i que després de Santa Eulària es prolongàs fins a Sant Carles i la Cala, si així es volia. Com se sap, aquesta obra es va dur a terme quan el segle XX es trobava ben avançat.
El 1933 es va pressupostar l’asfaltat dels primers quatre quilòmetres de la carretera, amb un pressupost de 39.449 pessetes. Es trigà més d’un any, però tenia aquest primer tram asfaltat, quan les carreteres de Sant Antoni i de Sant Josep, únicament tenien asfaltat el primer quilòmetre.
El 1958 s’asfaltà la carretera a Santa Eulària des Riu en la seua totalitat.
A començament de 1923 tres comerciants constituïren una societat per implantar el servei de transport de persones a la majoria dels pobles d’Eivissa. Anunciaven l’adquisició de quatre camions que farien les següents línies: Sant Antoni de Portmany amb parada a Sant Rafel de sa Creu. Sant Miquel de Balansat amb parada a Santa Gertrudis de Fruitera. Sant Josep de sa Talaia. I Santa Eulària des Riu, amb extensió fins al poble de Sant Carles de Peralta. Comptaven amb què l’Estat subvencionàs els serveis ja que la societat es comprometia a portar la correspondència del servei de Correus. El capitalista majoritari era Abel Matutes Torres, però va voler que altres socis entrassin en la societat. En un primer moment tenia el nom d’Abel Matutes i Companyia; altres accionistes foren el capità de la marina mercant Antoni Torres Molines i Manuel Escandell des Coc. Amb el pas del temps, la línia va tenir diversos concessionaris, encara que el més longeu ha estat Quico Vilàs.
Quan a la darreria del segle XIX s’establí el servei de correus s’acordà que el fes amb cavalleria major i passava abans per Santa Eulària. El 1890 se subhastà el servei per un import de 1.938 pessetes. La persona que feia el servei, acostumava sortir de la capital de l’illa sobre les cinc de la matinada i el retorn a Vila es feia per arribar sobre les sis de la tarda i d’aquesta manera poder enviar la correspondència amb el vapor correu que sortia a primera hora de la nit del port d’Eivissa, cap a la Península o cap a Mallorca, en dies alterns. Cap a 1908 ja es va admetre que el servei es pogués fer bé amb cavall o bé amb bicicleta. Com cal entendre, aviat la bicicleta s’imposà al cavall i el servei era atès per un peó ciclista; el cost era molt menor que mantenir un animal de preu. El 1907 es creà una carteria per al poble de Sant Joan, retribuïda amb 500 pessetes anuals; significava un estalvi important per a l’Ajuntament, ja que fins llavò ho pagava el consistori. L’alcalde, Miquel Riera Torres Magdalè, ho agraïa al nou diputat Lluís Tur i Palau.
Al quilòmetre 6 d’aquesta carretera i en la bifurcació cap a Sant Miquel, hi ha l’indret conegut com Can Clavo (moltes vegades es posa en plural, Clavos). El nom es deu a Josep Clavo Quetglas, mort el setembre de 1898 i que en aquell lloc muntà un negoci de compra i venda de productes agrícoles. Clavo havia estat un home de mar abans que comerciant; durant anys patronejà el llaüt de cabotatge Santiago. Es deia que morí després d’una llarga malaltia que havia patit després d’uns esforços desmesurats per salvar, a Santa Eulària des Riu, tres pescadors en naufragat el seu llaüt. En aquell temps era normal que l’Estat premiàs amb alguna distinció als salvadors de nàufrags i les cròniques es queixaven que no fou aquest el cas de la gesta de Clavo. Josep Clavo era fill d’un sergent de la Guàrdia Civil, que havia nascut a Almoradí (Alacant) i la mare, era natural de Palma.
El 1910 l’industrial Joan Riera Bonet muntava vora la carretera, en el terme municipal d’Eivissa, vora l’Escorxador, una serradora mecànica. Ja tenia una fusteria al carrer de sa Creu i també exercia com a professional de serveis fúnebres. Molt més endavant, el 1925 i vora aquesta indústria el comerciant Fèlix Costa muntava una fàbrica de gel.
El 1914 Antoni Riera va comprar la fàbrica de gasoses i sifons ‘La Negrita’, a l’inici de la carretera i li posà el nom de l’embotelladora que ja tenia al carrer de Josep Verdera La Ibicenca. Anys més tard passà a la família Bonet «Raio».
El 1911 mestre Sebastià Riera va obrir una escola al quilòmetre 7 de la carretera i es vanagloriava dels progressos que havien assolit alguns dels seus alumnes. També informava que donava classes particulars a algunes al·lotes, en aquest cas a la casa de les al·lotes i contava el fet que Maria Marí Bonet, casada i filla d’Antoni Marí exalcalde de Santa Eulària, prenia classes per poder escriure al seu marit, que havia emigrat a l’Argentina, cosa que aconseguí als tres mesos de classe; la filla del matrimoni, de quatre anys, que també hi assistia, ja podia llegir llibres infantils.
Es veu que aquesta escola no tengué llarga vida, ja que al poc temps, els vesins de la venda de Santa Maria -vora el quilòmetre 6- demanaven un mestre que volgués impartir classe en aquell redol; li garantien una matrícula d’entre 30 i 40 alumnes i que cada un d’ells li pagarien 6 reals al mes. També s’oferien per cercar-li casa i, si la seua esposa es volia dedicar a la mateixa professió, també li buscarien un bon nombre d’alumnes. Els mestres interessats es podien dirigir a Joan Marí Marí Negret, ferrer d’ofici.
El 1917 Abel Matutes Torres aconseguia la concessió per establir una drassana vora la carretera i tot seguit començava les obres i es desballestava la drassana ubicada al racó del Port. Matutes tenia també, a l’inici de la carretera, la fàbrica de llum i vora l’escorxador el taller de veles dels seus pailebots.
Un poc més endavant de l’Astillero, Josep Hernández Patriciet tenia un comerç, vora la feixa de ca s’Arenest, on venia i comprava farina, cereals, comestibles, ferreteria, etc. i a més era armeria i dipòsit d’explosius.
