En aquesta organització no es va preveure l’erecció d’un temple i declarar-ne parròquia l’extens territori que en la documentació antiga rebia el nom de Cala d’en Maians o Cala des Marins, que fou una vénda de la nova parròquia de Sant Joan Baptista.
Abans de fundació del bisbat, la comarca de la Cala, que es trobava molt allunyada d’altres lloc de població, situada a l’extrem nord-est de l’illa, tenia un extens territori i una població molt reduïda, era una preocupació de les autoritats religioses. La seua situació entre muntanyes dificultava enormement la possibilitat dels seus habitants de rebre atenció espiritual des de la vicaria més propera, la del quartó de Santa Eulària. Aquestos habitants foren una preocupació constant per als pabordes de l’església parroquial de Santa Maria d’Eivissa.
Una mostra d’això és que el 1726 l’arquebisbe de Tarragona, Manuel de Samaniego, va venir a Eivissa per autoritzar la construcció de nous temples a dos llocs que anaven augmentant de població: Sant Francesc Xavier (Formentera), el coll de Cala Vedella (església de Sant Josep) i el coll de Labritja (església de Sant Joan). Pel que fa a la segona església del quartó de Santa Eulària, Samaniego decidí que s’havia d’aixecar a la pujada de Labritja i no a les Torres de Balàfia, que era un lloc molt més poblat. Si escollí Labritja fou perquè queia més propera per als habitants de sa Cala. El paborde de Santa Maria, Josep de València i altres, eren partidaris de fer-la a Balàfia.
Abans de prendre la decisió definitiva, l’arquebisbe Samaniego demanà informació sobre les necessitats espirituals de diverses contrades de les Pitiüses. En representació dels habitants de sa Cala hi acudí Jaume Marí, Rieró, i li manifestà les dificultats que aquells pobladors tenien per complir amb els preceptes cristians i proposava de construir-hi una capella a expenses seues, però no se sap que mai es construís.
Una vegada creada la diòcesi d’Eivissa feta la distribució del territori en parròquies, les vendes de sa Cala i des Murtar, quedaren incloses en la nova parròquia de Sant Joan Baptista. Però ben aviat els pobladors d’aquelles dues vendes es queixaren de tenir una església molt llunyana i de la manca d’un pastor que tengués cura de les seues ànimes; expressaren repetidament la necessitat de tenir temple propi.
El 1810 Jaume Marí de Jaume, Català va obtenir del bisbe Blas Jacobo Beltrán permís per construir un oratori públic sobre terres de la seua hisenda, que es comprometia a ser oberta a tothom, separada de la casa i amb entrada independent, però tampoc no es va fer. La petició anava signada pel rector de Sant Joan, Vicent Tur Ramon i de Francesc Blanquer Ferrer, que també havia estat destinat a aquella rectoria. El veritable problema era la manca de diners per poder dur endavant les obres.
El 1825 els caps de família de sa Cala es reuniren per demanar de nou la construcció d’un temple i acordaren que aquest s’aixecaria en un solar donat per Josep Marí de Jaume, Piquenyo. Aquest seria l’emplaçament de la futura església. Dels 66 cap de família, únicament dos pensaven que el temple no era necessari; segurament vivien més a prop de Sant Joan que de l’església a aixecar. L’assemblea de vesins elegiren Bartomeu Marí de Bartomeu, de sa Font, i Joan Marí de Joan Rieró per tenir sota la seua direcció els treballs.
El 1827 i sembla que com a fruit de la visita que el bisbe Felipe González Abarca realitzà a aquella comarca, va instituir l’ajuda parroquial de Sant Vicent Ferrer, separant-la de la de Sant Joan Baptista, perquè va veure que les necessitats espirituals d’aquells pobladors no es trobaven suficientment ateses. Abans d’anar-se’n d’Ibiza, el 1829, González Abarca ja hi va veure fets els fonaments del nou temple. En la construcció de l’església fou de gran ajuda la renda d’una hisenda del Pla de Portmany, que el rector d’aquella parròquia, Sant Antoni Abat, entre 1794 i 1825, Joan Marí Torres, natural de Sant Joan de Labritja, havia deixat en testament amb aquesta finalitat si s’aconseguia poder-hi dir missa abans de tres anys des de la donació (1825). També havia de servir per mantenir el rector i no haver d’imposar noves càrregues als feligresos.
A l’obra de l’església hi participaren els feligresos i mentre els murs agafaven altura, la cultura popular diu que se celebrava missa sota un garrover proper; d’una branca del qual penjava una campana, la mateixa campana que després passà a l’espadanya de l’església i que sembla que procedia d’un vaixell que havia naufragat al port de sa Cala. Com ja s’ha dit, Jaume Marí Rieró, obrer major, fou qui dugué el pes de la construcció amb la resolució de les dificultats de treballadors i dels materials que es presentaren.
El 15 d’agost de 1838, festivitat de la Mare de Déu d’Agost o de la Bona Mort, es pogué inaugurar l’església, amb l’assistència del bisbe Basilio Antonio Carrasco i passava a ser una vicaria de la parroquial de Sant Joan. La vicaria assumia els pobladors de la venda de sa Cala, d’aquella parròquia, ara amb la titularitat de Sant Vicent Ferrer. En aquell acte, l’església del Convent de la ciutat d’Eivissa, que havia estat dels frares dominics, va fer donació d’una imatge del nou sant titular de l’església, destacat predicador dominic. També en aquell moment es beneïa el petit cementeri adjunt al temple. La població havia augmentat i l’any 1839 el padró d’habitants era format per 592 persones.
El pla parroquial de 1867, redactat pel vicari capitular Rafael Oliver i Ribes, pla que en realitat no es va poder aplicar mai, ja que la diòcesi d’Eivissa, segons el Concordat de 1851, quedava suprimida per haver d’annexionar-se al bisbat de Mallorca, declarava l’església de Sant Vicent Ferrer amb la categoria de parròquia. En el document s’afirmava que la seua extensió era d’una llegua quadrada, es trobava situada entre serralades i tenia 112 cases disperses i 630 feligresos. El seu territori es desmembrava de la parròquia de Sant Joan Baptista, de la qual era ajut parroquial; el document reconeixia que l’havien construït els propis feligresos entre 1827-38 i en aquell moment era atesa per un tinent de rector, amb total independència del de Sant Joan.
L’arxiduc a sa Cala
L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria visità dues vegades sa Cala (1867 i 1885) i les dues vegades va fer el camí des Figueral i descriu el temple com a molt humil. La nau, a més de l’altar té sis capelles en els murs laterals. El retaule destacava per la imatge del sant titular. Els porxos, com algunes altres esglésies de l’illa, es troben a l’esquerra i adherit en part, al mur de ponent de la nau. La casa del rector és situada a la part de migdia del temple, té planta i pis, senzilla, però amb més comoditat que altres cases rectorals de major importància, en paraules de l’Arxiduc.
En el pla parroquial de 1929, l’ajuda parroquial de Sant Vicent Ferrer era declarada com a parròquia, encara que fins a l’any 1933 no va tenir el caràcter oficial de parròquia. Aquell any de 1929 tenia 141 cases i 935 feligresos. Es repetien els mateixos arguments: la Cala és un lloc molt muntanyós i agrest. Només s’hi pot anar per camins de ferradura; té un terme parroquial de 30 km2 i en pocs anys la població ha passat de 500 a 935 habitants. Conformen la parròquia les vendes de Cas Negres, Cas Rierons, es Port, s’Àguila, Missa, Cas Serres i s’Almànguena.
D’entre els molts rectors que serviren la parròquia, destaca el rectorat d’Andreu Tur Tur, que realitzà diferents obres a l’església i que com a mostra d’agraïment, quan el març de 1934, abandonà el poble per traslladar-se com ecònom a la parròquia de Sant Mateu, tot el poble l’acompanyà fins a Sant Joan. Cal dir que l’estada dels rectors en aquesta parròquia solia ser breu, ja que era considerada una parròquia d’entrada i aviat els mossènyers procuraven obtenir plaça a parròquies més accessibles i de major volada.
El 1936 l’església fou assaltada i els objectes sagrats i l’arxiu parroquial varen ser cremats. En els anys seixanta del segle XX el rector Josep Ribas Riera va aixecar amb l’ajuda del poble, una sala parroquial contigua a l’església, a mestral, que popularment fou coneguda com es Cine, ja que principalment s’hi projectaven pel·lícules. Les butaques procedien del Cinema Catòlic de Vila, que es derruí en aquells moments. L’entrada és per una porta oberta al porxo.
Una mostra de l’aïllament de sa Cala és que fins a començament dels anys seixanta no es finalitzà la carretera que comunica sa Cala amb Sant Joan, iniciada durant la II República. L’altre camí, era el des Figueral, accessible únicament per animals i a peu, que resseguia la línia telegràfica, d’aquí el nom de Camí des Fil, que des de la ciutat es dirigia a sa Cala i d’aquí, amb cable submarí comunicava amb Mallorca.
Una nota diu que el francès Raoul Alexander Villain, amagat a sa Cala després d’assassinar el 1914 el líder socialista francès Jean Jaurés, comprà un terreny per aixecar una capella dedicada a Joana d’Arc, de la qual era fervent devot. El 1933 havia comprat uns terrenys vora el port i manifestava la intenció de construir-hi un altar, ja que l’església era a dos quilòmetres de distància i així facilitar el compliment dominical per als vesins del Port. L’oratori pensava aixecar-lo quan la carretera estàs finalitzada. En aquells moments era conegut a Ibiza com monsieur Alex. El començament de la Guerra Civil i la mort de Villain acabà amb els seus desitjos.
