La memòria individual és la gran preservadora de la identitat personal. Indica qui és un. La pèrdua de la memòria equival a deixar de ser un hom entre els altres per esdevenir un individu despersonalitzat. De memòria d’allò viscut i experimentat tothom en té amb més o menys intensitat. La memòria és el gran magatzem on es guarden els records. La memòria, emperò, és selectiva. Ajuda a mantenir la ment sana, bandejant els records negatius per pura supervivència. També és capritxosa, perquè amb el pas del temps sol modificar els records. Durant la vida adulta sembla, a vegades, oblidadissa. Arribar a la vellesa és el destí natural de tota vida humana. Quan som prop de la posta, la memòria sembla recompensar-nos per la minva de les forces físiques tornant més nítids els records més llunyans de la infantesa. Per això solem admirar-nos escoltant les converses dels majors, adelitant fills i néts.
Són els majors els salvaguardes de la memòria col·lectiva. És costum ancestral que per causes diverses —guerres, catàstrofes climàtiques—, el primer que s’intenta salvar d’un col·lectiu són els nens, les dones i els vells. Així ha sigut durant milers d’anys. La vida moderna, però, sobretot des de mitjans del segle XX ha trencat aquesta tradició. Els vells són acollits a residències, apartats de les seues famílies i els néts creixen sense el contacte amb els avis. Abans, quan convivien amb els fills, mentre aquests es dedicaven a fer feina per sobreviure amb les mínimes estretors possibles, els avis guardaven els néts transmetent-los el més bo i millor de les seues experiències viscudes. No debades quan es moria un vell es deia que desapareixia un cabal de saviesa. Tothom té memòria, però no tothom té la facultat i la voluntat de posar per escrit els records d’infantesa i joventut.
A Eivissa tenim notables exemples de persones que, per vocació literària, han escrit en català o en castellà sobre els temps viscuts. Marià Serra ha tingut en compte el mestratge de la prosa en castellà d’Enrique Fajarnés Cardona i la prosa en eivissenc de Joan Castelló Guasch per escriure els seus articles de records d’infantesa, que va viure en un tercer pis del carrer de Josep Verdera, entre sa Xeringa i el carrer de Mar, just davant l’església de Sant Elm, de la qual va ser escolanet, un lloc privilegiat, enmig de la Marina i prop de sa Penya i de Dalt Vila per copsar el viure dels vesins i reparar, sobretot, amb persones i personatges distingits per la seua manera de ser i de viure, quasi sempre dins una pobresa que no els restava dignitat. Eren els anys de la postguerra. «La talaia —escriu Marià Serra—, d’un tercer pis davant Sant Elm sempre havia set lloc privilegiat d’observació del cor de la ciutat» (...) Del balcó estant, es podia prendre el pols a la ciutadania, pagesa o vilera, que feia bullir els carrers dels voltants de la plaça del Mercat».
Marià Serra, impulsat per la seua prodigiosa memòria anava escrivint uns saborosos articles que publicava a les pàgines d’El Pitiús, hereu d’aquell almanac El Pitiuso que tot sol va publicar Joan Castelló Guasch des de 1945 fins el 1979. Deu anys després, la Comissió Executiva de l’Institut d’Estudis Eivissencs, recollint, en l’Assemblea del 31 de gener de 1989, la suggerència d’un soci, va de reprendre la seua publicació, però ara enterament en català.Prosa rica
El Pitiús ha anat sortint any rere any, cada vegada amb més col·laboradors. Des de bell començ a les seues pàgines no han faltat els articles de Marià Serra sobre els records de la seua infantesa, principalment sobre persones singulars que va poder conèixer durant aquella dècada dels cinquanta, abans que l’illa d’Eivissa patís la gran transformació per causa de la indústria turística que ho va trastocar tot. Sempre m’he sentit atret pels seus articles, escrits en bona prosa, rica en descripcions, un llenguatge farcit d’expressions saboroses i emprant sovint un lèxic ric en paraules ja desaparegudes del parlar de cada dia, com: lloreia, pigall, alesta, cigala, xerebel·là, esmanyocat, escatarrainos, manguinat, nyanyo, talent, boldos, trast, trelladat, tortiganys, espelleringada, aixarpellda...
Així, en definitiva, en una llengua literària modèlica, de la més alta qualitat i eficàcia pels seus propòsits a l’hora de retratar homes i dones singularitzats per la seua manera de ser, sovint estrafolària, personatges populars vesins de sa Penya, però també de la Marina i Dalt Vila. Persones de tots els estaments socials i tan variats com singulars eren els trets que els caracteritzaven. Així desfilen per les pàgines del llibre ‘Això era i no és’ en Cotxo, donya Paca Loca, en Toni de ses Caderneres, en Miquelet de sa Merda, ses Cagones, es Loco des Terrat, en Negret, en Plaroig, etc. Captaires, borratxos, geniüts, malforjats... En Marià Serra no escatima adjectius en les seues descripcions, sembla que un veu els retrats i els sent com parlen... Però ho fa amb un gran respecte i sobretot amb una gran humanitat.
De mestre a president de l’IEE
Marià Serra, va néixer a Eivissa l’any 1943. Després d’estudiar el Batxillerat, va estudiar Magisteri a Palma, diplomant-se en Mestre d’ensenyament primari. L’any 1981 va obtendre el títol de Mestre de Català. Va exercir de professor al Col·legi de la Consolació i al Seminari. Destinat al Col·legi Públic Sa Bodega de Vila, en va ser director des de 1974 a 2003. Vinculat a l’Institut d’Estudis Eivissencs des de la seua represa en 1970, va ser membre del consell de redacció de la revista Eivissa i delegat de la Comissió Executiva, vice-president de l’entitat i més tard va assolir la presidència del 1995 fins al 2015.
