Del costum de robar dones i de com s'educava antigament les filles

L'educació de les filles

El fiscal no estava d'acord amb aquest costum secular. La setmana anterior havíem deixat la història quan dos dels joves de la quadrilla que va robar Maria havien estat condemnats en primera instància a sis mesos de presó. El tercer estava fugit i el pretendent emparat sota el fur de la Marina. Els sis mesos li varen semblar poc al procurador fiscal Francesc Tomàs i aquest va reiterar els arguments del seu primer al·legat, que reproduïm en part perquè són una opinió de com fa segles els pares educaven les filles i de com alguns veien el costum de robar al·lotes de ca seua o que aquestes fugissin per casar-se amb qui volien: «Años ha que el recinto de estas Yslas esta lleno de semejantes escandalosos (h)echos, però ... mas que los mozos q(u)e cometen semejantes crimenes son culpados en ellos los padres: La maldita, y endemoniada costumbre o ... el poco cuydado que estos tienen de sus hijas, el poco recato que ellos mesmos las procuran, y las ocasiones que p(ar)a semejantes (h)echos las deparan son causa seguramente de que sucedan raptos á cada paso; El Padre que tiene hijas, como si su unica obligacion fuese el darla marido, si ve que los mozos de su clase no acuden á la Casa p(ar)a barbaramente festejar á la hija al uso de sus relajadas conciencias la desposan de futuro -la prometien- p(or) lo regular con un criado de la Casa p(ar)a de este modo llamar la atencion de otros Mozos, asi susede de ordinario, he imediatam(en)te se presentan en Casa de la desposada, todos ó quasi todos los mozos de aquel pueblo, y aun de los vecinos, uno con animo de estorbar, otro tal vez de casarse con la recien desposada de futuro (...).

Desp(ue)s de aficionada la infeliz hija tal vez al su criado, ... quando el frecuente, y reservado trato de este la tiene ya ciega de amor, va otro pretendiente y demanda al tal padre á la hija que tiene ya otorgada; entonses como si los hijos hubiesen de ser insensibles, ... sus padres; anulan los primeros esponsales, y la otorgan al segundo, y no p(o)r esto ... privan á la hija del trato, y comunicacion con el primero ... y será estraño si sucede algun escandalo? Quien será la causa? Todos diran q(u)e la conducta de los Padres».

No és la primera vegada que trobam reflexions sobre costums dels nostres avantpassats. És el cas de la descripció d'un festeig pagès feta a mitjan segle XIX per l'aleshores batle de Vila Ignasi Llombart, del qual vàrem parlar en un article anterior. Tot i que aquestes descripcions es feien des dels prejudicis, són una aproximació aproximada.

El cas s'allargà fins a final d'any i el 20 de desembre el procurador fiscal rebatia els arguments del defensor -que veurem a continuació- acusant-los de frivolitat i afegint que «la ignorancia de d(e)r(ech)o á nadie escusa y asi inporta poquisimo q(u)e hasta el dia no se hayan castigado semejantes delitos conforme correspondia».

Reiterava Thomàs que tot aniria millor si els pares tenien cura dels fills «viviendo mas solicitos los Padres en el cumplimiento de sus obligaciones, sean los hijos mas buenos, y menos escandalosos».

Arguments de la defensa

Per la seua banda, Marc Planells, curador dels menors, defensava que en el rapte -ell ho descrivia com una fuita­- de Maria no hi va haver cap violència. També negava la intencionalitat de Cardona en apagar la llum del llum d'oli. Quant a la participació de Josep Ferrer de Vicent Sala, germà o cosí germà del pretendent, defensava que tampoc era procedent dir que havia auxiliat a Vicent Ferrer més que havent-se quedat amb Miquel Campanitx fora de la casa incorporant-se al grup de Vicent i Maria quan aquests ja havien marxat de la casa de Maria.

El curador desmentí també que Josep portàs armes ni amenacés a la mare de la jove: «De todo esto se vé claramente que // mis Menores en la noche no hicieron violencia ni fuerza alguna para facilitar la hida (...) ni puede acusarseles mas que por haver acompañado á este ... però como los Pageses no lo tienen por Delito mayor por ignorar su gravedad que hasta ahora no han podido conocer conlos Castigos aplicados ».

Demanava que els dos al·lots pagassin la pena o el càstig amb la presó que ja havien patit fins al moment i que fossin posats en llibertat.

La sentència

En aquests tipus de causes una sèrie de prohoms proposaven la pena que s'havia d'aplicar. La llista de noms es va verificar a les reials presons el 23 de desembre. El governador, Miguel de Llamas, coronel dels exèrcits, va nomenar a: Francesc Tur Damià, Antoni Bardaxí, Bartomeu Roselló i Joan Serra.

Els quatre il·lustres ciutadans comparegueren davant el governador aquell mateix dia i juraren «pronunciar sentencia con arreglo á su ciencia y conciencia». El mateix dia es va condemnar en primera instància a Josep Cardona i a Josep Ferrer a sis mesos de presidi. Ja en portaven quatre. Els quedaven dos que haurien d'emprar en treballar a les obres públiques. L'endemà, la nit de Nadal, Marc Planells acatava la sentència en nom dels dos joves i demanava la seua excarceració.

El 29 de desembre, el promotor fiscal Francesc Thomàs anunciava apel·lació perquè considerava la pena massa suau «no equivalente a los delitos que cometieron los indicados y en especialidad del primero» -qui 'sense voler' havia apagat el llum d'oli de la casa perquè la majora no pogués veure que se li emportaven la filla i a sobre estava compromès amb la germana-. Al mateix temps reclamava que els pares de les criatures diguessin si l'acataven i «expresen bajo su firma si se obligan á cumplir con la sentencia» .

Per a resoldre l'apel·lació es va nomenar com a jutge delegat a Marià Balansat, qui a la vegada va nomenar altres quatre prohoms per a la següent sentència: Pere Palau, Bartomeu Ribas, Mateu Peris, Francesc Roig, Joan Tur. Tots cinc varen comparèixer a la Reial Cúria i varen jurar davant el secretari Gotarredona.

La segona sentència, dictada ja el febrer de 1806, va ser encara més suau que la primera: «(...) en consideracion á la carcel que han sufrido los Reos, y principalmente desde que se pronunció la primera sentencia, se les impone p(o)r pena esta -quatre mesos- en lugar de los seis meses de presidio // á q(u)e estavan condenados».

El promotor fiscal va tornar a apel·lar i aquí va ser com el curador dels joves va recórrer a un privilegi atorgat segles abans per un rei català als prohoms de l'illa.

Un antic privilegi

El 26 de febrer el curador dels al·lots, Marc Planells, presentava un escrit fent al·lusió al Reial Privilegi concedit per Joan I d'Aragó de València, de Mallorca, comte de Barcelona, del Rosselló, de la Cerdanya, etc, contingut en el llibre de Privilegis o de la Cadena que es conserva a l'Arxiu Històric d'Eivissa i Formentera. El notari i arxiver Roc Sentí entregà a les parts la transcripció de l'esmentat privilegi concedit a l'extinta Universitat d'Eivissa i Formentera.

El privilegi deia que si una sentència absolutòria era donada en alguna causa criminal tant per batles com pel governador de l'illa d'acord amb la majoria dels prohoms, aquesta no podia ser apel·lada pel fiscal.

També feia referència a un altra sentència atorgada el 1574 i també recollida en el Llibre de la Cadena, que ratificava l'anterior. Sobre la base d'aquest privilegi, Marc Planells demanava que fos desestimada l'apel·lació del fiscal.

Què va ser dels protagonistes?

És interessant veure com la vida de qualsevol persona, ara més però abans també, deixa un rastre documental.

Maria

La família Maians Serra vivia en el terme parroquial de Sant Francesc Xavier. En el padró parroquial de 1805 consta residint a la casa número 15:

Francesc Maians, el pare, amb 48 anys i Margalida Serra, la mare, amb 44 (a la causa constava erròniament que en tenia 58), el fill gran Josep, de 26 anys i Maria Serra la nora, amb vint. Josep era el germà de Maria que segons Vicent Ferrer Sala havia maniobrat per rompre el seu compromís. També constava a la casa familiar Catalina, de vint anys, qui era present la nit que varen robar la germana. Altres tres germans menors eren Francesc de setze, Joan d'onze i Francesca de sis.

Ara bé, Maria no consta com a resident a la casa ni el 1805 ni l'any abans. Aquest era un fet habitual: alguns fills podien viure amb un familiar o estar empleats a un altra casa. En canvi sí que surt en els padrons de 1806. Això pot significar o bé que no es va casar amb Vicent, almanco immediatament com solia passar en casos de fuita o segrest, o bé que esperava amb la família que sortís de la presó. Catalina, la germana que també era la casa la nit del segrest, continuava vivint a la casa familiar. No s'havia casat encara amb el promès que havia 'ajudat' la nit dels fets.

Vicent

En aquells anys hi havia a la Mola com a mínim tres cases que es deien de can Sala, una era la del jai Sala (avi del jove i pare dels germans Vicent i Josep) i altres dues per als germans: can Josep Sala (pare del pretendent) i can Vicent Sala. Els dos varen ser batles de la Mola: Vicent, el gran consta així en els padrons de 1799 i Josep en un altra causa de 1805.

Tornant al jove protagonista de la història, en els padrons de la Mola de l'abril de 1805 Vicent Ferrer sí consta com a resident en el domicili familiar, integrat pel pares Josep de 44 anys i Maria Juan de Vicent de 48 així com pels germans petits: Joan de 15 anys, Francesca de deu i Maria de cinc a més de les dues pupil·les Maria i Caterina Juan de cinc i tres anys. Aleshores Vicent encara tenia 17 anys. Faria els 18 poc després. El germà petit Jaume, qui segons Maria Maians els havia portat menjar a la cova la nit que la robaren, no consta que visqués amb la família.

En els padrons de l'any següent, els de 1806, el jove Vicent ja no consta en el domicili, la qual cosa podria ser o bé perquè a l'hora de fer els padrons encara estava pres o perquè ja s'havia casat amb Maria si no fos que com hem vist, amb Maria passa el cas contrari, que no consta a la casa familiar en els padrons de 1805 i sí en els de 1806.

Vint anys després

En els padrons municipals de 1825, Maria Maians, que ja devia tenir 38 anys, no vivia a la casa familiar dels pares. Aleshores Francesc Maians ja comptava amb 70 anys i Margalida Serra, amb 65. Amb ells continuaven vivint el fill gran, Josep, la nora, Maria Serra i els quatre fills del matrimoni. La resta de fills i filles ja no. En els padrons de la Mola d'aquells anys hi ha diverses Maria Maians de diferents edats, algunes fadrines i altres casades però cap amb un Vicent Ferrer Sala i cap coincideix amb l'edat que devia tenir la 'nostra' Maria Maians Serra, tot i que les dades sobre l'edat sovint estaven errades.

Pel que fa a Vicent Ferrer, fill de Josep, com dèiem abans, aquesta branca de la família Sala desapareix dels padrons de Formentera a partir de 1807.

Només hi ha un Vicent Ferrer Juan domiciliat a Can Sala a la Mola però es tracta d'un cosí germà que estava casat amb Catalina Juan. Tingueren tres fills. Va marxar la família fora de Formentera? Potser els tornem a trobar.

La Mola en el canvi del segle XVIII al XIX

A final del segle XVIII la Mola tenia més habitants que no a l'inici del segle XIX. Així, en els padrons parroquials de 1799, quan el batle de la Mola era Vicent Ferrer Sala, oncle del nostre protagonista, estaven empadronades 306 persones distribuïdes en 47 cases. El 1800 eren 307 habitants i 55 famílies. En els padrons de 1805, quan els fets que estam contant, hi havia 271 vesins i 53 cases.

Pel que fa a tota l'illa, l'any 1806 Formentera comptava amb un total de 1.156 vesins distribuïts en 276 i 50 famílies a la Mola, 652 a Sant Francesc Xavier i 228 a Sant Ferran. Un any després, 280 persones o 46 famílies residien a la Mola de manera estable.