Les vides d’Ana, José, Maria, Inge i Fernando

«Ana és una lluitadora, ha treballat tota la vida. Els pares eren de Jaén. Té 72 anys plens d’energia. Quan va arribar a Ibiza va trobar moltes dificultats, però lluny d’enfonsar-se les va superar amb tota la força que la caracteritza». Així comença una de les històries de vida que han escrit els alumnes de l’institut Isidor Macabich, a Vila, sobre una de les persones majors que, durant aquests darrers mesos, els ha acompanyat en el projecte ‘Ens movem amb la gent gran’. Una experiència que els da deixat marcats. A tots. Als majors que, de cop, s’han atracat a una joventutotser que segurament els semblava molt desconeguda. I als adolescents, que han descobert que els anys, en molts casos, no marquen tantes diferències com podria semblar.

Només s’ha de veure el vídeo de com els adolescents varen rebre els majors de Puig d’en Valls amb els que han compartit passejos i experiències des del passat desembre per veure l’estima i l’admiració que els joves senten per ells. Aplaudiments, rialles, crits d’ànim... Com si fossin estrelles del rock sortint a l’escenari. Encara que aquest fos el de l’institut.

«Té un fill i una filla i cinc nets que són el més important de la seva vida. L’amor, l’empatia, la generositat, l’han caracteritzada com a mare i com a dona. A l’illa ha trobat la seva llar, va venir de vacances i li va agradar tant que al cap de sis mesos ja estava aquí, ajudant a la seva germana Beni que s’havia tallat un dit a la seva carnisseria», continua la història d’Ana, que es nota, com la resta de les històries, escrita amb una sensibilitat exquisida. Durant els passejos i les trobades, dijous rere dijous, s’han explicat les seus vides, les seues experiències. Unes converses que els alumnes han plasmat sobre paper i que fa uns dies, durant el comiat d’aquesta iniciativa que el centre té intenció de continuar el proper curs, varen llegir.

«Es va casar amb 22 anys. La seva infantesa va ser regular, va començar a treballar molt joveneta, amb 13 anys, va tenir poca infància. Jugava a fer de venedora, li encantava. El pare li va construir una bàscula perquè jugués. De fet, s’ha dedicat a vendre tota la vida. Va començar a Hospitalet venent i ho va continuar fent a Ibiza», escriuen sobre aquesta dona, a qui dediquen unes darreres paraules plenes d’estima: «Ana és valenta, amorosa, forta. Li agrada el Duo Dinàmico i la música dels 60 i 70. Va conèixer al seu marit amb la cançó ‘Y tus manos en mi cintura’, és una romàntica».

La passió

Adolescents i persones que podrien ser els seus avis i àvies i en els que, mirant-se des d’un altre punt de vista, s’han vist reflectits els uns en els altres. Molts anys els separen, és cert, però l’esperit, les formes de mirar la vida, les ganes i els interessos els uneixen. Una cosa que queda molt clar en la història que escriuen sobre José: «La seva passió pel futbol és compartida. És del Real Madrid. Va néixer a Hospitalet i va arribar a Ibiza amb plena joventut. Ha treballat molt intensament durant tota la seva vida per ajudar a la seva família. Se sent orgullós del seu fill i de la seva filla. La passió pel futbol també es transmet a com viu la vida». De José expliquen que «és honest i té molt de sentit de l’humor» i que els va acollir «amb molta estima i paciència» i d’Inge i Fernando escriuen que «la primera cosa que te transmeten és la seva complicitat i el seu optimisme». Una sensació que no és només una primera impressió: «Continua quan els demanem per les dificultats que han trobat en la vida, i ens responen que cap especialment, probablement alguna hauran trobat però segur que l’han enfrontada amb il·lusió i esperança, dues fortaleses que també ens transmeten. Són persones intel·ligents, que s’han esforçat en la vida».

Que les converses amb la parella no han estat exentes de temes complicats es dedueix amb el relat que, acabada ja l’experiència, que han desenvolupat amb l’associació Creix i la de la tercera edat de Puig d’en Valls, fan de la parella: «Han viscut temps de postguerra, això a Fernando li va afectar en el sentit de la privació de llibertat, cosa que no va sentir Inge, nascuda a Alemania. Van viure en temps de Beatles i Rolling Stones però Fernando prefereix la música romàntica italiana, i és que l’amor també és una fortalesa en ells, per la vida, per la parella, pels nets...».

Aquesta relació amb els majors de Puig d’en Valls com a iguals, sense vincles familiars, establint una amistat intergeneracional, ha set, segurament, clau a l’hora d’entendre alguns punts de vista diferents sobre la forma de relacionar-se al segle XXI: «Inge és una persona lògica, coherent, i la neta ens explica que ha heretat la passió per la lectura d’ella, no es pot deixar millor herència. No els agrada la desconnexió que observen en les persones, com els mòbils ens allunyen uns dels altres. Prefereixen la conversa cara a cara».

També han descobert que les infanteses de les generacions anteriors no han set com les seues i que anar a classe és un privilegi: «Maria ens explica que va viure una infantesa feliç, molt senzilla, però com no coneixien una altra cosa, ja els hi estava bé. Va anar poc de temps a l’escola, amb vuit anys ja se’n cuidava dels germans petits, vivien al camp i es vivia d’una altra manera, es comprava només el necessari. Maria manifesta que no ha treballat, però es refereix al fet que no ho ha fet fora de casa, tot i que va anar a aprendre de costurera i s’hi va dedicar un any. Ha treballat i molt, cuidant-se de la família, ajudant al camp». De Maria admiren «la humilitat amb la qual s’enfronta en la vida, la seva generositat, cuidant sempre, des de ben petita, dels altres», així com «la seva capacitat d’estimar». «La veiem reflectida en quant mira a la seva neta», indiquen els adolescents, que continuen: «Pensa que ara vivim millor, almenys amb més comoditats i recursos, però no és tot positiu, la preocupa l’abús del mòbil, ella no en té. Li pareix bé que en tinguin els joves, però no li agrada que els agradi més estar amb el telèfon que no amb la gent». D’ella destaquen: «L’optimisme, esperança, perseverança, valentia, bondat són fortaleses que podem observar en ella quan comença a parlar».

Per a tots ells tenen paraules ben carinyoses. A Maria: «Moltes gràcies per compartir la teva saviesa amb nosaltres! Ho apreciem molt». Per José: «De grans volem ser com tu!». A Ana: «Gràcies per ser un exemple per a nosaltres». A Inge i Fernando: «Moltes gràcies per la vostra generositat, pel vostre entusiasme i per haver-nos transmés aquesta energia tan positiva».

Suscríbete para seguir leyendo