Cristina i el secret de les herbes

Ser generosos amb els ingredients i que aquests estiguin el més verds i frescos possible. Aquests són els secrets per elaborar unes bones herbes eivissenques, segons explica Cristina Ferrer Noguera, que dissabte passat a la tarda va impartir un taller per a unes quinze persones sobre aquest licor tradicional a Ca n’Andreu des Trull, a Santa Eulària.

«Són les herbes que feim a casa. Les que em va ensenyar a preparar ma mare», explica Cristina Ferrer Noguera abans de començar el taller d’elaboració de licor d’herbes organitzat per l’Ajuntament de Santa Eulària a Ca n’Andreu des Trull. A la casa, propera a Sant Carles, fa estona ja que ella i Marga Guasch, una de les organitzadores, han deixat pràcticament totes les herbes que faran falta ben col·locadetes a l’antiga casa. Un preciós bodegó. Les han recollit, les herbes, a primera hora del matí, pel bosc dels voltants de la casa de Cristina, que és la primera vegada que imparteix un taller així «amb públic».

Explicant com fan les herbes a ca seua, Can Toni sa Caseta, ja té pràctica. I és que més d’un cop ho ha fet per a amics i coneguts. De fet, va ser arran d’una d’aquestes trobades que va sorgir la idea de fer-ho de forma oficial. Una idea que va agradar molt, ja que les places per al taller es van exhaurir de seguida. Així, dissabte a la tarda, al solpost, una quinzena de persones varen marxar cap a casa amb la seua pròpia botella d’herbes. Un licor que, d’aquí a tres mesos, ja podran tastar.

Com a la majoria de les cases de l’illa, les herbes es fan a finals de juny i principis de juliol. Això, explica Cristina, és perquè se suposa que és quan les herbes estan en flor, fresques, i és quan més amollen, un cop ofegades en anís, les seues aromes. Diu la llegenda, en realitat, que les herbes per a aquest licor s’havien de recollir la nit de Sant Joan. Més enllà del misticisme, Cristina explica que la raó és que es tracta del moment de l’any en què els ingredients estan en plena efervescència. «Les herbes han d’estar ben fresques i, a ser possible, amb flor», insisteix. Li han proposat repetir el taller a l’octubre, però ella no ho veu clar per aquest motiu. Això sí, el que ja està planificada és una sessió per explicar com preparar les olives. Exactament igual que amb les herbes: «Com ho feim a casa».

Aquesta calor, la manca de pluges, el sol, que ja està avançat l’estiu... Tot plegat va complicar una mica a Marga i Cristina trobar les herbes que, habitualment, posen a les garrafes que fan a casa. La seua recepta inclou: herballuïsa, un troç de tronxo de ginebre pelat, uns ginebrons, frígola —«està ja molt seca»—, ruda —«hi ha molta gent que no n’hi posa, però es diu que espanta les bruixes»—, menta, fulla i pell de taronja i també de llimó, romaní, sàlvia, lavanda, herba de Sant Ponç, flor de camamil·la, llorer, eucalipte, orenga, moraduix i fulla i flor de fonoll. Ella també hi posa donzell, una planta que és complicada de trobar i que per això té, com algunes altres, plantades al seu jardí. També hi posa pinyeta de pi, «petiteta, verda», un element que molta gent no fa servir, explica.

Ser generosos

Per a Cristina, el secret d’unes bones herbes és ser generosos amb els ingredients, posar-ne prou quantitat com perquè amollin molt d’aroma. De fet, un dels defectes que Cristina Ferrer troba, quan tasta la majoria d’herbes, és que són massa suaus. I no parla de l’alcohol, no, sinó del gust. En posen poca quantitat. o poca varietat. I això, assegura, es nota. Durant el taller, on la va acompanyar la seua mare, qui li va ensenyar a preparar les herbes, Cristina anima els alumnes a jugar amb els components. A afegir més quantitat dels que més els agraden i a reduir aquells dels que no gaudeixen tant.

Posar-los tots a una botella, o a una garrafa de vidre, és un ritual. S’han de buscar les herbes, triar-ne els tanys, treure-lis bé la pols —«sobretot ara que el bosc està tan sec»—, tallar-los i anar-los col·locant a la botella. Millor si és de vidre blanc, ja que això permetrà anar veient l’evolució del licor. Dissabte, les fulles i les flors es veien perfectes banyades en el licor transparent. D‘aquí a tres mesos, el temps mínim per poder prendre’n el primer glop, l’anís s’haurà tornat daurat, ocre, color caramel... I els tanys i els pètals no es distingiran tan bé. «Aquí posam el doble d’anís dolç que de sec, però és una proporció que també pot adaptar cadascú al seu gust», comenta la professora, que destaca que les herbes eivissenques són més dolces que les que es fan a Mallorca. «Allà empren anís sec per fer les herbes», afirma.

Tres mesos de repòs

Tot i que en tres mesos ja les podran tastar, Cristina explica com el gust de les herbes va canviant així com avança el temps, es va tornant més intens. «Es pot anar reafegint», indica Cristina, que explica que aquesta és una forma d’aprofitar una mica més les herbes que, tradicionalment, duraven tot l’any. De juny a juny. Sempre s’ha dit que han d’estar a un lloc fosc, però Cristina assegura que les deixa macerar a la cuina, no estan a ple sol, però tampoc a les fosques.

Cristina anima tothom, hagi anat al taller o no, a fer les seues pròpies herbes, una forma de mantenir una tradició que ella ha viscut a ca seua des de ben petita. «De boixa no li donava importància, però així com vas cresquent n’ets més conscient», comenta. I no només de la tradició, sinó del coneixement de les plantes del camp. Algun cop, a casa, anima la gent a buscar les herbes pel seu compte i més enllà del romaní i el fonoll no acostumen a identificar-ne d’altres. Antigament, explica, s’emprava també raspall, una herba «que està pràcticament extingida». Així que millor, si se’n troba, deixar-la al bosc.

Suscríbete para seguir leyendo